Zuzidun Txakurra ('el gos de la teia', del basc zuzidun 'proveït, dotat de torxes' i txakurra 'el gos'), conegut en castellà com El perro de la tea, és un esperit propi de la mitologia basca que s'apareix en forma de gos amb una teia encesa al musell. Segons la llegenda, si Zuzidun Txakurra apareix després de la mort d'algú, és senyal que l'ànima del difunt està maleïda. Aquesta llegenda és pròpia de la zona de Barakaldo, tot i que Resurrección María de Azkue la va recollir a Otxandio, fent constar que estava a punt de desaparèixer.
Context històric Els gossos s'han incorporat a la mitologia basca especialment a partir de l'arribada del cristianisme. Per tant, a causa del sincretisme que va generar la nova religió, aquests animals es confonen sovint amb éssers posseïts pels esperits d'aquells que van morir sense confessió o que, per alguna raó, no van arribar al cel.
Les llegendes de gossos fantasmagòrics com el Zuzidun contenen tots els elements del repertori temàtic actual de les aparicions d'una ànima en pena: s'apareixen als vius en forma d'un gos lluminós que exigeix reparació o restitució dels errors comesos en vida del difunt i/o durant la celebració de les misses per la seva ànima. Algunes llegendes sobre criatures fantasmals semblants s'han conservat també en alguns territoris espanyols, com ara Astúries i Galícia.
Llegendes Segons la llegenda, a Barakaldo hi havia un gos misteriós, Zuzidun Txakurra, i cada vegada que algú es moria, la nit després del seu funeral, s'apareixia al difunt. Era immens, negre i duia una teia encesa al musell. Molta gent havia vist el gos rondant per les cases, però mai no l'havien pogut agafar. Sempre fugia, fins que es precipitava en qualsevol lloc on hi hagués aigua –un pou, un estany, fins i tot una galleda petita– i desapareixia.
Hi ha diverses contalles populars sobre aquesta criatura. La versió recollida per Azkue diu el següent: Un noi que tenia el pare al llit de mort se'n va anar a cercar un sagristà. De camí a casa, li va dir:
— Si apareix el gos de la teia, no tingueu por. Diuen que no fa mal.
Mitja hora més tard, després d'ajudar a morir el vell, el sagristà i el fill del difunt se'n van tornar pel mateix camí. El sagristà estava més espantat que el noi. Quan van arribar a casa del sagristà, aquest va dir:
— No tornis a casa, queda't a casa meva.
— Ni que només sigui perquè la meva mare no s'espanti, me n'he d'anar. Si no me'n vaig, es pensarà que se m'han menjat. Me n'he d'anar tant sí com no.
— Si penses que te n'has d'anar, porta aquesta creu a la mà. Si t'apareix el gos, fes un cercle amb la creu a terra i fes-hi una creu enmig i parla-li des de dins.
— Parlar-hi? I què li he de dir, senyor?
— Digues-li això: «Si ets del bàndol bo, acosta't i digues-me què vols, si ets del bàndol dolent, mantén-te a set estats de distància de mi».
El noi se'n tornà cap a casa a peu i, quan s'acostava a la porta, se li va aparèixer el gos i li va dir:
— No tinguis por, sóc tal i tal i estic maleït.
El noi callava, tremolava, sense esma de dir res.
— Abans furtava terra d'aquells dos camps cada any per als meus, per això estic maleït.
Quan el noi estava a punt de perdre el coneixement de por, el gos va continuar parlant:
— Tot i que tinc cara de gos, la roba que portava quan em vaig morir m'abriga massa, treu-me-la amb aqueixa creu.
El noi es va esforçar a treure-li la roba al pobre gos cec, i tan bon punt ho va fer, aquest va desaparèixer. Tremolant, el noi va entrar a casa, es va ficar al llit i ja no es va tornar a llevar mai més.
Una altra versió diu el següent: miniatura|Zuzidun Txakurra segons una intel·ligència artificial Un veí de Barakaldo a qui se li va morir el pare, durant els funerals, pensava que l'endemà al vespre se li apareixeria el gos de la teia. Així doncs, durant el dia, dibuixà un lauburu al voltant de la casa, marcant el terra amb una aixada, però sense acabar de tancar-lo. Després s'assegurà que no hi hagués tolls ni recipients d'aigua, i esperà.
Cap a les tres de la matinada (l'hora que els cristians diuen que és la contrària a la mort de Jesús i, per tant, també l'hora en què els mals esperits apareixen per assolar la terra i els mortals), va aparèixer Zuzidun Txakurra, va entrar a la casa i el vilatà, ràpidament, amb uns quants cops d'aixada, va acabar de dibuixar el lauburu.
El gos va córrer per tota la casa fins que es va adonar que ja no en podia sortir. En aquell moment, es va calmar i va restar quiet. El vilatà s'hi va acostar amb cautela i li va preguntar què volia, a la qual cosa el gos va respondre: «Sóc l'esperit del teu veí que es va morir sense retornar els béns que havia robat al teu pare. I no me'n puc anar de cap altra manera fins que algú no pagui el meu deute.»
«Jo pagaré el teu deute perquè descansis en pau», va respondre el vilatà, que, en aquell moment, va desfer el dibuix del lauburu i el gos va desaparèixer. Uns dies més tard, l'home va pagar els deutes del mort, i des d'aleshores, el gos de la teia no s'ha tornat a veure mai més.
Notes
Referències
Bibliografia
Vegeu també
Gerixeti Olanoiko zakurra
Categoria:Genis i esperits de la mitologia basca Categoria:Animals en la mitologia basca Categoria:Gossos Categoria:Fantasmes Categoria:Barakaldo