Els espuntadors són estructures tradicionals de defensa fluvial construïdes a la vora dels rius amb la funció de protegir els marges i els terrenys de conreu de l’erosió causada per les riuades, així com d’orientar o reconduir el corrent de l’aigua en episodis de crescuda. Es tracta d’obres generalment allargades, disposades de manera obliqua respecte al curs del riu, que treballen desviant la força del cabal.

El terme espuntador és un mot d’ús local documentat al Diccionari Català-Valencià-Balear, on es defineix com un «mur que es construeix a la vora d’un riu per fer-lo canviar de curs o per evitar inundacions». No apareix com a denominació general en la documentació tècnica moderna, ja que el seu ús ha estat principalment oral i vinculat a àmbits rurals concrets.

Àmbit geogràfic L’ús del terme i d’aquest tipus d’estructures s’ha documentat principalment a la conca alta i mitjana del riu Segre, en zones del Pirineu i del Prepirineu català. La seva presència és especialment significativa a comarques com l’Alt Urgell, el Pallars, el Solsonès, el Berguedà, la Noguera i la Ribagorça. En altres territoris poden existir estructures similars amb denominacions locals diferents.

Característiques constructives Els espuntadors es construïen habitualment amb materials extrets del mateix entorn immediat del riu. Les formes més antigues consistien en acumulacions de pedres i materials vegetals de ribera, reforçades amb puntals de fusta clavats al sòl. Aquestes estructures tenien un caràcter temporal o semipermanent i requerien manteniment periòdic després de les riuades.

En alguns indrets es van construir espuntadors de grans blocs de pedra, disposats com a dic, amb una voluntat de major permanència. A partir de finals del segle XIX i inicis del segle XX, en punts concrets, es van incorporar tècniques com els gabions de filferro o el formigó armat, sovint combinades amb estructures de pedra preexistents.

Funció i context històric Els espuntadors formaven part d’un sistema tradicional de gestió de l’aigua estretament vinculat al regadiu, a les séquies i als molins hidràulics. La seva funció principal era protegir hortes, bocanes de séquies i infraestructures agrícoles situades a les terrasses fluvials baixes, tot adaptant-se al comportament natural del riu.

La documentació històrica i els testimonis orals indiquen que aquestes defenses ja existien en època medieval, i que en alguns casos eren considerades antigues ja a mitjan segle XIX. El seu ús va anar entrant en declivi amb la regulació moderna dels rius i la implantació de grans infraestructures hidràuliques al segle XX.

Vegeu també Séquia Gabió

Referències Diccionari Català-Valencià-Balear, veu «espuntador».

Categoria:Enginyeria hidràulica