El HMS Uganda va ser un creuer lleuger de la classe Fiji de l' època de la Segona Guerra Mundial, botat el 1941. Va servir a la Royal Navy durant el 1943 i el 1944, incloent-hi operacions al Mediterrani, i va ser transferit a la Royal Canadian Navy com a HMCS Uganda a l'octubre de 1944. Va servir al teatre del Pacífic el 1945 i va ser posat a la reserva el 1947. Quan va ser reactivat per a la Guerra de Corea el 1952, va ser rebatejat com a HMCS Quebec. Va ser donat de baixa per última vegada el 1956 i desballestat al Japó el 1961.
Construcció i carrera professional esquerra|miniatura| Llançament del HMS Uganda a la drassana naval Walker 7 d'agost de 1941 El HMS Uganda va ser un dels creuers de la subclasse Ceylon (el segon grup de tres vaixells construït el 1939) de la classe Fiji, i va ser construït per Vickers-Armstrong a la seva drassana Walker. Va ser botat el 7 d'agost de 1941 i comissionat el 3 de gener de 1943.
Operacions a la Home Fleet El març de 1943, després de l'entrenament a Scapa Flow, l'Uganda va navegar com a escorta de combois per protegir un comboi amb destinació a Sierra Leone dels destructors alemanys de la classe Narvik que operaven des del Golf de Biscaia. Després de dues tasques de comboi d'aquest tipus, va ser enviat com a escorta del transatlàntic RMS Queen Mary que transportava Winston Churchill i el seu estat major a Washington. El viatge es va fer a 30 nusos (56 km/h), i el vaixell va navegar fins a l'estació naval d'Argentia, a Terranova, amb poc combustible. En tornar d'aquella tasca, l'Uganda va navegar de nou a Plymouth per a una reparació.
Operacions a la Flota Mediterrània Amb la seva reforma completada, va ser enviada al mar Mediterrani com a escorta d'un dels combois de tropes més grans de la guerra que es dirigia a Sicília. Al juliol, el vaixell es va unir al 15è Esquadró de Creuers de la Flota Mediterrània.Macpherson and Barrie, p. 40 L'Uganda va formar part de la flota de bombardeig per a l'Operació Husky, la invasió de Sicília, el 10 de juliol de 1943. Després va ser assignat al suport proper als principals bombardejos a tota Sicília. L'Uganda va navegar com a part de la força de suport per a l'Operació Husky des d'Alexandria juntament amb tres creuers i sis destructors.Rohwer, p. 255 L'Uganda va formar part de la Força de Suport Est durant els desembarcaments de l'Operació Husky.Rohwer, p. 261 Dins del cap de pont britànic, l'Uganda, amb els creuers i i el monitor , va donar suport al Vuitè Exèrcit britànic.Rohwer, p. 262 El 10 d'agost, de nou en suport del Vuitè Exèrcit, l'Uganda i la canonera neerlandesa Flores van bombardejar posicions al nord de Reposto.Rohwer, p. 264–265 El 12 d'agost, Uganda, el monitor i les canoneres holandeses Scarab i Soemba van bombardejar la costa est de Sicília.Rohwer, p. 265
A l'inici de l'Operació Allau, el 9 de setembre de 1943, va formar part del bombardeig de la flota que cobria la invasió d'Itàlia a Salern. Com a part de l'Operació Allau, l'Uganda va ser membre de la Força d'Atac del Nord, que va desembarcar el X Cos britànic. El creuer era membre del grup de suport i escorta de la força. Els desembarcaments van tenir èxit, però els alemanys van contraatacar i van crear una situació greu al cap de platja. L'Uganda va ser un dels vaixells obligats a quedar-se a la costa per proporcionar suport directe de foc naval. La flota va patir llavors atacs aeris amb bombes planadores FX 1400 per ràdio controlades i Hs 293.Rohwer, p. 272–273 Mentre servia davant de Salern a les 14:40 del 13 de setembre de 1943, va rebre un impacte directe d'una nova bomba planadora alemanya controlada per ràdio d'1,4 tones, la Fritz X, llançada per un bombarder KG 100. La Fritz X va travessar set cobertes i directament la seva quilla, explotant sota l'aigua just sota la quilla. La commoció de la detonació submarina del Fritz X a prop del casc de l'Uganda va extingir tots els focs de les seves calderes i va provocar la mort de setze homes, amb l'Uganda engolint 1.300 tones d'aigua. El control de danys sota el comandament del tinent Leslie Reed va aconseguir posar el vaixell en moviment amb un sol motor. Va ser remolcat a Malta per l', on es van fer reparacions temporals.
