miniatura|450x450px|Fases de la trajectòria Fases de vol dels míssils balístics: un míssil balístic passa per diverses fases de vol diferents que són comunes a gairebé tots aquests dissenys. Són, per ordre:

fase de propulsió quan el coet de propulsió principal o les etapes superiors estan engegant-se; fase posterior a l'impuls, quan l'etapa superior o el bus de caps de guerra i els caps de guerra fan canvis d'última hora a la trajectòria i s'alliberen els esquers; a la meitat del vol, que representa la major part del vol quan els objectes inexorablement inexorablement incideixen; i fase terminal a mesura que el cap nuclear s'acosta al seu objectiu i, en el cas dels míssils de més llarg abast, comença a reentrar a l'atmosfera.

Aquestes fases són particularment importants quan es discuteixen conceptes de defensa contra míssils balístics. Cada fase té un nivell de dificultat diferent a l'hora de dur a terme una intercepció, així com un resultat diferent pel que fa al seu efecte sobre l'atac en conjunt. Per exemple, les defenses que tenen lloc durant la fase terminal es consideren més senzilles de desenvolupar en termes tècnics, ja que només requereixen míssils de curt abast i radars. Tanmateix, les defenses terminals també s'enfronten als objectius més difícils, els múltiples caps de guerra i esquers llançats durant la fase posterior al reforç. En canvi, les defenses de la fase de reforç són difícils de construir perquè s'han de situar a prop de l'objectiu, sovint a l'espai, però cada èxit destrueix tots els caps de guerra i els esquers.

Fase d'impuls La fase de propulsió és la part del vol d'un míssil balístic o vehicle espacial durant la qual els motors de propulsió i de manteniment funcionen fins que arriba a la velocitat màxima. Aquesta fase pot trigar de 3 a 4 minuts per a un coet sòlid (més curta per a un coet de propulsor líquid), l'altitud al final d'aquesta fase és de 150 a 200 km, i la velocitat típica de combustió és de 7 km/s.

La intercepció en fase de propulsió és un tipus de tecnologia de defensa antimíssils que estaria dissenyada per desactivar els míssils enemics mentre encara es troben en la fase de propulsió. Aquestes defenses tenen l'avantatge de poder rastrejar fàcilment els seus objectius a través de la signatura infraroja de l'escapament del coet, i que els propulsors són generalment molt menys robustos que els caps ogives o el bus. Destruir el propulsor també destrueix tots els caps ogives i esquers, i fins i tot simplement empènyer-lo fora de la seva trajectòria pot fer que sigui impossible que la seva càrrega útil arribi al seu destí.

Les intercepcions en fase impulsora també són generalment les més difícils d'organitzar, ja que requereixen que l'interceptor estigui dins del rang d'atac en els pocs minuts que es disparen els motors dels míssils. Donat algun tipus de control positiu sobre el llançament, això significa que les armes només tenen poc temps per arribar als seus objectius després de donar l'ordre de llançament. Això requereix armes de molt alta velocitat situades a prop dels llançadors enemics, o armes com ara feixos de partícules o làsers que operen a velocitats properes a la velocitat de la llum.

El Projecte Excalibur va ser un important disseny d'arma de fase impulsora de la Iniciativa de Defensa Estratègica. Aquest utilitzava un làser de raigs X estacionat en un submarí davant la costa de la Unió Soviètica que "activava" una arma quan es detectava un llançament. Cada míssil que Excalibur destruïa eliminava centenars d'objectius que s'haurien de tractar en etapes posteriors. Brilliant Pebbles va ser un altre sistema de fase impulsora que consistia en desenes de milers de míssils buscadors de calor en òrbita, de manera que almenys milers estarien sobre la Unió Soviètica en tot moment. Aquests sistemes van resultar ser considerats àmpliament fora de l'estat de la tècnica i el desenvolupament finalment es va cancel·lar.

