El és el banc central del Japó.Nussbaum, Louis Frédéric. (2005). "Nihon Ginkō" a El banc s'anomena sovint de forma abreujada. Té la seu a Nihonbashi, Chūō, Tòquio."Guide Map to the Bank of Japan Tokyo Head Office. ". Banc del Japó. Consultat el 22 de desembre de 2009. L'esmentat banc és una entitat corporativa independent del Govern del Japó, i tot i que no és una organització administrativa de l'estat, la seva política monetària recau dins de l'àmbit de l'administració. Des d'una perspectiva macroeconòmica, l'estabilitat dels preus a llarg termini es considera crucial. Tanmateix, el sector polític tendeix a afavorir les mesures a curt termini. Per tant, l'autonomia i la independència del banc es concedeixen des del punt de vista de garantir el benestar públic a llarg termini i la neutralitat política.
Història Antecedents Com la majoria de les institucions japoneses modernes, el Banc del Japó va ser fundat després de la Restauració Meiji. Abans de la Restauració, els feus feudals del Japó emetien cadascun la seva pròpia moneda, el hansatsu, en una sèrie de denominacions incompatibles, però la Llei de Nova Moneda de Meiji (1871) va acabar amb aquestes i va establir el ien com la nova moneda decimal, que tenia paritat amb el dòlar de plata mexicà.Nussbaum, "Banks", . Els antics han (feus) es van convertir en prefectures i les seves seques es van convertir en bancs privats amb estatuts que, inicialment, van conservar el dret a imprimir diners. Durant un temps, tant el govern central com aquests anomenats bancs nacionals emetien diners.
Fundació i primer desenvolupament El ministre de Finances Matsukata Masayoshi va proposar inicialment la creació del Banc del Japó cap al març de 1882, promulgada poc després en la Llei del Banc del Japó (Ordenança Imperial) del i fundada formalment el . La font principal d'inspiració per al disseny del banc va ser el Banc Nacional de Bèlgica (est. 1850), que era vist com un dels bancs centrals europeus millor dissenyats de la seva època. Des de llavors, el Banc del Japó ha estat parcialment de propietat privada. Les seves accions es negocien en el mercat extrabursari, d'aquí el seu número de valors.Vande Walle, Willy et al. "Institutions and ideologies: the modernization of monetary, legal and law enforcement 'regimes' in Japan in the early Meiji-period (1868-1889)" (abstract). FRIS/Katholieke Universiteit Leuven, 2007; recuperat el 17 d'octubre de 2012. En les regulacions sota les quals es va fundar el banc es van incloure una sèrie de modificacions basades en altres bancs nacionals.Longford, Joseph Henry. (1912). Japan of the Japanese , p. 289. El 1883, tots els bancs nacionals van ser privats del seu privilegi d'emissió de bitllets, i el 1884 se li va atorgar al Banc del Japó el monopoli del control de l'oferta monetària. Tot i així, passarien 20 anys més abans que es retiressin tots els bitllets emesos prèviament.Cargill, Thomas et al. (1997). The political economy of Japanese monetary policy , p. 10.
Després de l'aprovació del Reglament de Bitllets Bancaris Convertibles (maig de 1884), el Banc del Japó va emetre els seus primers bitllets el 1885 (Meiji 18). Malgrat alguns petits contratemps —per exemple, va resultar que la pols de konjac barrejada en el paper per evitar la falsificació feia dels bitllets una delícia per a les rates— el procés va ser un èxit. El 1897, el Japó es va unir al patró or,Nussbaum, "Banks", i el 1899 els antics bitllets "nacionals" van ser retirats formalment. miniatura|La sucursal d'Osaka del Banc del Japó es veu a la part superior dreta d'aquesta fotografia aèria de 1930. El carrer ample davant del banc forma part de Mido-Suji. A principis del segle XX, el Banc del Japó, tot i ser una institució del sector privat, treballava en estreta coordinació amb el govern japonès i rebia instruccions del ministre de Finances. El seu governador, com va dir Takahashi Korekiyo, era considerat "el representant número u del món empresarial" en el sistema institucional del Japó.
