Karl Amadeus Hartmann (Múnic, 2 d'agost de 1905 - Múnic, 5 de desembre de 1963) va ser un compositor alemany. Figura important de la vida musical de l'Alemanya de la postguerra, ha estat descrit com el simfonista alemany més gran del segle XX. Va organitzar el cicle de música contemporània de postguerra Musica Viva de Múnic.
Biografia Primers anys Karl Amadeus Hartmann va néixer a Múnic, on passaria la major part de la seva vida, en el si d’una família modesta però profundament vinculada a l’art. Va ser el quart fill de Friedrich Richard (1866–1925) i Gertrud Hartmann (1874–1935; de soltera Schwamm), després dels germans Adolf (1900–1971), Fritz (1902–1974) i Richard (1903–1969). Va créixer envoltat d’estímuls culturals, el pare era un pintor, especialment de natura morta, flors i paisatges, i mestre d’escola, originari de Silèsia. La mare era molt interessada en la literatura i la música, sobretot de Wagner, Balzac i Zola. El seu germà gran Adolf, que també destacà com a pintor, va tenir un paper determinant en la seva formació, sobretot a través del contacte amb els cercles artístics i l'associació d’artistes Die Juryfreien de Múnic, que van marcar decisivament els seus primers anys.
Des de molt jove, Karl Amadeus va evidenciar aptituds musicals. El 1915 va descobrir Der Freischütz de Von Weber, i juntament amb Schubert i Richard Strauss, això el va orientar cap a la música. El 1919 va ingressar al Pasing Teacher Training College, on es va graduar el 1922. Després d’uns anys treballant en una oficina, el 1924 va ingressar a l’Acadèmia de Música de Múnic, on es va formar en composició amb Joseph Haas, deixeble de Max Reger. Es va especialitzar en trombó (que deixaria el 1932). En el context convuls però creativament ric de la República de Weimar, va treballar sobretot com a trombonista a l'Òpera de Múnic, en un segon pla. Paral·lelament, a partir de 1928 va participar activament en les exposicions Juryfreien, assumint-hi tasques d’organització, direcció i composició.
Aquest període va ser clau per a la consolidació del seu pensament polític i estètic d’esquerres, així com per a la influència decisiva en la seva trajectòria posterior de Hermann Scherchen, director d'orquestra que va col·laborar estretament amb la Segona Escola de Viena i un dels músics més avançats i versàtils del seu temps, encara que la seva fama internacional es devia sobretot a la seva activitat com a director d’orquestra. Hartmann mateix considerava que el seu autèntic desenvolupament com a artista havia començat sota la influència de Scherchen. De fet, va ser Scherchen qui va proposar la idea i fins i tot l’esquema argumental de l’òpera primerenca de Hartmann Des Simplicius Simplicissimus Jugend (1934).
Primeres composicions Les primeres composicions de Hartmann, incloent-hi suites per a piano i violí i dues sonates per a violí escrites el 1927, mostraven inspiració en el futurisme, el dadaisme i el jazz, Hartmann relatava als seus Esbossos autobiogràfics: «em vaig llançar a les aventures de la revolució intel·lectual, potser no del tot lliure de la sensació de satisfacció d'haver-hi estat». Algunes es van interpretar en concerts organitzats pel grup progressista Die Juryfreien. Entre 1929 i 1930 va compondre El gabinet de figures de cera (Wachsfigurenkabinet), una de cinc òperes breus de deu a vint minuts cadascuna, per encàrrec d'Erich Bormann i Max See; el cicle complet no s'estrenaria fins al 1988 a Múnic, gràcies a Hans Werner Henze, amic de Hartmann. Durant aquest període també va crear la partitura per a Macbeth (1940), una simfonia escènica inspirada en Antígona (1940) i l’òpera Ondine (1955), basada en l’obra de Jean Giraudoux.
