miniatura|Una bomba nuclear B28 sent transportada a un F-100 Super Sabre de les Forces Aèries dels Estats Units a la base aèria de Kadena, al Japó. El llançament d'armes nuclears és la tecnologia i els sistemes utilitzats per col·locar una arma nuclear a la posició de detonació, sobre o prop del seu objectiu. Els nou estats nuclears han desenvolupat algun tipus de sistema de llançament de mitjà a llarg abast per a les seves armes nuclears. Juntament amb la millora de les armes, el seu desenvolupament i desplegament va tenir un paper clau en la cursa d'armament nuclear.
Les armes nuclears estratègiques estan pensades principalment com a part d'una doctrina de dissuasió amenaçant grans objectius, com ara ciutats o instal·lacions militars. Generalment es llancen mitjançant una combinació de míssils balístics intercontinentals terrestres, míssils balístics llançats des de submarins i bombarders estratègics aeris que transporten bombes gravitatòries o míssils de creuer. La possessió de tots tres es coneix com a tríada nuclear.
Les armes nuclears tàctiques estan destinades a l'ús en camps de batalla i/o a la destrucció d'objectius militars, de comunicacions o d'infraestructures específics, i generalment tenen un rendiment més baix. Els sistemes de llançament desenvolupats per a elles inclouen míssils de curt abast llançats des de terra, aire i mar, artilleria nuclear, mines terrestres nuclears, torpedes nuclears i càrregues de profunditat nuclears, però han perdut importància des del final de la Guerra Freda.
Els sistemes de llançament es van provar ocasionalment amb ogives reals com a forma provocativa de proves d'armes nuclears i exercicis de foc real.
La detecció i intercepció de vehicles de lliurament és una part clau de la dissuasió nuclear. Per a la detecció, es van desenvolupar sistemes de radar i satèl·lit d'alerta primerenca. Per a la intercepció, es van desenvolupar sistemes de míssils antibalístics i defensa aèria, alguns dels quals eren ells mateixos amb armes nuclears. Les contramesures de caps nuclears desenvolupades contra aquests inclouen esquers, múltiples vehicles de reentrada maniobrables amb objectius independents i l'ús de detonacions primerenques a gran altitud per provocar una apagada nuclear del radar.
Des del final de la Guerra Freda, el llançament d'armes nuclears ha avançat mitjançant bombarders furtius i armes hipersòniques. Segons el Consell de Riscos Estratègics, només els cinc estats posseïdors d'armes nuclears reconeguts pel TNP han desenvolupat 261 sistemes únics d'armes nuclears, i 47 en ús
Tríada nuclear Una tríada nuclear fa referència a un arsenal nuclear estratègic que consta de tres components, tradicionalment bombarders estratègics, míssils balístics intercontinentals (ICBM) i míssils balístics llançats des de submarins (SLBM). L'objectiu de tenir una capacitat nuclear de tres branques és reduir significativament la possibilitat que un enemic pugui destruir totes les forces nuclears d'una nació en un atac de primer cop; això, al seu torn, garanteix una amenaça creïble d'un segon cop i, per tant, augmenta la dissuasió nuclear d'una nació.
Molts països operaven anteriorment una gamma més àmplia de sistemes estratègics i especialment tàctics, especialment durant la Guerra Freda. Tot i que la majoria d'aquests ja no estan operatius, Rússia és l'únic país que, a partir del 2025, es creu que opera míssils antibalístics nuclears, míssils terra-aire, míssils antivaixell, armes antisubmarines, bombes de profunditat i torpedes.
Principals mecanismes de lliurament Bomba de gravetat miniatura|Els dispositius "Little Boy" i "Fat Man" eren bombes gravitatòries grans i feixugues. Històricament, el primer mètode de llançament d'armes nuclears, i el mètode utilitzat en els dos casos de guerra nuclear de la història, va ser una bomba de gravetat llançada per un avió. En els anys previs al desenvolupament i desplegament de míssils nuclears, les bombes nuclears representaven el mitjà més pràctic de llançament d'armes nuclears; fins i tot avui, i especialment amb el desmantellament dels míssils nuclears, el bombardeig aeri continua sent el principal mitjà de llançament ofensiu d'armes nuclears, i la majoria dels caps nuclears nord-americans estan representats en bombes, tot i que alguns tenen forma de míssils.
