La Simfonia núm. 5 és una simfonia del compositor rus Vladímir Sxerbàtxov, composta al llarg d’un ampli període que s’estén aproximadament entre 1942 i 1948, en ple context de la Segona Guerra Mundial i la immediata postguerra soviètica. L’obra fou estrenada l’any 1950 a Leningrad i reflecteix de manera clara tant la resistència patriòtica del moment com la continuïtat amb la tradició simfònica russa prerevolucionària.

Origen i context La Cinquena Simfonia ocupa una posició particular dins la producció de Sxerbàtxov, ja que la seva composició es va prolongar durant gairebé una dècada. Tot i que l’obra és completament tonal, presenta un llenguatge fortament contrastat i una estètica que no s’alinea plenament amb els models més recents del simfonisme soviètic del segle XX.

En el marc de les polítiques de realisme socialista impulsades per la Unió Soviètica, es va afavorir una música de caràcter accessible i heroica, sovint basada en models del tardoromanticisme rus. Si per als compositors de la generació de Dmitri Xostakóvitx aquest llenguatge podia resultar anacrònic, Sxerbàtxov —format abans de la Revolució Russa i hereu directe de la tradició de Nikolai Rimski-Kórsakov i Serguei Tanéiev— el va assumir com una continuïtat natural. En aquest sentit, la seva simfonia s’aproxima més a l’univers sonor de Borodín o Rimski-Kórsakov que no pas al llenguatge més modern i tens de Xostakóvitx, i comparteix una actitud estètica similar a la de compositors com Reinhold Glière o Nikolai Miaskovski.

Estructura Lento assai Allegro drammatico Lento Allegro moderato

L’estructura de l’obra és poc habitual. La simfonia s’obre amb un preludi calmat, que precedeix una forma simfònica més convencional en tres moviments, de manera que el conjunt presenta quatre seccions clarament diferenciades.

Els moviments mostren un fort contrast expressiu:

el primer i el tercer són de caràcter marcadament líric el segon i el quart adopten un to més dramàtic, heroic i marcial

Anàlisi musical Els moviments lírics estan plens de solos elegants de la fusta i de passatges tranquils de corda, amb una escriptura especialment acurada del color orquestral. L’obra s’inicia de manera significativa amb un solo de fagot, un gest amb precedents clars en la tradició russa, però que aquí evoca més l’atmosfera de *Borís Godunov* que no pas la modernitat agressiva de *La consagració de la primavera*.

El violí solista també hi té un paper rellevant, amb un lirisme que recorda l’estil de Xeherezada, tot i que sense arribar a un protagonisme concertant. En el tercer moviment, marcat Lento, Sxerbàtxov introdueix un efecte particular en fer que les cordes recorrin harmònics ascendents i descendents, un recurs que sembla derivar clarament d'Ígor Stravinski.

Els episodis més forts i culminants adopten un caràcter més marcial i oficial, coherent amb les expectatives ideològiques del moment. Tot i que aquests passatges poden resultar menys personals, continuen mostrant una gran riquesa de textura i una sensibilitat molt refinada per l’orquestració.

Referències

Sxerbatxov 05 Categoria:Composicions musicals del 1950