El Banc de Corea (BOK, de l'anglès Bank of Korea) és el banc central de Corea del Sud i l'emissor del won sud-coreà. Va ser fundat el 12 de juny de 1950 a Seül, capital de Corea del Sud.
Història miniatura|175x175px|Logotip del Banc de Corea utilitzat des de 1950 fins a 2010 El Banc de Corea es va fundar el sota la Llei del Banc de Corea aprovada el 5 de maig del mateix any, fent-se càrrec dels actius i les operacions del simultàniament liquidat Banc de Chōsen. Se li va atorgar una àmplia gamma de funcions en relació amb la política monetària i financera, la supervisió bancària i la política de canvi de divises.
La Guerra de Corea va començar només tretze dies després de la creació del banc, obligant la seu central a traslladar-se a Daejon, Daegu i Busan. Va tornar a Seül després dels desembarcaments d'Inchon. Les 89 caixes de lingots de plata i or del banc van ser traslladades pels militars a la base naval de Jinhae i després lliurades al Banc de la Reserva Federal de Nova York per pagar l'entrada de Corea del Sud a l'FMI i al Banc Internacional de Reconstrucció i Foment el 1955. Els primers bitllets del Banc de Corea van circular després de juny de 1950 juntament amb els bitllets antics del Banc de Chōsen, que van ser inundats al mercat per les forces nord-coreanes. Per aturar una crisi de liqüiditat durant la guerra, el banc va establir un límit de retirades de 10.000 ₩ per setmana i 30.000 ₩ per mes per a les llars. També va intentar lluitar contra la inflació amb un Sistema de Sostre Màxim de Préstecs el gener de 1951, que establia límits trimestrals a l'augment dels préstecs generals i requeria aprovació prèvia per a préstecs de propòsit especial o general superiors a 50 milions de wons. El banc va reemborsar 470 milions de dòlars en ajuda de l'Agència de Reconstrucció de Corea de l'ONU i l'Administració de Cooperació Econòmica a partir de 1952. miniatura|Seu central del KDB Després de la Guerra de Corea, la inflació va romandre alta amb un augment anual del 48 per cent en els preus a l'engròs a Seül de 1954 a 1956. El Banc de Desenvolupament de Corea (KDB) es va crear l'1 d'abril de 1954 per reconstruir el país, assumint les antigues operacions del Banc Industrial de Chōsen de l'època japonesa, però es va enfrontar a l'oposició del Banc de Corea, que ho veia com una amenaça a la centralització sota el control del Ministre de Finances. El Banc de Corea va subscriure i absorbir cinc mil milions de hwan en Bons de Rehabilitació Industrial per finançar el KDB. Continuant amb el seu intent de frenar la inflació, el Banc de Corea va establir sostres de crèdit, un sistema de prioritat de préstecs i aprovacions prèvies de préstecs. Es van utilitzar àmpliament polítiques de tipus d'interès i requeriments de reserves del 15 al 30 per cent. El gener de 1954, el banc va baixar els requeriments de reserves al 15 per cent per fer els fons més disponibles, però després els va tornar a pujar al 25 per cent i, finalment, els va baixar fins al 10 per cent l'abril de 1957.
El Comitè Econòmic Conjunt Corea-EUA va posar en marxa el Pla d'Estabilització Fiscal i Monetària l'any 1957. Va restringir la despesa en defensa i els préstecs i el 1958 va instituir impostos sobre l'educació. Corea del Sud va tenir collites d'arròs abundants i els preus dels cereals van baixar amb l'excedent de productes agrícoles dels EUA. La Llei General de Bancs creada el 1950 només va entrar en vigor a finals de la dècada de 1950. Es va centrar a privatitzar el sector bancari i crear bancs regionals, com el Banc de Seül o el Banc Hungop, i va encoratjar els bancs a tancar les sucursals que perdien diners.
