La Simfonia núm. 6 en mi bemoll menor, op. 111, de Serguei Prokófiev va ser completada i estrenada el 1947. Existeixen esbossos per a la simfonia des del juny de 1945; Prokófiev, segons sembla, havia començat a treballar-hi abans de compondre la Cinquena Simfonia. Més tard va comentar que la Sisena commemorava les víctimes de la Gran Guerra Pàtria.

Malgrat l'interès entusiasta d'Alexander Gauk, Prokófiev va optar per fer que l'estrena de la Sisena fos dirigida per Ievgueni Mravinski, que va quedar impressionat per la simfonia després que el compositor la toqués per a ell. L'estrena, que va ser interpretada per l'⁣Orquestra Filharmònica de Leningrad l'11 d'octubre de 1947, va ser un èxit. Inicialment, la simfonia va ser rebuda molt favorablement per la premsa soviètica; es va comparar favorablement amb la Vuitena Simfonia de Dmitri Xostakóvitx. El 1948, va ser atacada durant la jdànovxtxina, fins i tot per part de crítics que l'havien elogiat anteriorment.

Després de la mort de Prokófiev, la Sisena va ser rehabilitada a la Unió Soviètica. També va guanyar reconeixement crític a Occident, on la reacció inicial havia estat mixta. Segons Tempo, la Sisena és l'«obra gran i culminant» de la producció simfònica de Prokofiev.

Origen i context Segons l’informe d'Izrail Nestiev, el compositor havia començat a esbossar el que finalment es convertiria en la Sisena Simfonia abans d’haver-se posat a compondre la Cinquena. El mateix Prokófiev afirmava que el treball de la Sisena i de la seva predecessora s’havia solapat. També es referia a totes dues simfonies com a ''distraccions'' respecte de l’òpera Khan Buzai', un projecte que, a la fi, no va arribar a materialitzar-se. Els primers esbossos conservats de la Sisena daten del 23 de juny de 1945. L’esborrany de la partitura va quedar enllestit el 9 d’octubre de 1946, moment en què el va deixar de banda durant unes setmanes abans de començar-ne l’orquestració el 10 de desembre. Prokófiev va completar la simfonia el 18 de febrer de 1947. Va considerar breument la possibilitat de dedicar-la a la memòria de Ludwig van Beethoven. Encara que comparteix número d’opus amb la darrera sonata per a piano de Beethoven, una de les obres preferides de Prokófiev, Nestiev explicava que el compositor havia contemplat aquesta dedicatòria per «un desig de perpetuar la tradició d’alt intel·lectualisme i profunda tragèdia que caracteritzava les últimes obres de Beethoven».

En les setmanes següents a la finalització de la simfonia, Alexander Gauk va expressar a Prokófiev el seu desig d'estrenar-la. No obstant això, el compositor va convidar Ievgueni Mravinski a escoltar-lo tocar la seva nova simfonia. El 21 de març de 1947, Mravinski va viatjar amb l'amic de Prokófiev, Levon Atovmian a la datxa del compositor Nikolina Gora. Després d'escoltar la partitura de Prokófiev, Mravinski va elogiar l'abast de la música. Va dir a la companya del compositor, Mira Mendelssohn, que la música sonava com si hagués "abastat un horitzó fins a l'altre". Immediatament va demanar dirigir l'estrena.

Prokófiev va preparar una breu descripció de la simfonia abans de la seva estrena mundial:El primer moviment és agitat, a vegades líric, a vegades auster; el segon moviment, Largo, és més brillant i melodiós; el finale, ràpid i en tonalitat major, té un caràcter proper a la meva Cinquena Simfonia, excepte per les reminiscències dels passatges austers del primer moviment.Nestiev va recordar que l'octubre de 1947 el compositor li havia dit que la simfonia havia estat concebuda com una reflexió sobre la destrucció de la recentment conclosa Gran Guerra Patriòtica:Ara ens alegrem de la nostra gran victòria, però cadascun de nosaltres té ferides que no es poden curar. Un ha perdut els seus éssers estimats, un altre ha perdut la salut. Això no s'ha d'oblidar.El 8 d'octubre de 1947, Prokófiev va arribar a Leningrad per ajudar Mravinski en els assajos amb la Filharmònica de Leningrad. Durant els assajos de la simfonia, Prokófiev va descriure a Mendelssohn, amb qui s'havia casat al gener, que les "reminiscències" que es van sentir prop de la coda del final eren "preguntes llançades a l'eternitat". Després que ella li demanés repetidament que n'expliqués el significat, el compositor va respondre: "Què és la vida?".

