El Hot Club de Barcelona fou una associació fundada el 1935 dedicada a la difusió del jazz a Catalunya. Mitjançant concerts, conferències i activitats socials, esdevingué un espai clau per a l'impuls i la popularització del gènere a Barcelona durant els seus primers anys.
Història: 1935-1940 miniatura|Jazz Magazine núm. 5 (febrer 1936) amb el Quintet Francès en portada
Fundació El Hot Club de Barcelona inicià les seves activitats l'11 de maig de 1935. Presidit per Pere Casadevall i Roca, amb el compositor i percussionista Joan Duran i Alemany com a vicepresident i altres col·laboradors, es convertí en un dels centres més importants de promoció jazzística en la capital catalana. Un mes desprès ja tenia 250 socis i al cap d'un any 472.
El naixement del Hot Club de França encoratjà a Casadevall a obrir un club a l'anglesa, és a dir, un local social agradable, amb servei de bar, discoteca i sala per a audicions. Les primeres reunions van fer-se a l'Ocell de Foc fins que tingué la primera seu a Consell de Cent, 224 i a partir de l'1 de gener de 1936 a passeig de Gràcia, 35.
La revista Jazz Magazine fou un dels òrgans de difusió i informació amb articles de fons, notícies, cròniques i crítiques de concerts i discos, a més d'anuncis amb les activitats del Hot Club de Barcelona i d'altres entitats afins del territori i d'Europa. Les seves vuit publicacions es van realitzar entre agost de 1935 i juny de 1936. Fou la fusió de les revistes preexistents Música Viva i Mundo Musical.
Els concerts del Hot Club originaren pèrdues econòmiques, les quals van ser cobertes pel mateix Casadevall i els seus propers. Aquest incident creà malestar intern i el maig de 1936 (la guerra començà al juliol) es renovà la Junta Directiva i Casadevall i altres fundadors ho deixaren. La seu deixà el luxós local de passeig de Gràcia i es traslladà al carrer de Pau Claris, el qual malauradament fou destruït en un bombardeig durant la Guerra Civil.
Guerra Civil La escena jazz durant 1936 era realment esperançadora per als aficionats a aquesta música. És de suposar que si no hagués esclatat la guerra, el jazz hauria progressat a Catalunya d'una manera ben ràpida. A altres províncies d'Espanya el jazz no avançava amb tanta força però; un hot club es creà a Madrid i a València, però la resta d'Espanya sembla que no tenia activitat. El floriment jazzístic català és molt soreprenent quan veiem que la majoria dels hot clubs francesos de província no es van formar fins desprès de la Segona Guerra Mundial.
Al cap d'uns mesos el local va ser clausurat per les milícies esquerranes, ja que no eren favorables a aquesta música de tipus capitalista. Un cop acabada la guerra, el règim franquista va imposar una rígida censura a totes les activitats cultrals, també al jazz, el qual era percebut com una música negroide que no s'havia d'afavorir de cap manera. Fins el 1940 el Hot Club no va poder reprendre les seves activitats.
El període de guerra no va aturar però l'activitat jazzística a Barcelona. Després de la guerra, malgrat l'hostilitat del règim, les principals orquestres continuaren treballant, aparegueren noves bandes, i mica en mica el Hot Club de Barcelona va tornar amb la seva activitat. No obstant, els promotors es trobaven amb dificultats per a convidar artistes internacionals. El Hot Club va reduïr la música en directe, fet que va reduïr també el nombre de socis.
La Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial frenaren d'una manera considerable el desenvolupament del jazz a Europa. Trencades o reduïdes les relacions amb els Estats Units, aquesta música llanguiria durant alguns anys per a renéixer després amb més força.
Club de Hot El 1940 alguns ex-membres del Hot club de Barcelona decidiren reagrupar-se. Es començaren a reunir al cinema Kursaal, a la Rambla de Catalunya. L'ambient no era propici per reavivar l'activitat. Degut al règim, resultava imposible importar discos, promocionar concerts amb músics americans o europeus reconeguts. Reduïr l'activitat del Hot Club a la audició de discos no era prou al·licient per als socis i al cap d'un any d'ensopida existència el Hot Club va susprendre les activitats com a associació. Cal afegir que en depositar al Govern Civil del règim els nous estatuts, el títol de Hot Club de Barcelona no va ser admès i oficialment va haver de dir-se Club de Hot.
Festivals del Hot Club Barcelona Primera edició: juliol de 1935 Pocs mesos després de la fundació, el Hot Club organitzà el seu primer festival el 18 de juliol de 1935 al cinema Astòria. Consistí en la projecció de diverses pel·lícules i actuacions d'orquestres locals. Les pel·lícules foren el curt animat Minie the Moocher (1932), amb música de Cab Calloway; Symphony in Black (1935), amb música de Duke Ellington; Mills Blue Rhythm band (1934), amb la música de The Mills Brothers; i Feminine Rhythm (1935), amb la música de la orquestra femenina de Inna Ray Hutton.
