Osvaldo Valenti (Constantinoble, 17 de febrer de 1906 - Milà, 30 d'abril de 1945) va ser un actor cinematogràfic italià, d'ideologia feixista. El 1944 es va allistar voluntari a la X Flottiglia MAS de la República Social Italiana, a favor del Tercer Reich. Al final de la Segona Guerra Mundial, va ser acusat de col·laboracionisme i complicitat amb la Banda de Pietro Koch i, juntament amb la seva companya, l'actriu Luisa Ferida, afusellat pels partisans.
Biografia Nascut a Constantinoble (Istambul, a partir de 1930), el seu pare, Michele Valenti, era un sicilià, comerciant de catifes i objectes preciosos i la seva mare, Idelty Karichlopulos, era libanesa, d'origen grec, filla de l'arximandrita de Xipre. Tenia dues germanes, Nelly i Mirella. En 1915, amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la família va haver d'abandonar Turquia i es va establir a Itàlia, primer a Bèrgam i després a Milà. Valenti va estudiar a l'escola secundària de San Gal, a Suïssa, i al Liceu de Würzburg (Baviera). Als dinou anys es va inscriure a la Facultat de Dret de la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà, tot i que, essent de caràcter aventurer, dos anys més tard, va abandonar els estudis per anar a París, on va provar fortuna com actor, abans de traslladar-se a Berlín on va aconseguir petits papers al Lessing Theater.
El 1928 va obtenir el seu primer paper de repartiment a Ungarische Rhapsodie (1928), un film dirigit per Hanns Schwarz. De retorn a Itàlia, a l'inici de la dècada dels anys trenta, va treballar amb Mario Bonnard a Cinque a zero (1932) i amb Amleto Palermi a La fortuna di Zanze (1933) i Creature della notte (1934).
La sort de Valenti va canviar en conèixer el director Alessandro Blasetti, que li va proporcionar papers d'un cert relleu a Contessa di Parma (1937) i Ettore Fieramosca (1938) amb els quals es va consolidar davant la crítica i el públic. A la dècada de 1940, es va convertir en un dels actors més sol·licitats i ben pagats d'Itàlia. Sempre amb Blassetti va rodar Un'avventura di Salvator Rosa (1939) i va coincidir, per primera vegada, amb Luisa Ferida. Valenti, home hedonista i aventurer, vuit anys més gran, casat i separat de Fanny Musso, una jove actriu romana, aviat va iniciar una tumultuosa relació amb Ferida, a la qual va arrossegar a una vida de luxe i amistats poc recomanables. Junts van rodar La Corona di ferro (1941) i La cena delle beffe (1941). El 1942 van tenir un fill, Kim, que va morir al cap de pocs dies.
Valenti també havia treballat amb Goffredo Alessandrini a La vedova (1939), Carmine Gallone a Oltre l'amore (1940) i L'Amante segreta (1941), Giovacchino Forzano a Piazza San Sepolcro (1942), Mario Mattòli aAbbandono (1940), Luigi Chiarini a La Bella addormentata (1942) i La locandiera) (1943), Camillo Mastrocinque a Fedora (1942) i per altres destacats cineastes de l'època, com Duilio Coletti i Piero Ballerini.
Adhesió a la República de Saló. Cinevillaggio A l'estiu de 1943, amb la destitució de Mussolini i el desembarcament del Aliats a Sicília, es van intensificar els bombardejos sobre Roma i es va interrompre qualsevol l'activitat cinematogràfica. Valenti i Ferida van ser dels pocs actors del període anomenat «cinema de telèfons blancs» que es van adherir a República Social Italiana i van optar per traslladar-se al nord.
Amb Itàlia dividida i enfrontada en una guerra civil, van reprendre a Venècia l'activitat cinematogràfica, amb la inauguració de Cinevillaggio, a instàncies del ministre feixista Ferdinando Mezzasoma. Allí, Osvaldo i Ferida, van rodar Fatto di cronaca, dirigit per Piero Ballerini (1944), que va ser el seu últim llargmetratge. Després de descansar uns dies a Bolonya, Ferida va patir un avortament espontani. Valenti va caure en una gran depressió i va escriure a un amic, «no vull tornar a sentir parlar d'art i cinema, i no vull tornar a Espanya, malgrat que tinc un bon contracte. Sento que el meu deure és fer alguna cosa positiva per aquest tros de terra que ens queda»
Allistament en la X Flotilla MAS El març de 1944 Mezzasomma va contactar amb Valenti i li va oferir el càrrec de comissari nacional de l'Espectacle, la qual cosa va rebutjar, per allistar-se voluntari a la 10a Flotilla MAS, dirigida pel príncep Junio Valerio Borghese. Va ser destinat a Milà, amb el grau de tinent i com oficial d'enllaç amb la Kriegsmarine nazi, aconseguint un reconeixement per això.
