Al-Hujurat ( , Les habitacions reservades) és el capítol 49 (sura) de l'Alcorà amb 18 versos (āyāt). El capítol conté l'etiqueta i les normes que s'han d'observar a la comunitat musulmana, inclosa la conducta adequada envers el profeta Mahoma, una ordre contra actuar sobre notícies sense verificació, una crida a la pau i la reconciliació, així com ordres contra la difamació, la sospita i la maledicència. El capítol també declara una germanor universal entre els musulmans. Els erudits musulmans entenen que el tretzè vers, un dels més famosos de l'Alcorà, estableix la igualtat pel que fa a la raça i l'origen; només Déu pot determinar la noblesa d'una persona en funció de la seva pietat.
El capítol és una sura medinesa, revelada l'any 9 AH (630 CE) quan el naixent estat islàmic sota el lideratge de Mahoma s'havia estès a la major part d'Aràbia. Els historiadors musulmans van vincular alguns dels versos (ja siguin els versos 2-5 o només els 4-5) a la conducta d'una delegació dels Banu Tamim a Mahoma a Medina. El capítol renya el comportament dels delegats i després estableix el protocol quan interactuen amb Mahoma.
Resum 1-5 El profeta de Déu ha de ser tractat amb honor i respecte 6-8 Els creients van advertir contra tergiversar qualsevol assumpte al Profeta 9, 10, 11 El deure de fer pau imposat 11-13 Diversos defectes dels musulmans exposats 14-18 Àrabs beduïns renyats i advertits per hipocresia
En general, el capítol aborda la creixent comunitat musulmana i estableix normes que s'hi han d'observar.
Conducta adequada envers Mahoma Els versos de l'1 al 5 se centren en l'etiqueta envers Mahoma, incloent-hi baixar el to en la seva presència i respectar la privacitat de les seves cambres.
Unitat i germanor dins la comunitat musulmana Els versos següents (6-12) emfatitzen els llaços de germanor dins de la comunitat musulmana (ummah) i estableixen principis socials per mantenir la seva unitat. Els versos 6 a 8 demanen als musulmans que no actuïn sobre les notícies abans de verificar-ne l'autenticitat. Els dos versos següents encoratgen a promoure la pau i a reconciliar les parts en conflicte dins de la comunitat. El desè vers es coneix com el Vers de la Germanor i instrueix els musulmans a unir-se en una germanor universal. El següent vers, el vers 11, adverteix els membres de la comunitat contra la difamació, les burles i els insults. El vers 12 demana als musulmans que evitin les sospites (zann, també traduït com a "conjectura"), espiar els altres per trobar defectes (tajassus) i la maledicència (ghibah). L'Alcorà considera la maledicència (calúmnia contra algú en la seva absència) tan pecaminosa i abominable que es compara amb menjar la carn del germà.
Igualtat de la humanitat El vers 13 és un dels versos més famosos de l'Alcorà:Els comentaristes de l'Alcorà, com ara Abul A'la Maududi i Sayyid Qutb, van argumentar que aquest vers declara la igualtat de la humanitat. La humanitat està repartida per tot el món i té diferents nacions i tribus que es coneixen, i ningú és superior en funció del color, la raça o l'origen. Segons el vers, només la taqwa (pietat, por de Déu) fa que algú sigui més noble davant Déu. Segons el comentari de The Study Quran, aquest vers va marcar una reforma de l'ordre moral a Aràbia, on anteriorment el valor d'un mateix s'havia determinat pel llinatge i les grans demostracions de valor i generositat i on la por de Déu s'havia vist com el contrari de la noblesa, a una que se centrava en la profunditat de la fe i la pietat.
Naturalesa de la fe Els versos restants (14 a 18) contenen aclariments sobre la visió alcorànica de la fe. El vers 14 indica els graus de fe: l'islam (submissió) i l’iman superior (creença). Segons el vers 15, un veritable creient creu en Déu i en Mahoma sense cap dubte, i ho demostra mitjançant la devoció i la despesa de la seva riquesa en el camí de Déu. El capítol conclou dient que només Déu coneix l'abast real de la fe d'un mateix.
Història Segons la majoria dels estudiosos de la tradició islàmica, el capítol va ser revelat a finals del període medinès, per tant, és una sura medinesa. El més probable és que es revelés l'any 630. CE (o 9 AH), després de la conquesta de la Meca i quan Mahoma ja governava la major part d'Aràbia. Una opinió minoritària, inclosa la de l'exegeta Mahmud al-Alusi, diu que el tretzè vers va ser revelat en el període mecà. La cronologia egípcia tradicional situa el capítol com el capítol 106 per ordre de revelació (després d’Al-Mujadila), mentre que la cronologia de Nöldeke (de l'orientalista Theodor Nöldeke) el situa com el 112.
Historiadors musulmans, com ara Al-Waqidi i Ibn Ishaq, van vincular la revelació de diversos versos amb la conducta d'una delegació dels Banu Tamim quan eren a Medina per reunir-se amb Mahoma. Segons Al-Waqidi, els tamimites estaven negociant l'alliberament dels presoners tamimites sota la custòdia de Mahoma, mentre que segons Ibn Ishaq estaven desafiant Mahoma a una mufakhara (un concurs de fanfarroneria, una pràctica àrab preislàmica). Mentre Mahoma dormia, van passar pels apartaments privats de Mahoma i les seves esposes per buscar-lo. Els versos 2-4 (segons Al-Waqidi) o el vers 4 (Ibn Ishaq) d'aquest capítol descriuen el comportament dels tamimites, mentre que el vers 5 el renya i instrueix els musulmans que siguin pacients quan busquen audiència amb Mahoma. Al-Waqidi va datar aquest esdeveniment com el mes de Muharram 9. AH, mentre que el relat d'Ibn Ishaq implicava que havia passat durant el 9 de Ramadà AH o posterior.
Nom El capítol rep el nom de la paraula Al-Hujurat (Els apartaments privats) que apareixia al quart vers. Els versos 4 i 5 instruïen els musulmans que no entressin als apartaments privats de Mahoma —en aquell moment el governant de la major part d'Aràbia— ni a les seves esposes per buscar-lo o demanar-li ajuda.
La paraula al-hujurat és la forma plural i definida de hujrah, que es tradueix com a habitació, compartiment de cambra. El vers 4 d'aquest capítol és l'únic ús d'aquesta paraula a l'Alcorà i, a causa d'aquesta singularitat, el capítol porta el seu nom.
Referències
Categoria:Sures