Segona Guerra Mundial i període posterior El Banc del Japó es va reorganitzar el 1942 (plenament només després de l'1 de maig de 1942), sota la , promulgada el 24 de febrer de 1942. Hi va haver un breu període de postguerra durant l'Ocupació del Japó en què les funcions del banc van ser suspeses i es va emetre moneda militar. El 1949, el banc va ser novament reestructurat.
En la dècada de 1970, l'entorn operatiu del banc va evolucionar juntament amb la transició d'un tipus de canvi de moneda estrangera fix i una economia força tancada a una gran economia oberta amb un tipus de canvi variable.Cargill, p. 197.
Durant tota l'era de la postguerra, fins almenys 1991, la política monetària del Banc del Japó s'ha dut a terme principalment a través dels seus controls de crèdit (que són el model per a l'eina principal d'implementació de la política monetària del banc central xinès), mitjançant els quals el banc central imposava quotes de creixement del crèdit bancari als bancs comercials. L'eina va ser fonamental en la creació de l'anomenada "economia de bombolla" dels anys 80. Va ser implementada pel llavors del Banc del Japó, que va ser dirigit durant els "anys de la bombolla" de 1986 a 1989 per Toshihiko Fukui (qui es va convertir en subgovernador als anys 90 i en governador el 2003).
Una revisió important de la Llei del Banc del Japó el 1997 va ser dissenyada per donar-li una major independència;Cargill, p. 19. no obstant això, el Banc del Japó ha estat criticat per posseir ja una independència excessiva i mancar de rendició de comptes abans que es promulgués aquesta llei.Horiuchi, Akiyoshi (1993), "Japan" al Capítol 3, "Monetary policies" a Haruhiro Fukui, Peter H. Merkl, Hubrtus Mueller-Groeling i Akio Watanabe (eds), The Politics of Economic Change in Postwar Japan and West Germany, vol. 1, Macroeconomic Conditions and Policy Responses, Londres: Macmillan. Es podria dir que un cert grau de dependència està consagrat en la nova Llei, l'article 4 de la qual estableix:
En reconeixement del fet que el control de la moneda i el control monetari és un component de la política econòmica general, el Banc del Japó mantindrà sempre un contacte estret amb el govern i intercanviarà opinions suficientment, de manera que el seu control de la moneda i monetari i la postura bàsica de la política econòmica del govern siguin mútuament harmoniosos.
Tot i això, des de la introducció de la nova llei, el Banc del Japó ha rebutjat les peticions del govern per estimular l'economia.Vegeu les peticions rebutjades pels representants del govern a les reunions de la junta de política del BOJ: ex. o les negatives a augmentar les compres de bons: Bloomberg News.
Cicles d'auge i caiguda miniatura|300x300px|Oferta monetària i inflació al Japó (any rere any) Quan es va produir el Nixon shock l'agost de 1971, el Banc del Japó (BOJ) podria haver apreciat la moneda per evitar la inflació. Tanmateix, van mantenir el tipus de canvi fix en 360 iens/$ durant dues setmanes, fet que va causar un excés de liquiditat. A més, van persistir amb la taxa Smithsonian (308 iens/$) i van continuar la flexibilització monetària fins al 1973. Això va crear una taxa d'inflació superior al 10% en aquell moment. Per controlar l'estagflació, van apujar la taxa bancària oficial del 7% al 9% i l'augment vertiginós dels preus va acabar gradualment el 1978.
L'any 1979, quan es va produir la crisi del petroli de 1979, el BOJ va apujar ràpidament la taxa bancària oficial i va aconseguir una ràpida recuperació econòmica. Després de superar la crisi, van reduir la taxa oficial. El 1980, el BOJ va reduir la taxa del 9,0% al 8,25% a l'agost, al 7,25% al novembre i al 5,5% al desembre de 1981. La "Reaganomics" estava de moda als Estats Units i el dòlar es va enfortir. Tot i això, el Japó intentava implementar una reconstrucció fiscal en aquell moment, per la qual cosa no van aturar la seva regulació financera.
