va ser una productora, distribuïdora, guionista i directora de cinema sinoestatunidenca. Va se la primera directora a dirigir pel·lícules en xinès als Estats Units d'Amèrica, a on hi va fer quatre llargmetratges. La majoria de les seves produccions cinematogràfiques són pel·lícules perdudes excepte dues: Golden Gate Girl i Murder in New York Chinatown.
Biografia Esther Ng, (nascuda Ng Kam-ha) va néixer el 24 de setembre de 1914 a San Francisco, Califòrnia, (Estats Units). Era la quarta de 10 fills d'una família originaria de la Xina; els seus avis havien arribat a els Estats Units procedents de Taishan, a la província de Guangdong, al sud de la Xina. Quan bon punt va tenir l'edat suficient per treballar, Eng va acceptar una feina a la taquilla del teatre Mandarin Theater, (actual Sun Sing Center) inaugurat al número 1021 de Grant Avenue el 1924, que va comptar amb Cheung Sook Kun, una de les actrius xineses més ben considerades i ben pagades de la seva època. La reputació del teatre d'acollir la flor i nata dels artistes xinesos es deixava entreveure en els seus anuncis, que deien: "No has vist Chinatown si no has estat al Mandarin Theater, l'única òpera xinesa d'Amèrica". allà Eng va aprofitar l'oportunitat per conèixer i relacionar-se amb els seus intèrprets. Va desenvolupar una relació molt propera, i probablement romàntica, amb la cantant d'òpera Wei Kim Fong, amb qui va conviure des del 1934 fins al 1938 i que més tard es convertiria en la seva musa cinematogràfica. Un breu article al número del 6 de desembre de 1935 del Chinese Digest de San Francisco va anunciar la fundació de la "Kwong Ngai Talking Pictures Company" i l'inici dels treballs en la seva primera producció. L'empresa "ja ha contractat diverses estrelles de l'escena xineses", inclosa "la senyoreta Wei Kim Fong, una de les principals atraccions del Teatre Mandarin".
Carrera cinematogràfica El 1933, una projecció als Estats Units de The Battle of Shanghai, un documental sobre la resistència xinesa contra l'avanç militar japonès de 1932 sobre Shanghai, va generar un gran sentiment patriòtic entre les comunitats xineses locals. En aquest marc, el pare de Esther, Ng Yu Jat, mogut pel sentiment patriòtic, quan aquesta tenia dinou anys, amb un parell de socis va decidir iniciar un nou negoci per promoure la cultura i l'orgull xinesos. Cap a finals de 1935, van fundar la Kwong Ngai Talking Pictures Company (també coneguda com a Cathay Pictures Ltd.) i el 1936 van rodar la seva primera producció, Heartaches (Sum Hun) dirigida per Frank Tang Donada la seva passió pel teatre i les seves estretes connexions amb molts membres de la comunitat d'actors xinesos, el pare d'Esther la va incorporar a la companyia i es va convertir en una de les coproductores de la pel·lícula. A partir d'aquesta experiència Eng va començar la seva trajectòria con a directora. Les pel·lícules d'Eng eren majoritàriament drames romàntics, generalment amb dones com a protagonistes. Després de la jubilació de la directora Dorothy Arzner el 1943 i abans que Ida Lupino comencés a dirigir el 1949, Eng va ser l'única dona que dirigia llargmetratges als Estats Units. En canvi a la Xina Xie Caizhen ja havia dirigit el seu primer film l'any 1925.
Heartaches Es va rodar en vuit dies en un estudi de Sunset Boulevard i es va anunciar com "la primera pel·lícula cantonesa amb cant i veu parlada ,feta a Hollywood". La trama, que implicava el dolorós i patriòtic sacrifici d'una dona pel bé del seu país, estava en consonància amb el nacionalisme xinès d'aquesta època. El Chinese Digest, una publicació periòdica en anglès publicada per a la comunitat xinesa de la costa oest, va anunciar l'estrena a San Francisco de Heartaches, juntament amb la notícia que "Miss Eng" i l'actriu principal de la pel·lícula "Miss Fong" (Wai Kim Fong) "viatjarien aviat a la Xina per buscar possibles estrelles de cinema per a les seves properes produccions".