Quan el Partit Demòcrata va prendre el poder el 1960 després de la Revolució d'Abril, va perseguir l'austeritat fiscal i va acabar amb superàvits financers significatius. El sistema de finançament preferent es va eliminar i el banc va abolir el seu sostre de redescompte, tot i que es van tornar a imposar sostres de crèdit trimestrals. El nou govern va centralitzar els tipus de canvi de divises i va depreciar fortament el hwan respecte al dòlar de 500-600 hwan per dòlar a 1.300 de gener a febrer de 1960. Els ciutadans estaven obligats a vendre la seva moneda estrangera a través del Banc de Corea.
Després d'un any d'estancament econòmic, el cop d'estat del 16 de maig va provocar retirades massives de fons dels bancs. El govern va revisar el pressupost tres vegades el 1961 seguint un enfocament expansionista. La demanda de diners va caure el tercer trimestre i, com a resultat, els bancs comercials tenien grans reserves. L'1 de novembre, el govern va afegir Bons d'Estabilització Monetària sense límits de tinença sobre actius ponderats per risc i sostres de crèdit. El banc va redactar el primer Pla Quinquennal de Desenvolupament Econòmic el 1961. El govern va adoptar un enfocament molt més directe en la política monetària, desposseint el Comitè de Política Monetària del Banc de Corea de molts dels seus poders anteriors. El govern va assumir el control dels bancs comercials. Mentrestant, la Borsa de Corea es va convertir en una societat anònima i va presenciar una especulació significativa que es va resoldre quan el banc va finançar 38 mil milions de hwan per fundar una liquidació de lliurament. El 1962, el hwan va ser substituït pel won a una dècima part del seu valor. Durant el 1963, una mala collita, la disminució de l'ajuda dels EUA i l'esgotament de les reserves de divises per pagar les importacions van devaluar fortament el won.
Preocupat per la balança de pagaments i una alta taxa d'importacions, el govern va instituir un tipus de canvi flotant el 1965 que va depreciar el won, augmentant les exportacions un 37 per cent i disminuint les importacions. Els tipus d'interès es van racionalitzar i van augmentar del 20 per cent al 36,5 per cent. El 1966, el banc va abolir els sostres de crèdit però va augmentar els requeriments de reserves. El 1967 va marcar el restabliment dels bancs privats regionals com el Banc de Busan i el Banc de Daegu.
El novembre de 1969, el govern va intentar "refredar" l'economia, que havia crescut a més del 10 per cent anual però tenia preus disparats i dèficits per compte corrent, mitjançant la imposició de sostres de préstec i redescompte.
Dècada de 1970 L'economia es va enfrontar a una desacceleració amb inflació i dèficits per compte corrent vinculats a la crisi del combustible de 1973. Entre 1974 i 1976 va crear el Fons Nacional d'Inversió i el Banc d'Exportació i Importació de Corea per finançar la indústria química i pesant. Tot i que el país es va beneficiar d'un auge de la construcció a l'Orient Mitjà a finals de la dècada de 1970, la inflació va romandre alta. La Mesura Econòmica d'Emergència del 3 d'agost de 1972 va baixar els tipus d'interès dels préstecs bancaris. La Llei del Fons Nacional d'Inversió va servir per finançar la seva creixent base industrial.
Dècada de 1980 La taxa de creixement anual va caure del 9 per cent al 7,1 per cent a causa de l'augment dels costos de les matèries primeres a tot el món amb la crisi energètica de 1979. El 1980, el won es va devaluar i després es va deixar amb un tipus de canvi flotant. Entre juny i desembre, es van crear tres paquets d'estímul establint un augment del 25 per cent en l'objectiu de creixement de l'oferta monetària, però l'economia va registrar un creixement negatiu i una inflació del 30 per cent.
El govern va implementar un pressupost de base zero el 1983 i el banc va restringir l'oferta monetària fins a mitjans de la dècada de 1980. L'ajust fiscal va portar un creixement sostingut i va frenar els preus de les matèries primeres. El Pla a Llarg Termini per a la Internacionalització del Mercat de Capitals de 1981 va concedir als estrangers l'oportunitat de realitzar inversions directes al mercat nacional de valors. Entre 1982 i 1983, es va permetre l'obertura d'institucions financeres no bancàries com caixes d'estalvis mutus, una societat d'inversió i grups de finançament a curt termini. Es van permetre participacions parcials de capital estranger en empreses nacionals després d'agost de 1989 i els tipus de canvi bancaris es van liberalitzar un mes després sota la pressió dels EUA per deixar que el won s'apreciés.