El 1985, amb l'acord de les nacions del G5 conegut com l'Acord de l'Hotel Plaza, el dòlar va caure i la paritat ien/dòlar va passar de 240 a 200 a finals d'any. Fins i tot el 1986, el dòlar va continuar caient fins als 160 iens. Per escapar de la deflació, el BOJ va retallar la taxa oficial del 5% al 4,5% al gener, al 4,0% al març, al 3,5% a l'abril i al 3,0% al novembre. Al mateix temps, el govern va intentar augmentar la demanda al Japó el 1985 i va fer política econòmica el 1986. No obstant això, el mercat estava confós per la ràpida caiguda del dòlar. Després de l'Acord del Louvre el febrer de 1987, el BOJ va disminuir la taxa oficial del 3% al 2,5%, però el canvi estava en 140 iens/$ i va arribar als 125 a finals de 1987. El BOJ va mantenir la taxa al 2,5% fins al maig de 1989. La regulació financera i fiscal va portar a una sobrevaloració generalitzada dels béns immobles i de les inversions, i el Japó es va enfrontar a una bombolla en aquell moment. miniatura|310x310px|Corba de rendiment invertida el 1990. La Política de tipus d'interès zero va començar el 1999 La política d'interès negatiu va començar el 2016https://www.adb.org/publications/effectiveness-japan-negative-interest-rate-policy Després de 1990, el mercat de valors i el mercat d'actius reals van caure. En aquell moment, el BOJ va regular els mercats fins al 1991 per posar fi a la bombolla.
El gener de 1995 es va produir el Gran terratrèmol de Hanshin i el ien japonès es va enfortir fins als 80 iens/$. El BOJ va reduir la taxa bancària al 0,5% i el ien es va recuperar. El període de deflació va començar en aquell moment.
El 1999, el BOJ va iniciar la política de tipus d'interès zero (ZIRP), però la van acabar malgrat l'oposició del govern quan es va produir la bombolla de les IT l'any 2000. No obstant això, la bombolla econòmica del Japó va esclatar el 2001 i el BOJ va adoptar el saldo del compte corrent com a principal objectiu operatiu per a l'ajust del mercat financer el març de 2001 (política de relaxació quantitativa), passant de la política de tipus d'interès zero. De 2003 a 2004, el govern japonès va realitzar operacions d'intervenció de canvi en grans quantitats, i l'economia es va recuperar força. El març de 2006, el BOJ va finalitzar la flexibilització quantitativa, va acabar la política de tipus d'interès zero al juny i va pujar al 0,25%.
Durant la crisi financera de 2008, el BOJ va reduir la taxa de trucada sense garantia al 0,3% i va adoptar la política suplementària de saldo del compte corrent. El desembre de 2008, el BOJ va tornar a reduir la taxa al 0,1% i va començar a comprar bons del govern japonès (JGB) juntament amb paper comercial (CP) i bons corporatius.Kuroda Haruhiko(2013)財政金融政策の成功と失敗 miniatura|300x300px|Mercat de bons japonès Els tipus d'interès negatius van començar el 2014. El 2013, el cap del BOJ (Kuroda) va anunciar un nou programa de flexibilització quantitativa (QE). Aquest programa seria molt gran en quantitat, però també diferent en qualitat: flexibilització qualitativa (QQE). En altres paraules, el BOJ també compraria (i va comprar) actius amb més risc com accions i REIT. El 2016, el BOJ va iniciar el control de la corba de rendiment (YCC), i va començar la seva política de tipus d'interès negatius (NIRP). El BOJ és també el major propietari d'accions japoneses. El 2024, després de l'anunci d'un creixement salarial d'aproximadament el 5% per part de les empreses més grans del Japó, el BOJ va posar fi a vuit anys de tipus d'interès negatius establint nous objectius a curt termini del 0 al 0,1%.
El desembre de 2025, el BOJ va apujar el seu objectiu de política a curt termini fins al màxim en 30 anys, el 0,75 per cent, en considerar que el Japó estava a punt d'assolir de manera duradora el seu objectiu d'inflació del 2 per cent. No obstant això, l'escalada de conflictes a l'Orient Mitjà va fer que el BOJ s'abstingués de tornar a apujar els tipus davant l'augment del preu del petroli.
Frenant la deflació