Suite de Hamlet, op. 32a, és una obra de música incidental del compositor rus Dmitri Xostakóvitx, escrita l’any 1932 per a la posada en escena de la tragèdia homònima de William Shakespeare. La música està concebuda per a mezzosoprano, baríton, actriu, actor, cors i una petita orquestra teatral, i té una durada aproximada de 45 minuts. Es tracta d’una de les primeres grans col·laboracions de Xostakóvitx amb el teatre i d’un exemple fonamental del seu estil satíric i grotesc dels anys trenta.
L’obra fou estrenada el 19 de maig de 1932 al Teatre Vakhtàngov de Moscou, en una producció dirigida escènicament per Nikolai Akímov.
Origen i context La producció de Hamlet dirigida per Akímov va ser extraordinàriament provocadora. Xostakóvitx la va descriure com «la més escandalosa, diuen, de la història de Shakespeare». L’obra presentava una cort decadent i grotesca, amb personatges sovint embriacs i amb Poloni com a figura central, subvertint completament la lectura tràgica tradicional del drama.
Aquesta visió irreverent va resultar inacceptable per a la Rússia estalinista dels anys previs al Gran Terror. L’espectacle va ser retirat ràpidament de cartell i posteriorment prohibit, de manera que la música de Xostakóvitx ha quedat com l’únic testimoni artístic conservat d’aquella producció teatral.
Anàlisi musical La música de Hamlet reflecteix plenament el caràcter satíric, burlesc i grotesc de la posada en escena d’Akímov. Xostakóvitx hi parodia deliberadament múltiples gèneres i convencions musicals:
les formes de música popular, en números com La cacera o El banquet el cerimonial cortesà, a la Introducció i a la Marxa de Fortimbràs els sentiments aparentment «sincers», a la Cançó d’Ofèlia i la Cançó de bressol fins i tot el cant litúrgic, amb una al·lusió irònica al Dies irae al Rèquiem
L’orquestració, tot i ser relativament reduïda, és extremadament imaginativa i explota una àmplia gamma de colors tímbrics, amb un paper destacat de la percussió. La música no busca subratllar el drama psicològic de Shakespeare, sinó reforçar la distància irònica i el to caricaturesc de la producció.
Suite orquestral A partir de la música completa, Xostakóvitx va extreure una suite de tretze números, d’uns 23 minuts de durada, que és la forma en què l’obra s’interpreta habitualment en concert:
Introducció i guàrdia nocturna (Allegro non troppo – Moderato. Poco allegretto) Marxa fúnebre (Adagio) Toc de trompetes i música de dansa (Allegro) La cacera (Allegro) Pantomima dels actors (Presto) Processó (Moderato) Pantomima musical (Allegro) Banquet (Allegro) Cançó d’Ofèlia (Allegro) Cançó de bressol (Andantino) Rèquiem (Adagio) Torneig (Allegro) Marxa de Fortimbràs (Allegretto)
Instrumentació L’obra està escrita per a forces vocals i una petita orquestra teatral:
Veus: mezzosoprano, baríton, actriu, actor; cors de soprano, mezzosoprano i baix Fusta: 2 flautes (una doblant flautí), oboè, clarinet, fagot Metall: 2 trompes, 2 trompetes, trombó, tuba Percussió: timbales; triangle, tamborí, tom-tom, caixa, bombo, plats, gong, tam-tam, flexató Cordes
Importància La música incidental de Hamlet ocupa un lloc destacat dins la producció primerenca de Xostakóvitx. Anticipa el seu domini del llenguatge satíric i paròdic, així com la seva capacitat per utilitzar la música com a comentari crític i distanciador. Tot i la prohibició de l’espectacle, la suite ha assegurat la pervivència d’aquesta partitura com una de les obres teatrals més singulars del compositor.
Referències
Categoria:Suites de Dmitri Xostakóvitx Categoria:Música incidental Categoria:Composicions musicals del 1932