Es va estrenar als Estats Units a principis de 1936, i el 6 de juny d'aquell any, Eng i la protagonista femenina de la pel·lícula, Wai Kim Fong, van arribar a Hong Kong per preparar l'estrena internacional de la pel·lícula. Es creu que el film s'ha perdut.
Més o menys a l'època en què es va estrenar Heartache, Esther Eng va canviar el seu cognom de Ng a Eng, més fàcilment pronunciable.
National Heroine Per al seu següent projecte, National Heroine (1937), Eng va contractar a la seva amiga i companya de viatge Wai Kim Fong per al paper femení principal i va contractar l'actor Kwong Shan Siu per al paper principal masculí. Per dirigir el projecte, Eng, de vint-i-dos anys, va ocupar la cadira de directora sense cap mena de formació prèvia, que d'alguna havien tingut directores importants de l'època com en particular l'estatunidenca Dorothy Arzner, la japonesa Sakane Tazuko i l'alemanya Leni Riefenstahl.
El film es va estrenar amb èxit a Hong Kong el març de 1937. La pel·lícula es diferenciava de Heartaches, on la protagonista femenina una víctima de l'amor i la guerra, de l'heroïna de National Heroine, que lluita al costat de camarades masculins pel bé de la Xina.
Produccions a Hong Kong A Hong Kong , Eng va passar a fer més pel·lícules de temàtica social amb protagonistes femenines. Treballant amb quatre companyies cinematogràfiques diferents , va dirigir Ten Thousand Lovers (Grandview, 1938), Tragic Love (Tianle, 1938), A Night of Romance A Lifetime of Regret (Great Star, 1938) i It's a Women's World (Wode, 1939).
It's a Women's World També coneguda com a "36 Amazones" , també coescrita per Eng, es va anunciar com la primera pel·lícula produïda a Hong Kong amb un repartiment íntegrament femení de 36 actrius. L'ambiciós projecte segueix els seus 36 personatges femenins, tots els quals ocupen diferents posicions socials per destacar la dura realitat de viure com a dona en una societat moderna.
Tornada als Estats Units L'octubre de 1939, Eng va tornar als Estats Units, i va passar diversos mesos a Hollywood aprenent sobre els nous desenvolupaments en el negoci del cinema. A més de dirigir nous films també va començar a distribuir pel·lícules xineses a Amèrica Central i Amèrica del Sud.
Golden Gate Girl Golden Gate Girl (1941). La va codirigir amb Kwan Man-Ching .La pel·lícula és una saga d'immigrants situada en el context del "Moviment Rice Bowl" , un esforç de la comunitat xinesa a l'estranger per recaptar fons per a la guerra de la Xina amb el Japó. Aquesta pel·lícula utilitza material documental gravat pel director de la Grandview Film Company, Joseph Sunn, i també va donar a Bruce Lee el seu debut a la pantalla. Després de la guerra, Eng va decidir establir les seves operacions de producció cinematogràfica en xinès als Estats Units, i el gener de 1947 el Singtao Evening News va informar que un factor important per a la decisió d'Eng podria haver estat que els costos de producció cinematogràfica als Estats Units eren un terç del cost a Hong Kong.
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Eng va tornar a Hong Kong amb plans per a dues noves pel·lícules, però no van funcionar. De tornada a Califòrnia el 1947, va començar immediatament a filmar The Fair Lady in the Blue Lagoon , amb Wei Kim Fong com a protagonista, que també ho va ser en les dues que van seguir, Back Street (1948) i Mad Fire, Mad Love (1949), filmades per la seva pròpia productora Silver Light.
Amb el final de la Guerra Civil Xinesa el 1949, molts dels actors d'òpera i cinema cantonesos que havien donat suport al cinema en llengua xinesa als Estats Units van tornar a la Xina i a Hong Kong, i la fuga de talent va obligar Eng a deixar de fer cinema. Es va fer càrrec d'un negoci de distribució de pel·lícules iniciat pel seu pare per portar pel·lícules de Hong Kong als Estats Units.