Durant aquests primers anys, Hartmann escrivia principalment en l’idioma avantguardista dels grans compositors de l’època (Hindemith, Stravinski, Milhaud, Orff i Krenek). Durant la guerra Hartmann va estudiar composició amb Anton Webern, una decisió que exigia valentia, ja que Webern tenia prohibit qualsevol activitat musical pública i les seves obres havien estat prohibides per les autoritats nazis com a «bolxevisme cultural». El llenguatge madur de Hartmann va esdevenir una síntesi lliure de l’estil cromàtic i dissonant associat a la Segona Escola de Viena. Tot i això, Hartmann mai no es va sentir especialment vinculat a les tècniques estrictes del dodecafonisme. La seva inclinació natural era més aviat hiperexpressiva, prolongant la línia de l'expressionisme sovint associada a Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern. En conjunt, el nucli central de la seva producció acostuma a situar-se en les seves sis simfonies.
En obres com Jazz-Toccata und Fuge (1928) i la Tanzsuite für Bläserquintett” (1931) adoptà sonoritats i ritmes de jazz, i la seva densa superposició de textures percussives i polimètriques complicà la recepció de la seva música a Alemanya després de 1933. A més, aquestes primeres composicions sovint incorporaven missatges explícits del comunisme i no evitaven imatges de revolució violenta: compongué dos corals a cappella amb textos de Johannes Becher i Karl Marx, així com una sèrie de Kurzopern altament paròdiques titulades Wachsfigurenkabinett. Tot i això, aquests esbossos operístics mostren que la sàtira i el radicalisme eren instruments per explorar efectes musicals coloristes.
El 1931, durant la Setmana de Música Nova de Múnic, Hartmann va conèixer Hermann Scherchen, un mentor clau que influiria en la seva obra i amb qui va col·laborar en el Concertino per a trompeta i orquestra de vent (1932), i en va dirigir l'estrena el 1933 a Estrasburg.
El 1934 es va casar amb Elisabeth Reußmann (1913–2003), a qui va conèixer en els actes de l’associació d’artistes de Múnic Die Juryfreien.
Exili interior Després de l’ascens de Hitler al poder el 1933, la Ràdio Bavaresa va suspendre l’estrena prevista de la Burleske Musik de Hartmann per temor a l’escàndol que podia provocar el seu llenguatge avantguardista. Tot i no ser prou rellevant per patir una persecució directa, va quedar progressivament arraconat. Sense recursos per exiliar-se a Suïssa (com molts dels seus col·legues), va haver de romandre al Tercer Reich, sostingut per la família de la seva esposa. El 1933 tot va col·lapsar: la música i la postura antifeixista de Hartmann xocaven completament amb les idees del nou règim nacionalsocialista, i la seva pròpia ideologia, marcada pels ideals humanistes i socialistes, era totalment incompatible amb el pensament oficial. Entre 1933 i 1945, Hartmann va rebutjar que la seva música sonés a l’Alemanya nazi, mantenint així una forma de resistència personal que ell mateix anomenava un exili interior.
En lloc de centrar-se a Alemanya, Hartmann va canalitzar la seva creativitat cap a l’estranger, participant en festivals i concursos internacionals. Entre 1933 i 1945, va presentar-se en diversos festivals de música contemporània, mostrant la seva independència del Tercer Reich. Això inclogué interpretacions del poema simfònic Miserae, dedicat als amics morts a Dachau al festival anual de la Societat Internacional per la Música Contemporània a Praga (1935), amb una recepció favorable que demostrava que la música contemporània continuava activa a Alemanya. L’estrena a Praga provocà tensions amb les autoritats nacionalsocialistes, però l'aparició de la seva música tres anys després a Londres indica que Hartmann disposava de connexions administratives. Altres reconeixements internacionals van incloure el suport de la Emil Hertzka Stiftung per l’obra coral Friede Anno '48, el primer premi al Concurs de Música de Cambra Carillon de Ginebra de 1936 per al seu Primer Quartet de corda, així com interpretacions de la seva Symphonie L’oeuvre i del Concerto funèbre a les Exposicions Internacionals de 1939 a Bèlgica i Suïssa, amb emissions addicionals per la Ràdio Belga de Brussel·les.
Posteriorment, a Darmstadt el 1947, va presentar la seva obertura China Struggles (China kämpft, 1942), que, junt amb Symphonische Hymnen (1941–1943) i la Suite Simfònica Vita Nova (1943), formen les Sinfoniae dramaticae.
