El Pardalot Engabiat, subtitulat revista menstrual, fou una revista satírica mensual valenciana en llengua catalana publicada entre abril de 1983 i setembre de 1984.
Títol El títol és una referència al diari satíric francès Le Canard enchaîné ('L'Ànec encadenat'), publicació emblemàtica de la premsa satírica europea. El subtítol revista menstrual és un joc de paraules provocatiu amb « mensual » , en al·lusió a la periodicitat de la revista.
Context La publicació dEl Pardalot Engabiat sorgí en un context d'aparició d'un gran nombre de capçaleres de premsa valenciana militants, majoritàriament efímeres, entre el final del franquisme i els primers anys de la nova era democràtica (més d'un centenar de capçaleres en valencià entre 1976 i 1987).El Pardalot seguia les passes d'una sèrie de publicacions, algunes altres també emblemàtiques com El Dàtil i El Corcó, que intentaren, a partir de la Transició, fer reviure la vella tradició de la premsa satírica al País Valencià, marcada per publicacions com La Traca o El Tio Cuc, aniquilada per la censura franquista. Aquesta tradició té les seves arrels en els sainets i l'humor faller.El Pardalot aparegué immediatament després de la «convulsiva» transició valenciana, marcada pel conflicte identitari de l'anomedada «batalla de València», després de tot just un any de govern de la Generalitat valenciana, aleshores controlada pel PSPV-PSOE.
Història La revista fou una idea original d'Emili Piera.
Després de la publicació d'un número pilot el febrer de 1983, El Pardalot Engabiat es publicà mensualment a València des del 11 d'abril següent fins al setembre de 1984.
Estil La revista es caracteritzava pel seu to festiu i l'ús d'un humor absurd i molt corrosiu.
Combinava textos i il·lustracions humorístiques (aquestes representen poc menys d'una quarta part del contingut total).
Joan Fuster la descrigué com una ventada de «sosa càustica literària».
Ideologia La revista es reivindicava marxista i nacionalista (valenciana).
L'historiador Francesc Martínez Sanchis, especialista de la premsa valenciana, descriu El Pardalot com «nacionalista, ateu i irreverent».
Temes El tema predominant d'''El Pardalot Engabiat era la política valenciana. La revista atacava amb força causticitat tots els polítics de la transició valenciana, especialment els de dretes, els sectors postfranquistes i el blaverisme, però també els socialistes al govern de la Generalitat i de la capital, i la premsa (el diari Las Provincias, portaveu del blaverisme, i el setmanari Cartelera Turia, que sobrenomenava ). La política espanyola i exterior també hi era present, sempre amb un to crític i humorístic.
La revista criticava específicament l'Acadèmia Valenciana de Cultura (a la qual anomenava Haca-dèmia), un dels principals promotors del secessionisme lingüístic valencià, i es burlava de les seves contranormes ortogràfiques, que foren durament criticades per universitats, ambits culturals i el nacionalisme valencià.
A la secció «Lo Pardalot Penat» (joc de paraules que escarneix l'associació Lo Rat Penat), la revista tractava de manera mordaç temes folklòrics i festius, àmbits on el blaverisme era molt influent.
Altres blancs recurrents de la revista eren Miguel Ramón Izquierdo (últim alcalde franquista de València), Ramón Pascual Lainosa (president de la Junta Central Fallera durant la Transició) i Vicent González Lizondo (futur líder de Unio [sic] Valenciana), alguns polítics de UCD-València (Manuel Broseta, Fernando Martorell, Emilio Attard), l'escriptor Xavier Casp (principal referència intel·lectual del blaverisme) o la consellera d'educació secessionista Amparo Cabanes Pecourt.
Pel que fa al sector socialista, els atacs es dirigien particularment a Ricard Pérez Casado, batle de València des de 1979, acusat per El Pardalot de trigar a procedir al desmantellament de l'estàtua eqüestre de Franco situada a la Plaça del País Valencià (actual Plaça de l'Ajuntament), la seua retirada trobant-se entre les reiterades reivindicacions del diari.
Plantilla Dirigia la revista Ramon Galiana i Aragó, periodista natiu de València, també director de la revista La Veu de la Comarca de Xàtiva en la mateixa època.
Els seus il·lustradors inclouen Juli Sanchis Aguado («Harca») i Antoni Ortiz Fuster («Ortifus»), que esdevindria una figura emblemàtica de la caricatura valenciana a través de les seues contribucions a Levante-EMV.
En commemoració del primer aniversari d'El Pardalot Engabiat, el número de febrer de 1984 comptà amb col·laboracions excepcionals d'escriptors com els periodistes Manuel Muñoz (dEl País), Josep Antoni Comes (de Saó''), Emili Piera i Toni Mestre, els escriptors Ferran Torrent i Rafael Ventura Melià, i Josep Guia (del PSAN), entre d'altres.
Finançament Com altres publicacions de la mateixa tendència, el finançament de la revista provenia principalment, a més dels compradors i subscriptors, de la publicitat de petites empreses del sector cultural i no de les grans corporacions que són els principals anunciants habituals de la premsa, publicitat que en tot cas és escassa, ja que ascendeix a aproximadament el 3% de l'espai editorial.
Referències
Bibliografia
Categoria:Mitjans de comunicació de València Categoria:Revistes del País Valencià en català desaparegudes Categoria:Organitzacions valencianistes Categoria:Revistes del País Valencià en català