El Comitè Francès d'Alliberament Nacional (francès: Comité français de libération nationale; abreujat CFLN) és el nom que es dóna al règim polític i al govern a l'exili que va succeir oficialment el 3 de juny de 1943 a la França Lliure, va fusionar les dues autoritats franceses que participaven a la guerra amb els aliats: el Comitè Nacional Francès a Londres, dirigit pel general De Gaulle, cap de la França Lliure , i l'Alt Comandament Civil i Militar francès a Alger, dirigit pel general Giraud, per tal d'unificar l'esforç bèl·lic francès i preparar l'Alliberament.
El CFLN considerava que el règim de Vichy, que va acabar el 20 d'agost de 1944, per l'exili del mariscal Pétain a Alemanya, era "il·legítim, nul i sense efecte". El Comitè va governar una part del territori de l'Imperi francès durant un any fins el 3 de juny de 1944, data en què es convertí en el Govern Provisional de la República Francesa (Gouvernement provisoire de la République française - GPRF) per afirmar la sobirania sobre el territori metropolità que seria progressivament alliberat després del desembarcament de Normandia.
Fins a finals de 1944, França va estar governada per un govern provisional, creat pel Comitè Francès d'Alliberament Nacional (CFLN) i liderat per Charles de Gaulle, que va anar destituint gradualment el general Giraud de la copresidència del CFLN. L'ordenança de17 de setembre de 1943 fundà i organitza aquest règim polític republicà .
La tasca d'aquest govern és vasta: va conduir França cap al final de la Segona Guerra Mundial, va iniciar nombroses reformes polítiques importants i va estendre, entre altres coses, el dret de vot a les dones.
La laboriosa formació del primer Comitè Francès d'Alliberament Nacional Primer contacte amb Alger L'aïllament inicial de de Gaulle Quan el 30 de maig de 1943 de Gaulle va arribar a Alger en el més absolut secret, acompanyat només per una petita delegació del Comitè Nacional de Londres. Tanmateix, tenia un destacament de protecció sobre el terreny compost per uns quants francesos lliures, antics voluntaris del cop d'estat del 8 de novembre de 1942. Aquest destacament estava dirigit pel capità Roger Carcassonne, antic cap de la resistència a Oran, i el sotstinent Bernard Karsenty, antic ajudant de José Aboulker durant el cop d'estat.
Així doncs, de Gaulle semblava estar completament sol, davant del general Giraud, qui tenia a la seva disposició l'aparell militar, administratiu i policial de França al nord d'Àfrica, així com el suport dels Estats UnitsPhilippe Lamarque, Le débarquement en Provence jour après jour, Le Cherche Midi, 2011. i de Roosevelt en particular.
La primera "immersió en públic"
Després de ser rebut per Giraud, de Gaulle va trencar el secretisme que envoltava la seva visita presentant els seus respectes al monument als caiguts al cor d'Alger. Va ser rebut al Fòrum per una càlida manifestació gaullista. Aquesta va ser la seva primera manifestació massiva real. Un observador, el vicecònsol dels Estats Units, Pendar, el va comparar amb Hitler. Aquesta sorprenent comparació almenys va confirmar l'abast de la manifestació i l'opinió dels nord-americans. Finalment, en tornar a la Villa des Glycines, la residència que Giraud li havia assignat, de Gaulle va trobar missatges de lleialtat de diverses figures locals.
La primera reunió de treball La primera reunió de treball va tenir lloc el matí del 31 de maig. Giraud hi era present, acompanyat pel general Georges i Jean Monnet, i de Gaulle estava escortat per André Philip i l'ambaixador René Massigli (que s'havia unit tard a la França Lliure, però, segons el general Bouscat, estava impacient per convertir-se en ministre d'Afers Exteriors). El setè participant va ser el general Catroux, que va representar de Gaulle a Alger.
Les condicions establertes per De Gaulle Les condicions establertes per de Gaulle no eren noves: va proposar a Giraud la formació d'un autèntic govern francès capaç de defensar els interessos de França dins del camp aliat, i amb aquesta finalitat, va proposar: que Giraud renunciés a combinar el comandament militar en cap i la presidència del poder civil; que els procònsols de Vichy fossin destituïts immediatament.
