Ismael Font Sabaté (Maials, 30 d’abril de 1916 – Girona, 5 de juliol de 2005) fou un pintor, muralista i escultor català, actiu a Europa i a l’Amèrica Llatina, especialment conegut pels seus mosaics monumentals i per una obra pictòrica centrada en el color i la síntesi formal.

Biografia Ismael Font nasqué a Maials el 1916 i es traslladà a Barcelona el 1922. Entre 1931 i 1932 realitzà més de seixanta retrats de mestres i companys, que constitueixen els seus primers treballs coneguts.Dades biogràfiques Ismael Font Sabaté, 1916–2005. El 1933 ingressà a l’Escola de Llotja, on estudià de nit mentre treballava en una oficina, i obtingué les màximes qualificacions en els primers cursos. Completà els estudis de pintura el 1936, poc abans de ser mobilitzat durant la Guerra Civil, en què serví als fronts d’Aragó i de Llevant.

En acabar la guerra, reprengué els estudis artístics a l’Acadèmia Baixas i treballà com a dibuixant topògraf durant el servei militar. El 1941 realitzà la seva primera exposició a la Galeria Dalmau, on tornà a exposar el 1942 i el 1943.Galeria Dalmau, programes d’exposició 1941–1943.

Entre 1949 i 1950 emprengué un llarg viatge d’estudis per França, Itàlia, Suïssa i Anglaterra, durant el qual exposà a Roma, Lausana, Basilea, Londres i París.Tribune de Lausanne, 22 setembre 1949.National-Zeitung, 7 octubre 1949.Le Figaro, 17 gener 1950. La crítica europea destacà la força del seu color i la solidesa del dibuix.

El 1951 fou inclòs al Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña, dirigit per J. F. Ràfols, que el descrivia com un “pintor y dibujante del segundo cuarto del siglo XX” i afirmava que “sus pinturas fulguran como las de Van Gogh”.J. F. Ràfols, Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña, Editorial Millà, Barcelona, 1951, p. 420.

El 1952 inicià una etapa americana que s’estendria fins al 1963. A Panamà participà en l’organització d’una exposició de pintors barcelonins i impartí una conferència sobre estètica a la Universitat de Panamà.El Noticiero Universal, 8 juliol 1952. A Colòmbia desenvolupà una intensa activitat com a muralista i escultor: realitzà mosaics i murals per al Col·legi Berchmans de Cali, un mosaic de 100 m² sobre la Companyia de Jesús, i dirigí els tallers de vitralls, bronze i escultura de la Catedral Basílica de Manizales, on projectà i modelà la porta major, inaugurada el 1963.El Colombiano, 11 novembre 1954.La Patria, 26 febrer 1962.El Tiempo, 18 febrer 1962.

Després del seu retorn a Catalunya, residí a Sant Cugat del Vallès i posteriorment a Barcelona. El 1976 presentà una exposició antològica a la Galeria Tramuntana i el 1977 exposà al Club Nàutic de Mataró.Crònica de Mataró, 6 abril 1977. El 1996 l’Institut d’Estudis Ilerdencs li dedicà una retrospectiva.Lectures, 17 novembre 1996. El 1997 es traslladà a Banyoles, on continuà pintant fins als darrers anys. El 2003 exposà L’estructura del color a l’Estudi Blanc de Banyoles.El Punt, 17 octubre 2003. Morí a Girona el juliol de 2005.

Recepció crítica Les primeres valoracions aparegudes a Itàlia, Suïssa i França coincidien a destacar la seva força cromàtica i la solidesa del dibuix. Ennio Francia, a Il Popolo (1949), subratllà la “vigoria cromàtica” de les seves obres romanes.Il Popolo, 30 juny 1949. La Tribune de Lausanne el considerà “un dels pintors més interessants” vistos en anys, mentre que la National-Zeitung remarcà la seva afinitat amb els Nabis.

A París, la crítica de 1950 fou especialment elogiosa. Le Monde destacà la intensitat dels seus colors,Le Monde, 21 gener 1950. mentre que André Warnod, a Le Figaro, valorà la influència dels diferents climes europeus en la seva paleta. A. de Falgairolle, a Les Beaux-Arts, ressaltà la seva “visió terrenal” i la vocació muralista.Les Beaux-Arts, gener 1950.

El 1951, el diccionari de Ràfols consolidà aquesta percepció positiva, afirmant que “sus pinturas fulguran como las de Van Gogh”.

Durant la seva etapa americana, la premsa panamenya i colombiana el presentà com un artista d’una habilitat tècnica excepcional. A Panamà, E. Ruiz Vernacci el qualificà d’“artista de debò”,El Panamá América, 10 setembre 1952. i a Colòmbia El Colombiano destacà la seva destresa com a dibuixant.El Colombiano, 7 agost 1953.

En el seu retorn a Catalunya, la crítica continuà valorant la seva evolució. El 1977, la Crònica de Mataró el definí com un artista en “plenitud artística”, i el 1996 Josep Miquel Garcia destacà la centralitat del color en la seva obra. El 2003, Vicenç Villatoro afirmà que la seva obra “no s’assembla a res” i que la seva originalitat “multiplica l’emoció, la bellesa i la força”.Catàleg L’estructura del color, Estudi Blanc, Banyoles, 2003.

Obres destacades 1931–1932 — Sèrie de 60 retrats de mestres i companys 1942 — Roses grogues 1943 — La gitaneta 1943 — Nu de dona en escorç 1944 — Sèrie Carrers de Barcelona 1945 — Retrat de la mare 1947 — Retrat del pare 1949 — Monte Mario (Roma) 1949 — La malalta 1952 — Retrat de la Comtessa de Rábago 1954–1956 — Mosaic del Sagrat Cor de Jesús (Cali) 1955 — Mural al ciment (840 m², Col·legi Berchmans, Cali) 1957 — Mosaic de la història del cautxú 1963 — Porta major de la Catedral Basílica de Manizales 1977 — Toreros I 1978 — La dansa 1983 — Cavalls 1990 — El submarí 1993 — Tocant el cel 1994 — La veu de la mirada 1998 — Mural del Big Bang (150 m², Via Laietana 55, Barcelona) 2003 — L’estructura del color

Referències

Categoria:Alumnes de l'Escola de la Llotja Categoria:Maials Categoria:Morts a Girona Categoria:Morts el 2005 Categoria:Pintors catalans nascuts al segle XX Categoria:Pintors catalans morts al segle XXI Categoria:Nascuts el 1916