Les bombes de gravetat estan dissenyades per ser llançades des d'avions, cosa que requereix que l'arma sigui capaç de suportar vibracions i canvis de temperatura i pressió de l'aire durant el transcurs d'un vol. Les primeres armes sovint tenien un nucli extraïble per seguretat, conegut com a nuclis d'inserció en vol (IFI), que la tripulació inseria o muntava durant el vol. Havien de complir condicions de seguretat per evitar detonació o caiguda accidental. Diversos tipus també havien de tenir una metxa per iniciar la detonació. Les armes nuclears nord-americanes que complien aquests criteris es designen amb la lletra "B" seguida, sense guionet, del número seqüencial del "paquet de física" que conté. La "B61", per exemple, va ser la bomba principal de l'arsenal nord-americà durant dècades.
Existeixen diverses tècniques de llançament aeri, com ara el bombardeig, el llançament amb paracaigudes i els modes de llançament a terra, destinats a donar temps a l'avió que cau per escapar de l'explosió subsegüent.
Les primeres bombes nuclears de gravetat (Little Boy i Fat Man) dels Estats Units només podien ser transportades, durant l'època de la seva creació, per la versió especial Silverplate de producció limitada (65 fuselatges el 1947) del B-29 Superfortress. La següent generació d'armes era tan gran i pesada que només podien ser transportades per bombarders com el B-36 Peacemaker de sis/deu motors i setanta metres d'envergadura, el B-52 Stratofortress de vuit motors de reacció i els bombarders britànics RAF V a reacció, però a mitjans de la dècada de 1950 s'havien desenvolupat armes més petites que podien ser transportades i desplegades per caça bombarders. Les bombes nuclears de gravetat modernes són tan petites que poden ser transportades per avions de caça multirol (relativament) petits, com ara l'F-16 i l'F-35 monomotors.
Míssil de creuer miniatura|150x150px|Els míssils de creuer tenen un abast més curt que els ICBM. Imatge de l'U/RGM-109E Tomahawk (ja no té capacitat nuclear). Un míssil de creuer és un míssil propulsat per reacció o coet que vola aerodinàmicament a baixa altitud utilitzant un sistema de guia automatitzat (normalment navegació inercial, de vegades complementat per GPS o actualitzacions a mig camí de forces amigues) per fer-los més difícils de detectar o interceptar. Els míssils de creuer poden portar un cap nuclear. Tenen un abast més curt i una càrrega útil més petita que els míssils balístics, de manera que els seus caps nuclears són més petits i menys potents.
L'AGM-86 ALCM és l'actual míssil de creuer llançat des d'aire amb armament nuclear de les Forces Aèries dels Estats Units. L'ALCM només es transporta al B-52 Stratofortress, que pot transportar 20 míssils. Per tant, els míssils de creuer es poden comparar amb els caps nuclears MIRV. El míssil de creuer llançat des de submarí BGM/UGM-109 Tomahawk és capaç de transportar caps nuclears, però tots els caps nuclears es van retirar després del Tractat de Forces Nuclears d'Abast Intermedi.
Els míssils de creuer també es poden llançar des de llançadors mòbils a terra i des de vaixells de guerra.
No hi ha cap canvi de lletres a l'arsenal dels EUA per distingir els caps de guerra dels míssils de creuer dels dels míssils balístics.
Els míssils de creuer, fins i tot amb la seva menor càrrega útil, velocitat i, per tant, disponibilitat, tenen diversos avantatges sobre els míssils balístics pel que fa a la realització d'atacs nuclears:
El llançament d'un míssil de creuer és difícil de detectar aviat des de satèl·lits i altres mitjans de llarg abast, cosa que contribueix a un factor sorpresa d'atac. Això, juntament amb la capacitat de maniobrar activament en vol, permet la penetració de sistemes antimíssils estratègics destinats a interceptar míssils balístics, que normalment volen en un arc balístic sense maniobres complexes.
Tanmateix, els míssils de creuer són vulnerables als mitjans típics de defensa aèria, ja que són essencialment aeronaus no tripulades d'un sol ús; estratègies com ara vols de combat d'avions de caça o un sistema integrat de defensa aèria que comprengui tant elements CAP com elements terrestres, com ara míssils superfície-aire (SAM), es poden utilitzar per defensar-se contra un atac amb míssils de creuer.
Abans del desenvolupament de míssils balístics llançats des de submarins amb armes nuclears, els Estats Units i la Unió Soviètica van dur a terme les seves primeres patrulles de dissuasió al mar utilitzant submarins modificats armats amb míssils de creuer amb armes nuclears molt grans; els EUA operaven diversos submarins dièsel-elèctrics armats amb el míssil Regulus, i els soviètics operaven submarins de la classe Whiskey modificats armats amb el P-5 Пятёрка. Aquests primers SSG amb armes nuclears van servir durant unes dècades fins que hi va haver prou SSBN en servei, després de les quals es van retirar. Els seus successors espirituals, armats amb una major quantitat de míssils de creuer més moderns i més petits, continuen servint fins avui en un paper d'atac tàctic, tot i que es podrien rearmar amb míssils de creuer nuclears si cal.
Els míssils de creuer nuclears llançats des de l'aire o des de terra (de vegades fins i tot amb propulsió nuclear) van ser considerats per ambdues parts a principis de la Guerra Freda, però ambdues van concloure que no era pràctic amb la tecnologia de l'època. Es van considerar avions amb propulsió nuclear a causa de la tecnologia aeronàutica i de coets naixent de l'època, especialment si es considerava la naturalesa temperamental i ineficient dels primers motors de reacció, que limitaven l'abast i els casos d'ús dels bombarders estratègics i els míssils de creuer. Més tard, durant la Guerra Freda, ambdues disciplines havien avançat prou com per ser factible crear míssils de creuer de llarg abast fiables i bombarders estratègics capaços de llançar-los. Va començar una altra cursa armamentística que va produir míssils de creuer i sistemes de llançament contemporanis de la postguerra freda; la tecnologia VLS també va permetre que els vaixells de superfície estiguessin armats amb míssils de creuer nuclears mentre ocultaven la seva veritable càrrega útil. El 2018, el president rus Vladimir Putin va revelar el primer míssil de creuer estratègic amb propulsió nuclear operatiu, el SSC-X-9 "Skyfall" (9М730 Буревестник). Està en desenvolupament i està previst que entri en servei en algun moment de la dècada del 2020.
Míssil balístic miniatura|181x181px| de la Royal Navy llançat per un SLBM Trident II Els míssils que utilitzen una trajectòria balística llancen un cap de guerra per sobre l'horitzó; en el cas dels més capaços, classificats com a míssils balístics intercontinentals (ICBM) (i míssils balístics llançats des de submarins (SLBM) si es transporten en submarí), poden arribar a distàncies de gairebé desenes de milers de quilòmetres. La majoria dels míssils balístics surten de l'atmosfera terrestre i hi tornen a entrar en el seu vol espacial suborbital. Els míssils balístics no sempre tenen armes nuclears, però la naturalesa conspicua i alarmant del seu llançament sovint impedeix armar ICBM i SLBM, les classes més capaces de míssils balístics, amb caps de guerra convencionals.
La col·locació de míssils nuclears a l'òrbita terrestre baixa va ser prohibida pel Tractat de l'Espai Exterior ja el 1967. A més, l'eventual Sistema de Bombardeig Orbital Fraccional soviètic (FOBS), que tenia un propòsit similar (només que va ser dissenyat deliberadament per sortir de l'òrbita abans de completar un cercle complet), va ser eliminat gradualment el gener de 1983 en compliment del tractat SALT II.