El rebuig de Giraud a les condicions establertes per De Gaulle Giraud es va negar a acceptar la primera proposta, perquè, segons ell, calia un únic líder civil i militar responsable. També es va negar a sacrificar Noguès, Peyrouton i Boisson. A més, sembla que es va vantar d'haver ordenat personalment l'execució de Bonnier de La Chapelle. De Gaulle es va aixecar i va abandonar la sala sense dir ni una paraula.
Una segona reunió, aquesta vegada entre els dos homes sols, va tenir lloc aquella mateixa tarda. De Gaulle va acceptar el doble paper temporal de Giraud com a comandant militar i president, però només amb la condició que els comandants dels territoris compromesos fossin immediatament destituïts. Giraud s'hi va negar, tot i que els esdeveniments s'estaven girant en contra seva. Els seus soldats van continuar unint-se a les Forces Franceses Lliures ; alguns dels combatents més motivats del seu exèrcit ja no volien ser comandats per oficials que havien disparat contra els aliats i que els instaven a lluitar "per alliberar el mariscal". En lloc d'afrontar la realitat, Giraud es va queixar als americans, que després van retirar les Forces Franceses Lliures de Tunísia.
La circumval·lació de Giraud Ús de la premsa En qualsevol cas, de Gaulle va actuar com un líder i, l'1 de juny, va celebrar una roda de premsa a la Villa des Glycines. Allà, a més de periodistes estrangers, va rebre els seus col·legues francesos, que havien guardat silenci sobre la seva arribada. Després de treure importància al seu comportament poc professional, el general de Gaulle va explicar que havia vingut a Alger per establir, amb Giraud, un poder central francès amb responsabilitats governamentals, fins que s'hagués consultat a tots els francesos. Va continuar declarant que els sacrificis necessaris només podien ser exigits als francesos per homes dignes de liderar-los, que la base de la unificació era la completa sobirania francesa sobre totes les parts de l'Imperi (els nostres amics, a més, tenen més a guanyar tractant amb francesos íntegres que amb submisos), i finalment, que les accions del nou poder central havien d'estar estretament alineades amb l'opinió de la França ocupada.
Els primers crits de mobilització Mentre que el líder de la França Lliure exigia el càstig dels procònsols, estava més inclinat a perdonar Alphonse Juin, que havia canviat de bàndol decididament després d'ordenar inicialment a les seves tropes que disparessin contra els aliats, i la conducta del qual durant la campanya de Tunísia havia estat elogiada. Per tant, De Gaulle va enviar a Juin, el seu antic company de classe, una carta amistosa i afalagadora. Va aconseguir el seu objectiu, que era distanciar Juin de Giraud.
Aquella mateixa nit, també va rebre la dimissió de Peyrouton, governador general d' Algèria i exministre sota Pétain, a qui havia animat a adoptar les lleis d'exclusió més extremes. Peyrouton va declarar que volia facilitar la unitat dels francesos i va demanar a de Gaulle, com a "president del Comitè Executiu", que servir com a capità de la infanteria colonial.
De Gaulle va acceptar immediatament aquesta dimissió, convidant Peyrouton a posar-se a disposició del comandant en cap de les Forces Franceses Lliures al Llevant (Catroux), i es va afanyar a publicar el text de les dues cartes a la premsa. Peyrouton, alertat cap a la mitjanit de la publicitat donada a la seva missiva, va enviar una carta idèntica a Giraud, que li va arribar a la 1:00 de la matinada. Giraud, sentint-se amenaçat per de Gaulle, va ordenar a Peyrouton que romangués al seu lloc.
L'amenaça de cop d'estat de Muselier L'amenaça Giraud, just abans de l'arribada a Alger del líder de la França Combatent, havia nomenat per a càrrecs clau de la policia i la informació dos enemics personals de De Gaulle: André Labarthe, exdirector d'un diari patriòtic de Londres, i l'almirall Muselier, un resistent innegable, que havia fundat les Forces Navals Franceses Lliures i alliberat, en nom de la França Lliure, la colònia de Saint-Pierre-et-Miquelon.