La seva resistència també es va expressar mitjançant la incorporació de músiques prohibides pel règim de Goebbels, com melodies hebrees i cançons del moviment obrer. Un exemple seria l'òpera Simplicius Simplicissimus, on la melodia de viola de la secció Adagio de l'obertura és d'origen jueu. O el segon moviment de Symphonie L'oeuvre, que es basa en una cançó xinesa antibel·licista de Confuci. A això s’hi sumen dedicatòries i inscripcions clarament provocadores, com la de les Sinfoniae Drammaticae La Xina lluita, dedicada a l’escriptor rus Serguei Tretiakov i al combatent xinès per la independència Den Shi-Hua.
Anys de postguerra La caiguda del règim nazi el maig de 1945 va obrir una etapa de transició per a Hartmann. Va col·laborar amb els americans per promoure la reeducació cultural a Baviera i, amb el seu suport, va fundar i dirigir la sèrie de concerts Musica Viva fins al 1963. La programació combinava música antiga i contemporània, vinculant-la amb arts visuals i escèniques, i contrastava amb els festivals de Darmstadt i Donaueschingen, centrats en la ruptura total amb el passat. Va exercir de dramaturg musical a la Staatsoper. Després de l’estrena de l’Obertura Simfònica a Darmstadt el 1947, va rebre nombrosos premis i encàrrecs, com el premi de música de Múnic (1949), el premi d’arts de l’Acadèmia Bavaresa de Belles Arts (1950), la Medalla Schönberg de l’ISCM (1954) i el premi d’arts de Berlín (1961).
En la postguerra, moltes obres de Hartmann es van interpretar per primer cop, sovint després de profundes revisions. L’òpera Simplicius es va estrenar el 1949 i novament el 1957 en versió revisada. Diverses obres de l’«exili interior» van ser reelaborades i integrades en simfonies posteriors: la Symphonie für Streicher und Sopransolo a la Quarta Simfonia, el Concertino für Trompete und Bläserkammerorchester a la Cinquena i la Symphonie "L’oeuvre" a la Sisena. Altres peces, com la Kantate für Altstimme und Orchester, van passar per múltiples transformacions fins esdevenir la Primera Simfonia. Algunes revisions van ser mínimes, però d’altres van implicar una reescriptura completa. Finalment, obres com la Sinfonia tragica, Symphonische Hymnen, Klagegesang i Friede Anno ’48 no es van estrenar fins dècades després de la mort del compositor.
Experimentació En els darrers anys de la seva vida (1953–1963), Hartmann va iniciar una etapa d’experimentació amb nous procediments compositius. Destaquen especialment les seves investigacions sobre la mètrica variable, inspirades en les teories de Blacher, aplicades en obres com el Concert per a piano (1953), el Concert per a viola (1955) i l'Scherzo palindròmic per a conjunt de percussió, publicat pòstumament.
Obres La producció de Hartmann s’organitza en quatre grans etapes: els primers treballs de l’època final de la República de Weimar (1927–32); les obres de fort contingut polític dels anys del Tercer Reich i la guerra (1933–45); el període de revisió i consolidació després de 1945 (1945–53); i una darrera fase d’exploració de nous camins compositius (1953–63).
Òperes Wachsfigurenkabinett, cinc òperes breus (1929–30; tres d’inacabades), llibrets d'Erich Bormann Das Leben und Sterben des heiligen Teufels Der Mann, der vom Tode auferstand (inacabada; completada per Günter Bialas i Hans Werner Henze) Chaplin-Ford-Trott, «cantata jazz escènica» (inacabada; completada per Wilfried Hiller) Fürwahr? (inacabada; completada per Henze) Die Witwe von Ephesus Des Simplicius Simplicissimus Jugend (1934–35; revisada el 1956–57 com a Simplicius Simplicissimus), llibret de Hermann Scherchen, Wolfgang Petzer i Hartmann a partir de Jakob von Grimmelshausen
Obres simfòniques Fins al 1945 – majoritàriament suprimides posteriorment
Miserae, poema simfònic (1933–34) Simfonia L’Oeuvre (1937–38; material reutilitzat a la Simfonia núm. 6)