El HAL Tejas () és un avió de combat monomotor indi, de generació 4.5, amb ala delta,APKWS II: Laser-Guided Hydra Rockets in Production At Last multirol dissenyat per l'Agència de Desenvolupament Aeronàutic i fabricat per Hindustan Aeronautics Limited (HAL) per a la Força Aèria Índia (IAF) i la Marina Índia. L'avió va fer el seu primer vol el 2001 i va entrar en servei amb la IAF el 2015. És el més petit i lleuger dels avions de combat supersònics de la seva generació.
L'avió va ser oficialment anomenat Tejas el 2003. El nom significa "resplendor" o "brillantor" en sànscrit, i va continuar una tradició índia d'escollir noms en sànscrit tant per a avions de combat produïts nacionalment com importats.
El Tejas és el segon avió de combat a reacció desenvolupat per HAL, després del HF-24 Marut. Té dues variants de combat de producció – la Mark 1 i la Mark 1A, a part dels avions d'entrenament. El 2016, l'avió Mark 1 tenia un contingut indígena del 59,7% en valor i del 75,5% en nombre d'unitats reemplaçables en línia, que es va incrementar en la variant 1A.
Desenvolupament Programa LCA miniatura|Socis de producció de LCA Tejas A la dècada del 1980, la Força Aèria Índia (IAF) havia estat operant avions de combat envellits com el MiG-21. El MiG-21 havia estat el pilar de la IAF des del 1963, i la IAF havia operat 874 d'aquests avions en el passat. El Pla de Reequipament a Llarg Termini de 1981 del Ministeri de Defensa assenyalava que la majoria d'aquests avions de combat s'acostaven al final de la seva vida útil a principis de la dècada del 1990, i que el 1995, la IAF estaria mancada d'un 40% dels avions necessaris per cobrir els requisits de l'estructura de força projectada.
El 1983, el govern de l'Índia va establir el programa d'avions de combat lleugers (LCA) amb l'objectiu inicial de desenvolupar un nou avió de combat lleuger per substituir la flota envellida de la IAF. El 1984, el govern va establir l'Agència de Desenvolupament Aeronàutic (ADA) sota els auspicis de l'Organització de Recerca i Desenvolupament de Defensa (DRDO) per gestionar el programa LCA. L'ADA va ser la responsable del disseny i desenvolupament del LCA, mentre que Hindustan Aeronautics Limited (HAL) va ser escollida com a contractista principal. Els requisits del govern per a l'avió incloïen els següents: sistema de control de vol fly-by-wire, radar polso-Doppler multimode i motor turbofan de postcombustió.
La fase de definició del projecte va començar a l'octubre de 1986. L'empresa francesa Dassault-Breguet va actuar com a consultora per al disseny i la integració del sistema de l'avió previst. Kota Harinarayana va ser nomenat director i dissenyador en cap del programa LCA. Tot i que el projecte es va concebre inicialment per substituir l'avió MiG-21, el ministre de Defensa va dir al Parlament indi el 2021 que l'avió ja no es considera un substitut del MiG-21 i que forma part d'un programa general de modernització de la flota de la IAF.
Disseny El disseny de l'LCA es va finalitzar el 1990 com un disseny d'ala delta composta sense cua petita amb estabilitat estàtica relaxada . Per proporcionar una millor maniobrabilitat, es va planejar que fos un vehicle configurat amb control que incorporés un sistema de control de vol digital fly-by-wire. Dassault-Breguet va oferir un sistema de control de vol híbrid fly-by-wire per al projecte, que consistia en tres canals digitals i un canal analògic, amb un canal analògic redundant com a còpia de seguretat. Tanmateix, l'ADA va afavorir un sistema de control de vol quàdruplex (quatre) canals digitals. El 1992, els Laboratoris Aeroespacials Nacionals (NAL) van crear un equip dedicat a la Llei de Control Nacional (CLAW) per desenvolupar un sistema de control de vol fly-by-wire autòcton per a l'avió. Tot i que inicialment es va proposar Lockheed Martin com a soci, no es va materialitzar després d'un embargament liderat pels Estats Units en resposta a les segones proves nuclears de l'Índia el 1998. Això va retardar el programa parcialment uns 18 mesos. miniatura|Demostrador de tecnologia LCA TD-2 (KH2002) en vol invertit El sistema de control de vol digital quàdruplex fly-by-wire es va desenvolupar internament per a la LCA. L'equip CLAW va completar el disseny i la integració de les lleis de control de vol amb el programari del sistema de control de vol, amb l'ajuda d'un banc de proves Iron Bird . El sistema de control de vol va dur a terme més de 50 hores de proves pilot al banc de proves. La investigació de caracterització aerodinàmica es va dur a terme a la NAL 1.2 m (3 peus 11 in) instal·lació de túnel de vent trisònic.
Per al radar multimode (MMR), l'equip tenia la intenció d'utilitzar el radar multifunció Ericsson – Ferranti PS-05/AI/banda J utilitzat al Saab JAS 39 Gripen. Tanmateix, el DRDO va decidir més tard desenvolupar un radar autòcton per a l'avió. El laboratori de l'Establiment de Desenvolupament d'Electrònica i Radar (LRDE) del DRDO i HAL van rebre l'assignació conjunta del programa de desenvolupament MMR, i la feina va començar el 1997. El Centre de Sistemes Aerotransportats era responsable del programa de proves de l'MMR, i un avió de vigilància aerotransportada HS-748 va ser reacondicionat per a aquest propòsit. El 2005, només es van provar amb èxit dos modes de radar – el de cerca aire-aire i el de cerca avall, i el rendiment d'altres modes que s'havien provat es va qualificar com a subòptim. El problema es va atribuir a la manca de compatibilitat entre el radar i el mòdul processador de senyals de l'LRDE.