També va formar part del Battaglione Vega, constituït al maig de 1944, que va formar part del Servei d'Informació i espionatge de la Marina Nacional Republicana. Valenti va prendre part en algunes operacions secretes de contraban cap a Suïssa, amb la finalitat d'omplir i proveir les exhaustes arques de la seva Unitat i de la República Social, tot això, sense el coneixement dels seus aliats alemanys. L'operació, en la qual van participar una vintena d'homes, anomenada Missione Manzini, va tenir lloc a Lanzo d'Intelvi, un petit poble a la zona del Llac de Como. Valenti va ser escollit per dirigir-la gràcies al seu perfecte coneixement de les llengües alemanya i francesa. En l'operació també hi constava Luisa Ferida, tot i que la seva tasca no era oficial.Marino Perissinotto, Il servizio ausiliario femminile della Decima Flottiglia Mas 1944-1945, Ermanno Albertelli Editore, 2003, Parma, pag. 39
A l'estiu de 1944 Valenti va entrar en contacte amb Pietro Koch, cap de la policia feixista anomenada Squadra Speciale della Polizia Repubblicana, temuda pels seus mètodes de tortura i assassinats de partisans i opositors al règim, a més d'altres activitats delictives (entre elles el tràfic de cocaïna). L'actor, segons alguns testimonis, acompanyat, a vegades, per Luisa Ferida i altres personatges, va ser vist a la Villa Triste(nóm genèric dels centres de tortura de la policia feixista) durant els interrogatoris efectuats als presoners. Va ser tanta la brutalitat de la Banda Koch, que va ser desmantellada el 25 de setembre de 1944 per una companyia de la Legione Autonoma Mobile d'Ettore Muti, gràcies a la intervenció directa del cardenal Schuster i del mateix Mussolini. Els seus membres van ser detinguts i traslladats a la Presó San Vittore. Koch va fugir, però va ser detingut a Florència l'1 juny 1945, traslladat a Roma, va ser jutjat i afusellat el 4 de juny de 1945.
El 28 de setembre de 1944, després d'una acció partisana que va desarmar una companyia sencera del Battaglione Vega a Porlezza, Valenti va ser enviat per pactar una treva. Va entrar en contacte amb el capità Ugo Ricci, comandant en la 52a Brigada Garibaldi «Luigi Clerici», amb el qual va acordar el compromís de La Dècima de no atacar els partisans, a canvi de la devolució de les armes. Durant les negociacions, que van ser tranquil·les, es va arribar a projectar el film Enrico IV, en el qual actuava el mateix Valenti.
Procés i mort El 20 d'abril de 1945, davant la imminent derrota de Hitler, amb bombardejos massius sobre Berlín i amb els aliats a les portes de Roma, Valenti i Ferida van carregar totes les joies, diners i objectes de valor que van poder i Osvaldo es va lliurar voluntàriament a alguns membres de la Divisió Pasubio, confiant en poder pactar les condicions de la rendició. Luisa també va també retinguda i al cap d'uns dies, tots dos, acusats de col·laboracionisme i complicitat amb els crims de la banda Koch, van ser afusellats a la matinada del 29 al 30 d'agost a la via Poliziano. Llurs cossos van ser trobats amb un cartell al pit que lloava la justícia sumaríssima, en imitació del tracte reservat als cadàvers dels partisans assassinats pels feixistes.
Ambdós van ser enterrats al Cementiri Monumental de Milà, conegut com Cimitero di Mussoco.
L'any 1946, en formar-se a Itàlia l'Assemblea Constituent, en pro d'una reconciliació nacional, es va aprovar l'Amnistia Togliatti, que va deixar sense efecte la persecució de delictes relacionats amb el feixisme, nazisme i col·laboracionisme.
Acollint-se a la llei, a la dècada de 1950, la mare de Luisa Ferida va demanar una pensió de guerra, ja que la seva filla executada era la seva única font de sosteniment. Després d'una exhaustiva investigació, els carrabiners de Milà van resoldre que Luisa Manfrini, àlias Luisa Ferida, s'havia mantingut al marge dels fets que se li van imputar i quedava completament exonerada. La mare va poder percebre la pensió, amb els endarreriments corresponents.
Filmografia
Bibliografia Odoardo Reggiani, Luisa Ferida, Osvaldo Valenti. Ascesa e caduta di due stelle del cinema, Spirali, Milà 2007 (I ed. 2001) Alessandro Blasetti, Il Cinema che ho vissuto, Bari, Dedalo, 1982 Romano Bracalini, Celebri e dannati, Milà, Longanesi & C., 1985 Gian Piero Brunetta, Storia del cinema italià, vol.II (Il cinema del regime 1929-1945), Roma (I ed. 1979, II ed. rivista e accresciuta 1993), Editori Riuniti, 1993 (ed. rivista e accresciuta; la I ed. è del 1979) Claudio Carabba, Il Cinema del ventennio nero, Florència, Vallecchi, 1974 Elsa De Giorgi, I coetanei, Torí, Einaudi, 1955 Franca Faldini e Goffredo Fofi, L'Avventurosa storia del cinema italià, 1935-1959, Milà, Feltrinelli, 1979 Aldo Lualdi, Morire a Salò, Milà, Sugarco, 1975 Attilio Tamaro, Due anni di Storia, Roma, Tosi, 1950
Referències
Categoria:Morts a Milà Categoria:Actors de cinema italians Categoria:Actors de teatre italians Categoria:Morts el 1945 Categoria:Afusellats Categoria:Feixistes italians Categoria:Polítics constantinopolitans Categoria:Actors d'Istanbul Categoria:Actors de teatre asiàtics Categoria:Actors de cinema asiàtics Categoria:Artistes constantinopolitans Categoria:Actors italians morts al segle XX Categoria:Actors italians nascuts al segle XX Categoria:Polítics italians nascuts al segle XX Categoria:Polítics italians morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1906