Música La Sisena Simfonia de Prokófiev consta de tres moviments:Una actuació típica dura aproximadament 42 minuts.

Estrena miniatura|Ievgueni Mravinski donant la mà a Prokófiev després de la segona representació de la Simfonia núm. 6 el 12 d'octubre de 1947 L'estrena mundial de la Sisena Simfonia de Prokófiev va tenir lloc l'11 d'octubre de 1947 a la Sala Filharmònica de Leningrad, interpretada per la Filharmònica de Leningrad dirigida per Mravinski. Va concloure un programa que també havia inclòs música de Txaikovski. Després del concert, Mravinski va confiar a Prokófiev i Mendelssohn que la interpretació de la simfonia estava marcada per diversos contratemps instrumentals que l'havien deixat infeliç i sense poder dormir. La nit següent, després d'assistir a una representació a l'Òpera Kirov de la seva Guerra i Pau, Prokófiev va marxar amb la seva acompanyant per escoltar la segona interpretació de la seva Sisena Simfonia. Aquesta vegada l'orquestra va tocar la partitura sense problemes. Prokófiev i Mravinski van haver de sortir diverses vegades durant les quals van ser fotografiats junts.

Recepció Unió Soviètica En les setmanes prèvies a l'estrena mundial de la Sisena Simfonia, el biògraf de Prokófiev, Nestiev, i el crític musical Grigori Schneerson es va queixar que el compositor era "avar" amb les explicacions d'una obra que ells i els músics de la Filharmònica de Leningrad trobaven difícil. El primer escriuria més tard que en aquesta simfonia Prokófiev "va tornar a començar a parlar en un llenguatge molt difícil i de vegades esotèric". Nikolai Miaskovski, col·lega i amic de tota la vida del compositor, també va trobar la simfonia desafiant: "Vaig començar a entendre la Sisena Simfonia de Prokófiev només a la tercera audició i després em va convèncer: profunda, però una mica ombrívola i durament orquestrada".

El nivell d'aclamació que la Sisena Simfonia va rebre inicialment del públic i la crítica soviètics va ser comparable al de la Cinquena. El públic de l'estrena mundial li va oferir una ovació dempeus de gairebé 30 minuts. "És meravellosa, millor que el Prokófiev habitual", va dir Schneerson a Alexander Werth abans de l'estrena de la simfonia a Moscou. "És filosòfica, té la profunditat de Xostakóvitx. Ja ho veuràs!" Així mateix, Nestiev va escriure a Sovietskoye Iskusstvo que la simfonia representava una "juxtaposició esgarrifosa" del "món privat de l'home modern contra la terrorífica maquinària de la destrucció universal", afegint que el seu "noble humanisme" la situava al costat de la Vuitena Simfonia de Dmitri Xostakóvitx. També va descriure el final com "en l'esperit de Mozart o Glinka", però que el seu estat d'ànim alegre es va dissipar per la invasió d'un "tità" les "fanfàrries repetides incessantment" reviuen les sonoritats tràgiques d’abans a la simfonia. El crític musical de Leningradskaya Pravda va elogiar la simfonia com "una altra victòria impressionant per a l'art soviètic", afegint que "l'optimisme d'aquesta obra, les seves entonacions de forta voluntat, el seu caràcter i el seu lirisme reflecteixen les moltes facetes del nostre poble". El musicòleg Iulian Weinkop va obtenir l'aprovació de Prokófiev comparant l'inici de la simfonia amb el fregament d'una clau rovellada girant en un pany de porta, abans de revelar un "món de calidesa, afecte i bellesa". Segons Simon Morrison, la seva estrena va ser l'"últim èxit sense obstacles ni intermediaris" que el compositor experimentaria mai.

No obstant això, la Sisena va ser una de les obres criticades per Andrei Jdànov i Tikhon Khrénnikov l'any següent durant la seva campanya contra el formalisme en la música. Aquest últim va criticar durament el que percebia com la incapacitat del seu compositor per evitar que les "idees vives i límpides" de la simfonia s'ofeguessin en "gemecs caòtics artificiosos", i finalment la va qualificar de "fracàs". Nestiev va revertir la seva aprovació anterior, ara criticant la simfonia com a "clarament formalista", un canvi de rumb que Atovmian va criticar obertament. Nestiev va descriure més tard la simfonia com un "concurs de complexitat" que "la feia difícil de comprendre". Prokófiev es va sentir profundament traït per Nestiev, a qui va anomenar un "Judes", i va trencar permanentment la seva amistat amb ell.

Després de la mort de Prokófiev, durant el desgel de Khrusxov, la Sisena va ser reavaluada pels crítics soviètics. Aram Khatxaturian la va incloure entre les obres en què considerava que el compositor mantenia el seu "principi rector" de "servei al seu poble, a la humanitat". Boris Iarustovski va qualificar la simfonia de "veritable simfonia de guerra", atribuint a la seva predecessora només un "sentiment general de patriotisme" i opinant que la numeració de l'obra la destinava al seu repartiment tràgic que "s'assembla a gairebé totes les sises simfonies russes"; mentre que Genrikh Orlov la va lloar com "una simfonia excepcional del nostre temps". Tot mantenint les seves crítiques anteriors a la simfonia, Nestiev també va escriure que era "no només un esdeveniment important en la història creativa d'un músic excepcional, sinó també un monument artístic únic del seu temps".

A l'Occident La reacció internacional a la Sisena va ser inicialment mixta. Després que l'Orquestra Filharmònica-Simfònica de Nova York, dirigida per Leopold Stokowski, interpretés l'estrena americana el 24 de novembre de 1949, Musical America va qualificar la Sisena com "l'obra més personal, accessible i emocionalment reveladora de Prokófiev que s'ha interpretat mai en aquest país". Paul Affelder, el crític musical del Brooklyn Eagle, va escriure que la Sisena era una "peça musical que val la pena", però va objectar a la seva estructura:Aquells que esperaven una obra de les proporcions robustes, però alegres, de la popular Cinquena Simfonia d'aquest compositor van marxar decebuts. Perquè la Sisena... és una simfonia austera, l'estat d'ànim de la qual no es relaxa fins al tercer moviment... La seva estructura no ens satisfà, almenys no a la primera escolta... Si el compositor mai revisa aquesta obra, li agradaria veure el tercer moviment escurçat i desposseït del seu final dramàtic, és a dir, transformat en un autèntic scherzo, i després resoldre-ho tot en un quart moviment de proporcions més pesades.La Sisena va tenir prou èxit en la seva estrena americana que Stokowski va decidir reprogramar-la en un concert posterior el 6 de desembre Aquella actuació va ser retransmesa en directe per la CBS i va ser la primera vegada que la simfonia es va sentir a la ràdio als Estats Units.

En resposta a l'estrena suïssa del 1951, Robert-Aloys Mooser va atacar la Sisena com una altra de les "composicions insanes i grolleres" de Prokófiev. Va afegir que l'Orquestra de la Suisse Romande estava posant en perill la seva reputació tocant-la.

Un breu obituari de Prokófiev publicat al número de primavera de 1953 de Tempo deia que l'arquitectura a gran escala i els intents d'optimisme de la Sisena orquestra "no s'adaptaven realment al seu talent". Tanmateix, un altre crític que va escriure a la mateixa revista el 1970 va qualificar la Sisena com l'obra "gran i culminant" de la producció simfònica de Prokófiev.

Referències

Fonts citades

Categoria:Simfonies de Serguei Prokófiev Prokofiev 6 Categoria:Composicions en mi bemoll menor Categoria:Composicions musicals del 1947