Fase posterior al reforç La fase posterior al propulsor és la part del vol immediatament després de la fase de propulsió. Durant aquesta fase, s'allibera la càrrega útil. En el cas d'un ICBM o SLBM modern, és durant aquest període que el bus de caps de guerra apunta i allibera els caps de guerra individuals en les seves trajectòries separades i expulsa qualsevol esquer.

Les intercepcions que tenen lloc al principi de la fase posterior a l'impuls tenen avantatges similars a la fase d'impuls, ja que un sol atac pot destruir tots els caps nuclears i esquers. El valor d'un atac durant aquesta fase disminueix a mesura que continua, ja que l'autobús continua alliberant la seva càrrega útil. Té la dificultat afegida d'haver d'utilitzar sistemes de seguiment molt més sensibles, ja que el motor de coet de l'autobús és molt menys potent i probablement està molt "fred" en relació amb l'impulsor.

Curs mitjà La fase intermèdia representa la major part del temps de vol d'un míssil balístic, des de minuts fins a gairebé una hora, depenent de l'abast del míssil. Durant aquesta fase, la càrrega útil segueix una trajectòria balística, amb caps de guerra, esquers i reflectors de radar barrejats en una formació estesa coneguda com a núvol objectiu. En el cas dels ICBM, el núvol pot ser tan gran com d'amplada i de llargada.

Tot i que la meitat del recorregut proporciona el temps més llarg per dur a terme una intercepció, també és el moment més difícil per fer-ho a causa de la presència del núvol estès. Algunes armes, com l'esclat de raigs X d'un cap nuclear, poden danyar o destruir un cap nuclear dins d'un abast extens. Tanmateix, el cap nuclear es pot "endurir" contra aquests atacs, reduint aquest abast a centenars de iardes. Sense cap manera de discriminar els caps nuclears, poden ser necessaris desenes d'interceptors per garantir la destrucció del cap nuclear amagat dins del núvol.

Identificar els caps nuclears del núvol continua sent un problema sense resoldre, ni per radar ni per mitjans òptics. S'han fet diversos suggeriments que generalment impliquen col·locar algun tipus de massa, com ara gas o pols, en el camí del núvol i després observar la desacceleració de les masses. El cap nuclear, molt més dens, frenarà menys que els esquers més lleugers, cosa que permetrà discriminar-lo.

Terminal La fase terminal de la trajectòria d'un míssil comença quan la càrrega útil comença a reentrar a l'atmosfera. La definició precisa varia, però per sota d'uns l'atmosfera comença a espessir-se fins al punt en què la resistència comença a tenir un efecte notable sobre els objectes del núvol. Aquesta regió de vegades s'anomena fase terminal profunda.

Les intercepcions durant la fase terminal són de les més senzilles, tant tècnicament com pel que fa al seguiment. Un cop els objectes del núvol comencen a entrar a l'atmosfera inferior, els esquers i la palla més lleugers comencen a alentir-se més ràpidament que els caps nuclears molt més densos. L'examen de la desacceleració del núvol revelarà que els caps nuclears són els objectes amb menys desacceleració. Aquesta desobstrucció atmosfèrica es fa més pronunciada a mesura que els objectes continuen caient, cosa que fa que sigui avantatjós esperar fins a l'últim moment possible abans d'atacar. Aquesta era la premissa darrere del sistema Nike-X, on les intercepcions tenien lloc només uns segons abans que els caps nuclears explotessin.

El principal desavantatge dels atacs en fase terminal és que la neteja requereix temps, que és el temps que ja no cal llançar un interceptor. Contra un atac gran amb molts caps nuclears, pot haver-hi poc temps per organitzar totes les intercepcions. El més important és que esperar fins a l'últim moment significa necessàriament que la intercepció es duu a terme a una distància més curta (a menys que s'utilitzi una arma que viatgi a la velocitat de la llum), cosa que significa que protegir una àrea gran pot requerir un nombre molt gran de bases interceptores repartides per aquesta àrea.

Referències

Categoria:Míssils Categoria:Míssils balístics