André Labarthe, el secretari d'informació que va succeir el general Chambe, va fer suprimir els informes de premsa relacionats amb les dues primeres cartes de Peyrouton. Pel que fa a Muselier, el nou cap de policia, va aparèixer a la residència de Catroux a primera hora del matí del 2 de juny, portant un decret que el nomenava cap de les forces militars i policials per mantenir l'ordre. Va declarar que el Palau d'Estiu era l'objectiu d'una conspiració dels gaullistes a Alger.
Catroux va respondre que si hi havia un cop d'estat, no vindria dels gaullistes. I, de fet, amb la majoria dels voluntaris del 8 de novembre fora amb l'exèrcit, només uns quants soldats francesos lliures desarmats en permís, juntament amb l'equip de seguretat del general, van romandre a Alger. Malgrat aquestes petites forces, Muselier va portar un regiment de tropes senegaleses i un regiment d'infanteria lleugera africana a Alger. Tenia totes les sortides de la ciutat, així com els aeròdroms propers, ocupats per unitats de spahis, força aèria i gendarmeria.
Simultàniament, Giraud va llançar un ultimàtum a de Gaulle: volia un acord o no? De Gaulle va ser acusat de voler expulsar homes de confiança per tal d'establir una dictadura dels homes emmascarats del seu seguici, i de voler soscavar les aliances franceses. Tot semblava indicar que, de fet, s'estava preparant un cop d'estat contra els gaullistes. Per la seva banda, alguns oficials del cercle de Giraud, hostils a la unió dels dos generals, estaven considerant, segons sembla, arrestar de Gaulle o obligar-lo a refugiar-se a l'Àfrica Equatorial Francesa (amb el pretext que la seva presència a Alger corria el risc de crear disturbis que poguessin posar en perill les línies de comunicació aliades).
La desfilada Va ser llavors quan Carcassonne i Billotte van intervenir. Alertats per un oficial indignat de l'estat major de Giraud, van convèncer els coronels interessats, Sémideï, conegut com a Servais, i Van Hecke. El vespre del 2 de juny, la situació es va invertir, i de Gaulle, ara en una posició de força a Alger, va emetre el seu propi ultimàtum, convidant Giraud a trencar les negociacions o a obeir. Però Giraud, obligat a obeir pels americans, dels quals, segons Pendar, havia rebut "instruccions", no va poder trencar les negociacions, com hauria preferit el seu cercle íntim.
Aquell mateix vespre, Noguès va seguir l'exemple de Peyrouton i va dimitir al seu torn.
La formació del primer CFLN L'acord sobre els principis miniatura|upright=1.0| Una portada de La Dépêche algérienne anunciant la formació del Comitè Francès d'Alliberament Nacional,4 de juny de 1943.. miniatura|upright=1.0| Cartell que anunciava la formació del CFLN, 1943. Le 3 juin à 10 h, les sept se trouvent face à face et de Gaulle propose les textes d'une ordonnance et d'une déclaration créant le nouvel organe de gouvernement.
El 3 de juny a les 10 del matí, els set es van reunir cara a cara i de Gaulle va proposar els textos d'una ordenança i una declaració que creaven el nou òrgan de govern. Tots dos van ser adoptats.
En conseqüència, un únic poder central francès exercirà: la sobirania francesa (els dos poders, legislatiu i executiu); La gestió i la defensa de tots els interessos francesos al món; l'autoritat sobre tots els territoris i forces sota la jurisdicció de les dues entitats fusionades; les prerrogatives diplomàtiques (exercides simultàniament pels dos copresidents); aquest poder central durarà fins al dia que, després de l'Alliberament, sigui possible, d'acord amb les lleis de la República, lliurar el poder a un govern provisional.
L'acord sobre les persones La composició del primer CFLN Els membres del primer CFLN incloïen: