va ser un director de cinema japonès conegut per les seves populars pel·lícules Roman Porno, Ori no naka no yōsei (1977) i la sèrie Pink Tush Girl (1978–1980). Un dels directors més versàtils i prolífics de Nikkatsu, filmant vuit pel·lícules només el 1979, les seves preocupacions estilístiques el van portar a ser conegut com el "Rei del Porno Pop Art".

Vida i carrera Primers anys Kōyū Ohara atribueix el seu interès pel cinema al fet que el seu avi havia treballat a Nikkatsu com a un director. De petit, afirma haver vist fins a 200 pel·lícules a l'any. Tot i que va estudiar dret a la Universitat de Keio i va treballar com a secretari d'un membre de la Cambra de Representants, en comptes de fer l'examen d'advocacia, va fer un examen d'accés als estudis Shochiku. Va suspendre l'examen de Shochiku, però va presentar-se a Nikkatsu i va començar a treballar-hi com a ajudant de direcció el 1961. Va ser assignat al director Koreyoshi Kurahara, amb qui va treballar amb el futur mestre del Roman Porno, Tatsumi Kumashiro.Ohara, Koyu. Interviewed by Maki Hamamoto. (2000). "Koyu Ohara Speaks Out!" Asian Cult Cinema, #27 (2nd quarter, 2000), p.30.

Roman porno Quan Nikkatsu va prendre la decisió de concentrar-se gairebé exclusivament en la seva versió roman porno del gènere de cinema pinku soft, Ohara no estava entusiasmat amb el canvi. Molts dels altres directors i actors de Nikkatsu van deixar l'estudi en aquest moment en lloc de treballar en pel·lícules de sexe, però Ohara es va quedar a l'estudi, esperant tenir l'oportunitat de dirigir. Va treballar com a director assistent en cap de Shōgorō Nishimura al primer roman porno, Danchizuma hirusagari no jōji (1971), i va debutar com a director l'any següent amb la reeixida pel·lícula d'època, Jôen Oshichi koiuta (1972). Després d'un gran èxit amb Joshidaisei: Sex hoteishiki de 1973, Ohara es va convertir en un dels directors més ocupats de Nikkatsu. Va treballar exclusivament per a Nikkatsu fins a mitjans dels anys vuitanta, dirigint 42 pel·lícules per a l'estudi, quatre de les quals es van trobar entre les deu pel·lícules més rendibles de Nikkatsu de tots els temps.Ohara, pàg. 32.Weisser, pàg. 49.

Resumint el seu estil, els Weisser diuen: "El director Ohara és un dels cineastes més infravalorats de Nikkatsu, finalment reconegut a finals dels anys 90 per les seves incursions en l'art pop... Va ser fàcilment el director més modern de l'estudi, barrejant interminablement música contemporània i esdeveniments de moda del dia dins del format tradicional pinku eiga".Weisser, pàg. 357

Ohara es va fer conegut per la seva capacitat de dirigir "pel·lícules rosa" d'èxit en una varietat de gèneres. Va tenir èxits en el gènere S&M amb "Ori no naka no yōsei" (1977) i "Wet Rope Confession". Després que Nikkatsu deixés de produir pel·lícules "pinku violentes" després de Rape! 13th Hour (1976) de Yasuharu Hasebe, Ohara va reviure el gènere amb Zoom Up Bōkō Gemba (1979). Ohara va dirigir pel·lícules sobre dones a la presó amb la sèrie True Story of a Woman in Jail, i les pel·lícules pinku sobre monges catòliques Shūdōjo Lucia: Kegasu (1978) i Wet Rope Confession: Convent Story (1979). A la televisió, va dirigir programes infantils com ara "Three Sisters Shushutorian".Ohara, pàg. 36. Va dirigir pel·lícules satíriques d'èxit com ara "Love Daydream" (1980), i comèdies sexuals sobre dones d'oficina com ara "I Like It From Behind" (1981), i fins i tot una pel·lícula de ciència-ficció rosa, "Lady Momoko's Adventure" (1979)Weisser, pàg. 134. i la comèdia musical rosa "Oh!". Takarazuka (1982). El crític Jasper Sharp considera que la "millor obra" d'Ohara és la història de maduresa de 1978 Momojiri musume: Pinku hippu gaaru que va donar lloc a dues seqüeles, Momojiri musume: Pinku hippu gaaru i Pink Tush Girl: Proposal Strategy.

Va treballar amb les millors actrius de Nikkatsu, incloent-hi Naomi Tani a Ori no naka no yōsei, Nawa jigoku (1978) i Genso fujin ezu (1977), totes basades en guions d'Oniroku Dan.Weisser, pàg. 138. Després de dirigir algunes pel·lícules més fosques, el 1978 Ohara va començar la seva divertida trilogia Pink Tush Girl. Centrades en la vida de l'institut i la música popular, aquestes pel·lícules van ser populars tant entre el públic masculí com femení.Weisser, pàg. 313.

Després del Roman porno El 1982 Ohara va anar a Hong Kong on va dirigir pel·lícules per a Golden Harvest, incloent-hi la popular China Scandal: Exotic Dance, una coproducció amb Nikkatsu.Ohara, pàg. 35. Va deixar Nikkatsu el 1984 per concentrar-se en el seu interès per la música popular. Va dirigir videoclips per a cantants adolescents amb el segell Warner/Pioneer, entre altres companyies discogràfiques japoneses.Weisser, pàg. 78.

Ohara es va retirar del treball cinematogràfic a temps complet el 1988.Weisser, pàg. 143. El 1999, mentre tornava a casa després d'una baralla amb alcohol, Ohara va patir un ictus i es va lesionar en una caiguda, cosa que va provocar una disminució del seu estil de vida i de la seva producció cinematogràfica.Ohara, pàg. 38. Ohara va morir el 20 de febrer de 2004.

Filmografia parcial Ori no naka no yōsei aka Woman in a Cage (檻の中の妖精) (4 de juny de 1977) Genso fujin ezu (幻想夫人絵図 - Genso fujin ezu) (1 d’octubre de 1977) Shūdōjo Lucia: Kegasu (修道女ルシア 辱＜けが＞す) (1 de gener de 1978) Momojiri musume: Pinku hippu gaaru (桃尻娘　ピンク・ヒップ・ガール - ) (29 d’abril de 1978) Nawa jigoku (縄地獄 ) (24 de juny de 1978) Momojiri musume: rabu atakku (桃尻娘　ラブアタック) (28 d’abril de 1979) Zoom Up: boko genba (ズームアップ　暴行現場 - '') (8 de setembre de 1979)

Referències

Bibliografia Lewis, Graham "The Films of Koyu Ohara" in Asian Cult Cinema, #27 (2nd quarter 2000), p. 24-29.

Ohara, Koyū. Interviewed by Maki Hamamoto. (2000). "Koyu Ohara Speaks Out!" Asian Cult Cinema'', #27 (2nd quarter, 2000), p. 30–38.

Categoria:Alumnes de la Universitat de Keiō Categoria:Artistes de Tòquio Categoria:Directors de cinema japonesos Categoria:Morts el 2004 Categoria:Nascuts el 1935