La dècada de 1980 també va ser una època important per al patrocini de la tecnologia, amb una deducció fiscal del 10% en els costos de recerca i desenvolupament tecnològic, així com la creació de la Corporació de Desenvolupament Tecnològic de Corea per oferir capital de risc.
Dècada de 1990 Els preus van pujar a principis de la dècada de 1990 i el compte corrent va passar a ser deficitari a causa dels alts preus del petroli a tot el món. El govern va crear el Pla Quinquennal per a una Nova Economia, un impost sobre el transport i un impost per al desenvolupament rural, i va liberalitzar els tipus d'interès. Es va exigir que les transaccions financeres es fessin amb noms reals. Els inversors estrangers van poder invertir directament a la Borsa de Corea, es va elevar el sostre de la inversió de cartera a l'estranger i es va desregular la inversió directa a l'estranger. La crisi financera de l'Àsia Oriental de 1997 es va veure agreujada per problemes d'insolvència a Kia Motors. La liqüiditat del mercat es va assecar quan els bancs es van negar a prestar i grans empreses coreanes com el Grup Hanbo es van declarar en fallida. El mercat de bons es va obrir als inversors estrangers el 1998 i es van desregular les targetes de crèdit. L'FMI, els EUA i el Japó van concedir 58 mil milions de dòlars a Corea del Sud en ajuda financera. Els bancs van haver de presentar Plans de Normalització de Negocis i el Banc First de Corea i el Banc de Seül van ser recapitalitzats per la Corporació d'Assegurança de Dipòsits de Corea. El Banc de Corea va comprar dos bilions de wons en bons del Fons de Resolució d'Actius Adjudicats per reestructurar les institucions financeres.
Segle XXI La desregulació de les targetes de crèdit va portar a un crèdit significatiu després de 1999 i a una alta ràtio de morositat, la qual cosa va iniciar una crisi financera quan es va revelar un escàndol comptable a SK Global l'11 de març de 2003. El Banc de Corea va llançar una liqüiditat a curt termini de dos bilions de wons en acords de recompra per evitar que la crisi s'estengués. Els preus de l'habitatge van pujar constantment després de 2001 a causa de la desregulació i l'augment de la liqüiditat. A Seül, els preus van pujar un 30,7 per cent només el 2002. Els estrangers posseïen el 43,9 per cent de les accions coreanes. Durant la crisi financera de 2008, iniciada per la Reserva Federal dels EUA apujant els tipus d'interès el 2006 (després d'un període de tipus d'interès baixos a nivell mundial des de principis dels anys 2000), es van produir execucions hipotecàries. El Banc de Corea va injectar liqüiditat i va abaixar els seus tipus d'interès de referència.
El 2013, Suh Young-kyung va ser nomenada com la primera dona executiva en la història del banc; va ser nomenada subgovernadora.
El 17 d'abril de 2024, el Banc de Corea va congelar el seu tipus d'interès clau en el 2,75% anual. La decisió es va prendre a causa de les polítiques aranzelàries dels EUA. Amb les previsions de creixement probablement inferiors a l'1,5% aquest any, el Comitè de Política Monetària va dir que és probable que retalli els tipus un cop en els propers tres mess.
Al febrer de 2026, el Banc de Corea va introduir una nova forma d'orientació futura (forward guidance) modelada segons el "dot plot" de la Reserva Federal, publicant les projeccions dels tipus d'interès de cada responsable polític per millorar la transparència sobre les seves perspectives de política monetària. La mesura pretenia proporcionar senyals més clars als mercats sobre la trajectòria futura dels tipus enmig de la incertesa econòmica i les expectatives d'inflació canviants.
Objectiu principal miniatura|Sucursal de Chungbuk del Banc de Corea