Com que no hi havia cap dic sec disponible al teatre europeu que pogués gestionar les reparacions, Uganda va ser enviada a la drassana estatunidenca de Charleston, Carolina del Sud. El vaixell, greument danyat, amb només una de les seves quatre hèlixs funcionant, va creuar l'oceà Atlàntic fins a Charleston, on va arribar el 27 de novembre de 1943. Durant les reparacions, Uganda va fer retirar dos hangars dissenyats per transportar avions de reconeixement Supermarine Walrus. Aquests hangars es van utilitzar per a equips de ràdio i radar, així com per a serveis per a la tripulació.
Transferència al Canadà miniatura|esquerra|Bombardeig del HMCS Uganda de l'aeròdrom de Sukuma a Miyako-jima el maig de 1945 miniatura| Companyia del creuer HMCS Uganda, agost de 1945. Mentre estava en reparació, el govern del Canadà va negociar amb Gran Bretanya per obtenir Uganda per a la Royal Canadian Navy (RCN). La transferència oficial va tenir lloc el dia de Trafalgar, el 21 d'octubre de 1944, a Charleston i va ser rebatejat com a HMCS Uganda, per respecte a la colònia britànica.Milner, p. 154 La primera tripulació de l'Uganda al servei de la RCN va ser notable. L'oficial al comandament va ser el capità Rollo Mainguy, que més tard es va convertir en cap de l'Estat Major Naval. El primer oficial (oficial executiu) va ser el comandant Hugh Pullen, i altres oficials, inclòs el tinent comandant William Landymore, van ser finalment ascendits a rang de bandera després de la guerra. El tinent John Robarts, oficial de reconeixement d'aeronaus, va arribar a ser primer ministre d'Ontario. Els altres membres de la seva tripulació de 907 formaven un grup acuradament seleccionat; es va proporcionar formació addicional en creuers mitjançant intercanvis de personal amb la Royal Navy. La primera tripulació per a Uganda va ser formada per totes les províncies del Canadà, així com pel Domini de Terranova. El vuitanta-set per cent eren reservistes (RCNVR i RCNR), mentre que la resta eren membres regulars de la Royal Canadian Navy.
La primera missió d' Uganda va arribar poc després de la seva nova entrada en servei. Se li va encomanar que s'unís a l'àrea operativa de la Flota del Pacífic Britànica al sud de Sakishima Gunto. Es va unir al 4t Esquadró de Creuers i va passar la resta del mes treballant. Les condicions per a la tripulació eren dures, ja que el vaixell no havia estat modificat per a condicions tropicals, cosa que hauria proporcionat una millor circulació d'aire a tot el vaixell i més capacitat d'aigua dolça. Uganda va sortir de Halifax, Nova Escòcia, el 31 d'octubre de 1944 i va navegar via el Regne Unit, on després de la seva reconstrucció a Charleston, el creuer va patir més modificacions. Va sortir del Regne Unit el gener de 1945 i va navegar cap al Pacífic, fent escala a Gibraltar, Alexandria, el Canal de Suez, i via Aden i Colombo, fins a la base de la flota a Fremantle, a l'Austràlia Occidental, on va arribar el 4 de març de 1945.
Com a vaixell insígnia de la RCN, l'Uganda va servir a la Guerra del Pacífic amb la Flota del Pacífic britànica, unint-s'hi a Sydney el febrer de 1945. Assignat a la Task Force 57, Flota del Pacífic britànica, perquè el seu radar i les seves capacitats d'identificació d'aeronaus eren de les millors de la flota, a causa de la seva reforma de 1944 a Charleston. El 10 d'abril de 1945, l'atac contra Sakishima Gunto va ser cancel·lat i es va ordenar a la força especial que ataqués Formosa. De l'11 al 13 d'abril de 1945, com a part de la Task Force 57 al Pacífic, l'Uganda va atacar aeròdroms i instal·lacions al nord de Formosa,Rohwer, p. 408 abans de ser redirigit a Sakishima Gunto. El creuer va participar en el bombardeig de les bases aèries japoneses a Sakishima Gunto entre el 15 i el 20 d'abril abans que la flota fos destinada al golf de Leyte. Durant la seva estada a la Task Force 57, l'Uganda va patir un atac kamikaze.Milner, p. 155 Va rebre honors de batalla per les operacions durant la batalla d'Okinawa i va participar en l'atac de Truk, Formosa i Sakishima Gunto.