El 1961, va rodar la seva última pel·lícula com a codirectora amb Wu Peng, "Murder in New York Chinatown", en la qual es va encarregar de dirigir totes les escenes exteriors de la pel·lícula.
Restauradora a Nova York A principis dels anys cinquanta, Esther Eng va tenir èxit en un nou paper sorprenent: restauradora. Tal com va dir al New York Times, la seva entrada al món de la restauració va ser pura casualitat. Després de traslladar-se a la ciutat de Nova York el 1950, Eng es va trobar amb un vell conegut, Bo Bo, que, juntament amb la seva companyia d'actors xinesos que no parlaven anglès, es resistia a tornar a la Xina a causa de la seva recent conversió al comunisme. Eng va decidir obrir un restaurant al número 18 del carrer Pell, anomenat Bo Bo Cafe, per proporcionar feina a aquests actors i l'oportunitat d'aprendre anglès, i va gestionar un total de cinc establiments
Bo Bo's Bo Bo's va ser un èxit immediat, cosa que va portar el famós crític de restaurants del Times, Craig Claiborne, a escriure: "L'únic problema amb Bo Bo's és la seva extrema popularitat... "De vegades és gairebé impossible aconseguir una taula, però pel menjar val la pena esperar"
Vida personal Va ser reconeguda com una pionera en temes relacionats amb la raça, llengua, cultura i gènere .Eng era obertament lesbiana. La seva orientació sexual no va afectar negativament la seva carrera, en part perquè l'homosexualitat d'alguna forma ja era normal en l'òpera cantonesa,amb companyies d'òpera totalment femenines amb actrius que imitaven homes i amb les quals Eng hi estava associada.
La premsa de l'època narra la vida d'Eng com una dona que era sorprenentment oberta sobre la seva identitat sexual i que mai va sentir la necessitat de vestir-se amb roba "femenina". Els columnistes xinesos de xafarderies sovint esmentaven les seves relacions estretes amb altres dones (anomenant-les les "amigues del pit" d'Eng o les seves "bones germanes"), però ho feien d'una manera en gran part poc sensacionalista. Un periodista del Sing Tao Daily News fins i tot va anomenar Eng "prova vivent de la possibilitat de l'amor entre persones del mateix sexe". Alguns historiadors han assenyalat que l'aparent acceptació cultural de les relacions entre persones del mateix sexe i la presentació de gènere masculí d'Eng podria haver estat deguda, en part, a la popularitat de les "companyies d'òpera totalment femenines amb actrius que imitaven homes" a la dècada de 1930. Però aquesta cultura era molt diferent de la que Eng es va trobar després de tornar als Estats Units a la dècada de 1940. Malgrat la febre homòfoba que impregnava la cultura americana de la Guerra Freda a la dècada de 1950, no hi ha cap indici que Eng intentés mai canviar la seva presentació de gènere per una de més convencionalment "femenina". Tampoc es va sentir obligada a amagar els seus interessos romàntics i sexuals entre persones del mateix sexe.
Va morir de càncer el 25 de gener de 1970 a l'Hospital Lenox Hill de la ciutat de Nova York. Residia al número 50 del carrer Bayard en el moment de la seva mort.
Filmografia destacada +AnyTítol1936Heartaches/ Sum Run (productora)1937National Heroine1938Ten Thousand LoversTragic Love (Storm of Envy)A Night of Romance, A Lifetime of Regret / Husband and Wife for One Night1939It's a Women's World (codirigida amb Lu Si)1941Golden Gate Girl1947The Fair Lady in the Blue Lagoon / Blue Jade1949Back Street / Too Late for SpringtimeMad Fire, Mad Love1961Murder in New York Chinatown (codirigida amb Wu Peng)
Referències
Categoria:Persones de San Francisco Categoria:Nascuts el 1914