El desenvolupament de l'MMR es va abandonar posteriorment a favor de l'ús d'un radar desenvolupat a l'estranger com a opció provisional. Les unitats de radar israelianes de matriu d'escaneig electrònic multimode Elta EL/M-2032 i EL/M-2052 Active es van seleccionar per al Mk1 i el Mk inicial respectivament. El 2012, el DRDO va iniciar el desenvolupament del radar Uttam AESA, que estava en fase de proves a partir del 2024.
L'ADA va tenir èxit en el desenvolupament i la fabricació d'estructures i revestiments compostos de fibra de carboni, i una cabina de vidre per a l'avió. El programari de disseny assistit per ordinador Autolay desenvolupat com a part del programa LCA va ser posteriorment llicenciat a Airbus per al seu projecte d'avió de fuselatge ample A380. El desenvolupament orientat a l'objectiu d'autosuficiència del govern va augmentar considerablement l'abastament de components autòctons per al programa i va contribuir a l'expansió de la indústria de l'aviació. Per al programa LCA, Amphenol va proporcionar conjunts de telers, Lakshmi Machine Works va produir entrades d'aire i Tata Advanced Systems va fabricar les peces compostes. miniatura|Dibuix lineal en 3 vistes de la Tejas Mark 1A
Especificacions (Tejas Mk-1A) Dades de l'Agència de Desenvolupament Aeronàutic, DRDO, Jane's, i HAL.
Característiques generals Tripulació: 1 o 2 Longitud: 13,2 m Envergadura: 8,2 m Alçada: 4,4 m Superfície alar: 38,4 m2 Pes buit: 6.560 kg Pes brut: 9.800 kg Pes màxim d'enlairament: 13.500 kg Capacitat del dipòsit de combustible: 2.458 kg 3.060 L (670 imp gal; 810 US gal) intern; 2 × 1.200 L (260 imp gal; 320 US gal), tanc de llançament de 800 L (180 imp gal; 210 US gal) interior, tanc de llançament de 725 L (159 imp gal; 192 US gal) sota el fuselatge Càrrega útil: 4.500 kg (9.900 lb) – 5.300 kg (11.700 lb) de reserves externes Planta motriu: 1 × Turboventilador de postcombustió General Electric F404-GE-IN20 amb FADEC, 85 kN (19.000 lbf) amb postcombustió Rendiment Velocitat màxima: 2.220 km/h (1.380 mph, 1.200 kn) Velocitat màxima: Mach 1,8 Abast de combat: 739 km (459 mi, 399 nmi) Abast del ferri: 3.000 km (1.864,1 mi, 1.619,9 nmi) Sostre de servei: 16.000 m (52.500 peus) Límits de g: +9/-3,5 Càrrega alar: 255,2 kg/m2 (52,3 lb/sq ft) Impuls/pes: 1,07 Armament Canons: 1 canó GSh-23 de doble canó de 23 mm amb 220 projectils Puntes d'enlairament: 9 amb una capacitat de 5300 kg, amb provisions per transportar combinacions de: Míssils: Míssils aire-aire: 2 × R-73 4 × I-Derby ER 2 × Python-5 4 × Astra Mk 1 4 × Astra Mk 2 (Planificat) 4 × ASRAAM
4 × Meteor (Planificat) Míssil aire-superfície: AASM-Hammer (SBU-38/54/64) 2 × BrahMos-NG ALCM (Planificat) SCALP-EG (Planificat) Míssil antiradiació: 2 × Rudram-1 (Planificat) Míssil antivaixell: 2 × NASM-MR Bombes: Munició guiada de precisió: Spice Munició d'atac directe conjunt HSLD-100/250/450/500 Gaurav (bomba planejadora) Arma intel·ligent antiaèria Augment avançat de l'abast tàctic Al Tariq-LR (potencial) Bomba guiada per làser: GBU-16 Paveway II Sudarshan Griffin LGB Munició de dispersió: Sistema de distribució de contramesures BDL Chaff/Flare (CMDS) Càpsula de foc DARE (Tejas Mk.1 FOC) Rafael Litening III Aviònica Radar Radar de control de foc multimode Elta EL/M-2032 (Tejas Mk 1, entrenador Tejas) Elta Radar de control de foc AESA EL/M-2052 (Tejas Mk 1A) LRDE Uttam AESA (A partir de 97 Tejas Mk 1A) Conjunt d'autoprotecció DARE-Elisra Mayawi Conjunt d'emergència electrònica DARE Angad (A partir del 41è avió de 83 Tejas Mk 1A col·locats el 2021) Sistema d'emergència electrònica Swayam Raksha Kavach (Per a 97 Tejas Mk 1A col·locats el 2025) Càpsula d'interferència Elta ELL-8222WB (possiblement actualització Scorpius ELL-8222SB en Tejas Mk 1A) Interferència d'autoprotecció avançada (Càpsula ASPJ en Tejas Mk 1A) Bus MIL-STD-1553B Referències
Categoria:Aeronaus militars