A Leyte es va unir a la Tercera Flota dels Estats Units, a 300 milles nàutiques (560 km) a l'est del Japó, i es va convertir en l'únic vaixell de guerra de la Marina Reial Canadenca que va lluitar al Teatre del Pacífic contra la Marina Imperial Japonesa. El maig de 1945, la Task Force 57 va salpar de Leyte per atacar Sakishima Gunto durant gairebé tot el mes. L'Uganda va ser un dels vaixells que van rebre l'ordre de bombardejar el grup d'illes. La força especial va patir atacs kamikaze, obligant dos dels portaavions a retirar-se i danyant-ne un altre.Rohwer, p. 415
Després de la crisi del servei militar obligatori de 1944, el 4 d'abril de 1945, el govern canadenc va canviar la política de tripulació per a tots els vaixells desplegats al teatre del Pacífic. Tots els que es dirigissin al Pacífic haurien de tornar a presentar-se com a voluntaris. En presentar-se de nou com a voluntari, el militar podia gaudir de 30 dies de permís al Canadà abans del desplegament. Aquest canvi de política es va aplicar controvertidament als que ja hi eren i la tripulació de la RCN de l'Uganda va ser enquesta pel govern canadenc el 7 de maig de 1945 per determinar si es presentarien com a voluntaris per a futures tasques a la Guerra del Pacífic.Hastings (2007), p. 401 El descontentament generalitzat havia crescut entre la tripulació, a causa de les males condicions de vida, els atacs kamikaze i la manca d'una identitat canadenca per al vaixell (per exemple, no onejava la bandera vermella canadenca i no es pintava cap fulla d'auró a l'embut, cosa que molts tripulants consideraven un insult al Canadà). La tripulació de l'Uganda sentia que s'havia allistat només per "hostilitats" (és a dir, hostilitats contra l'Alemanya nazi), però ara es trobava lluitant contra un enemic diferent en una part força diferent del món. La política també assenyalava la manca de compromís del govern canadenc amb la Guerra del Pacífic. El capità Mainguy va reconèixer més tard que: "El següent senyal que vam rebre força aviat va ser: 'Us oferiu voluntaris per lluitar contra els japonesos?' Em va semblar força estúpid. [Hi havia] aquests incentius només per estar molestos i dir: 'Bé, si no ens volen, és clar, no volem lluitar contra els japonesos si no és necessari ' ". A més, quan la política de "només voluntaris" es va fer pública al Canadà, les obligacions familiars es van convertir en una càrrega creixent, ja que això va deixar la tripulació amb la difícil decisió de prioritzar les seves famílies o el seu sentit del deure que els havia impulsat a oferir-se voluntaris en primer lloc.
Com a resultat, la votació del 7 de maig es va celebrar a bord de l'Uganda i 605 dels 907 tripulants es van negar a presentar-se voluntaris per continuar les operacions contra el Japó. L'Almirallat britànic estava furiós i va dir que no podia substituir el vaixell fins al 27 de juliol com a mínim. No obstant això, el creuer va continuar el seu desplegament al Pacífic durant juny i juliol mentre l'Estat Major Naval buscava una solució al problema. Una avergonyida Marina Reial Canadenca es va oferir a substituir l'Uganda pel HMCS Prince Robert, un vaixell antiaeri que estava sent reformat a Vancouver.
L'Uganda va participar a l'operació Inmate, un atac de portaavions contra instal·lacions japoneses a Truk. Salpant el 12 de juny de l'illa de Manus, el creuer va ser un dels vaixells encarregats de bombardejar l'illa de Dublon. La força va tornar a l'illa de Manus el 17 de juny. Al juliol, l'Uganda, que ara formava part de la Task Force 37, va salpar per unir-se als estatunidencs que realitzaven atacs aeris de portaavions a la zona de Tòquio, i va arribar el 16 de juliol. El 27 de juliol, Uganda va ser rellevada pel .Rohwer, p. 420, 422, 425