Aquest programa representa les dues tendències, una arrelada al jazz més enèrgic i tradicional, i l'altre als referents de Nova York amb propostes més innovadores.
Segona edició: octubre de 1935 Es decidí organitzar una segona a l'octubre del mateix any i també al cinema Astòria. Entre les projeccions trobem La Alegre Divorciada (1934) i la actuació de la Orquestra del Hot Club de Barcelona. alt=https://mdc.csuc.cat/digital/collection/ProgPMC/id/18958/rec/1|miniatura|Cartell de la 3a edició del FestivalFont: Programes de concert del Palau de la Música Catalana (Orfeó Català)
Tercera edició: gener de 1936 La bona acollida de les dues primeres edicions va desenvolupar en un esdeveniment més ambiciós, aquest cop al Teatre Coliseu i al Palau de la Música. Es celebrà al gener de 1936 i hi va comptar amb la actuació del Quintet del Hot Club de France de Django Reinhardt i Stéphane Grappelli. El fet que hi convidessin al Quintet francès evidencia el vincle i estreta col·laboració amb el club francès.
També actuaren la Orquestra del Hot Club de Barcelona amb convidats com Benny Carter i Garnett Clarck, la qual cosa va atraure atenció de la premsa internacional.
No obstant, el jazz no agradava a l'establishment musical català més conservador i alguns sectors de la premsa com Joan Llongueras, de La Veu de Catalunya, rebutjaven aquestes actuacions titllant-les de insuportables, vergonyoses i degradants, referint-se, entre altres coses, al violí de Grappelli en el quintet francès. Catalogava al jazz com una epidemia que tard o d'hora desapareixeria.
Orquestra Hot Club Barcelona El Hot Club de Barcelona apostava per la escena local, i es formà una agrupació integrada per una selecció de músics de les millors formacions barcelonines:
Piano i direcció: Antoni Matas (Matas Band) Saxos alts: Rodrigo Roy (Demon's Jazz), Josep Domínguez (Matas Band) Saxos tenors: Sebastià Albalat (Napoleon's Band), Salvador Duràn (Los Miuras de Sobré) Trompetes: Josep Masó (Los 16 Artistas Reunidos), Josep Ribalta (Demon's Jazz), Magí Munill (Napoleon's Band) Trombons: Ferran Carriedo (Matas Band), Francesc Gabarró (Los Miuras de Sobré) Contrabaix: Antoni Rusell (Casanovas Orchestra) Guitarra Steve Erikson (Demon's Jazz) Bateria: Josep Bellés (Napoleon's Band)
El paper de la dona al Hot Club de Barcelona El Hot Club de Barcelona va ser una associació exclusivament integrada per homes. Van ser pocs els casos de dones assistint o formant part de les activitats del Hot Club, fet que es constata per la estranyesa dels redactors de les revistes oficials del club vers la assistència femenina.
Tot i així les dones no eren completament absents i podem trobar alguns exemples, com la portada de juny-juliol de 1935 de la revista Música Viva amb la cantant i líder d'orquestra Ina Ray Hutton, o en el número 5 de la revista Jazz Magazine amb la vocalista Edythe Wright.
També eren freqüents anuncis en les revistes de les principals agrupacions femenines de l'època, com Soro i les seves Girl Sinfòniques o la orquestra Magda Samos.
Cal mencionar també l'espai que Jazz Magazine va dedicar a la trompetista i cantant Valaida Snow i la seva influència en la escena jazz de l'època:
Entre els nous valors recentment revelats en el camp del jazz, el nom de Valaida ja brilla amb un prestigi singular i atrau poderosament, amb presències justificades, l’atenció dels qui estan al corrent de l’evolució de la música swing més enllà de les nostres fronteres. Pocs són els discos d’aquesta artista extraordinària —cantant i trompetista de mèrits excepcionals— que, havent arribat a mans privilegiades aquests darrers mesos, ens n’havien donat les primeres impressions, causant-nos el més viu estupor. Avui podrà entrar fàcilment a totes les col·leccions un disc de Valaida, gràcies a l’oportú interès de la nostra firma Companyia del Gramòfon Odeón, que acaba d’editar-lo. [...] Diríem que en l’art de Valaida es condensen i adquireixen la seva expressió més aguda les millors qualitats emotives del jazz, desproveïdes de tota aspror però conservant tot el vigor i la saba original que vivifiquen aquesta música. (Surís Palomé, 1936)
Referències
Enllaços externs La Humanitat, premsa. 29 de gener de 1936: Biblioteca de Catalunya. (s.f.). [Fotografia del Hot Club de Barcelona] [Fotografía]. ARCA – pàg. 2. Anunci al diari El Diluvio sobre la 3a edició del Festival Hot Club de Barcelona: Biblioteca de Catalunya. (s.f.). [Títol de la imatge] [Fotografia]. ARCA Event conmemoratiu al Hot Club de Barcelona, vídeo de Juande Mondria
Categoria:Jazz a Catalunya Categoria:1935 a Catalunya