va ser un alpinista, explorador, escriptor, esportista, geògraf i sergent de les SS austríac. Va ser membre de l'equip d'escalada de quatre homes que va fer la primera ascensió a la cara nord de l'Eiger, lúltim problema dels Alps, el juliol de 1938. Harrer i l'equip van onejar la bandera nazi al cim de la muntanya. Harrer s'havia unit al Partit Nazi poc després de l'annexió d'Àustria el març de 1938, i va ser rebut personalment per Hitler després de l'escalada. Un any més tard, el 1939, ell i l'equip d'escalada van anar a una expedició a l'Himàlaia indi, on van ser arrestats per les autoritats colonials britàniques a causa de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Finalment va escapar al Tibet, on va romandre fins al 1951. És autor de dos llibres autobiogràfics, Set anys al Tibet (1952) i L'aranya blanca (1959).
Biografia Heinrich Harrer va néixer el 6 de juliol de 1912 a Hüttenberg, Àustria, al districte de Sankt Veit an der Glan, a l'estat de Caríntia. El seu pare, Josef Harrer, era treballador de correus. De 1933 a 1938, Harrer va estudiar geografia i esports a la Universitat Karl-Franzens de Graz. Harrer es va convertir en membre de la tradicional corporació estudiantil ATV Graz.
El 1935, Harrer va ser designat per participar en la competició d'esquí alpí als Jocs Olímpics d'Hivern de 1936 a Garmisch-Partenkirchen. L'equip austríac d'esquí alpí, però, va boicotejar l'esdeveniment a causa d'un conflicte sobre l'estatus professional dels instructors d'esquí. Com a resultat, Harrer no hi va participar.
El 1937, Harrer va guanyar la prova de descens al Campionat Mundial d'Estudiants a Zell am See.
Cara Nord de l'Eiger L'alpinisme era la veritable passió de Harrer. Sabent que una gesta extraordinària d'escalada li podria fer guanyar una plaça en una expedició a l'Himàlaia, Harrer i un amic, Fritz Kasparek, van decidir ser els primers a escalar la cara nord de l'Eiger (3.967 m) a Suïssa. La paret gairebé vertical, amb el seu camp de gel conegut com l'Aranya Blanca, s'havia cobrat diverses vides; i les autoritats berneses fins i tot van prohibir escalar-la. Després dels seus exàmens universitaris finals el juliol de 1938, Harrer i Kasparek van viatjar a Kleine Scheidegg, al peu de l'Eiger, i van emprendre la seva escalada. A mig camí de la muntanya, Harrer i Kasparek es van trobar amb un altre equip que ho intentava, Ludwig Vörg i Anderl Heckmair d'Alemanya. Els quatre van decidir fer la resta de l'escalada com un sol equip, amb l'experimentat Heckmair al capdavant.
miniatura|262x262px|Cara nord de l'Eiger, Alps bernesos, Suïssa
Durant tota l'escalada, els quatre homes van estar constantment amenaçats per allaus de neu i caigudes de roques. Van quedar atrapats per una allau mentre escalaven l'Aranya Blanca a la cara superior, però tots tenien prou força per resistir ser arrossegats. Els membres van arribar amb èxit al cim a les quatre de la tarda del 24 de juliol de 1938. Aquesta primera ascensió a la Cara Nord de l'Eiger va ser descrita per l'escalador italià Reinhold Messner com un moment gloriós en la història de l'alpinisme i una gran sensació, ja que diversos escaladors havien mort anteriorment no aquesta cara,Messner, Reinhold. The Big Walls: From the North Face of the Eiger to the South Face of Dhaulagirl. Crowood, 2001, p. 105. va ser notícia arreu del món, i es relata al llibre de Harrer L'Aranya Blanca, publicat el 1959.
Implicació nazi El 1996, l'editor i cineasta de l'ORF Gerald Lehner va trobar en arxius americans el carnet de membre de Harrer, que es va unir a la Sturmabteilung (SA) l'octubre de 1933. Després de l’Anschluss del març de 1938, quan Alemanya va annexionar Àustria, es va unir a la Schutzstaffel (SS) l'1 d'abril. Ostentava el rang d'Oberscharführer (sergent), i l'1 de maig es va convertir en membre del Partit Nazi, que era obligatori en l'allistament. Després del seu ascens a la cara nord de l'Eiger, els quatre escaladors van ser rebuts i fotografiats amb Adolf Hitler. Harrer va dir més tard que només va portar el seu uniforme de les SS una vegada, el dia del seu matrimoni amb Charlotte Wegener, filla de l'eminent explorador i erudit Alfred Wegener. Després de tornar a Europa el 1952, Harrer va ser absolt de qualsevol crim previ a la guerra i això va tenir posteriorment el suport de Simon Wiesenthal. A les seves memòries, Més enllà de set anys al Tibet, Harrer va qualificar la seva implicació amb el Partit Nazi com un error comès a la seva joventut, quan encara no havia après a pensar per si mateix.
Internament a l'Índia El 1939, Harrer es va unir a una expedició de quatre homes, liderada per Peter Aufschnaiter, a la cara Diamir del Nanga Parbat amb l'objectiu de trobar una ruta més fàcil fins al cim. Havent conclòs que la cara era viable, els quatre alpinistes es trobaven a Karachi, Índia, a finals d'agost, esperant un carguer que els portés a casa. Com que el vaixell feia temps que havia arribat, Harrer, Ludwig i Hans Lobenhoffer van intentar arribar a Pèrsia (Iran), però diversos centenars de quilòmetres al nord-oest de Karachi van ser arrestats per les autoritats colonials britàniques com a estrangers enemics i escortats de tornada a Karachi, on s'havia allotjat Aufschnaiter. Dos dies després, es va declarar la guerra i el 3 de setembre de 1939 tots van ser tancats darrere de filferro espinós per ser traslladats a un camp de detenció a Ahmednagar, prop de Bombai. Van considerar escapar a la Goa portuguesa, però quan van ser traslladats a Dehradun per ser-hi retinguts durant anys amb altres 1.000 enemics estrangers, van trobar que el Tibet era més prometedor, amb l'objectiu final de ser el front japonès a Birmània o la Xina.
Aufschnaiter i Harrer van escapar i van ser capturats de nou diverses vegades abans de tenir èxit. El 29 d'abril de 1944, Harrer i sis persones més, incloent-hi Rolf Magener i Heins von Have (disfressats d'oficials britànics), Aufschnaiter, el salzburger Bruno Treipel (també conegut com Treipl) i els berlinens Hans Kopp i Sattler (disfressats de treballadors indis nadius), van sortir del campament. Magener i von Have van agafar el tren cap a Calcuta i des d'allà van trobar el camí cap a l'exèrcit japonès a Birmània.
Els altres es van dirigir cap a la frontera més propera via Landour. Després que Sattler es rendís el 10 de maig, els quatre restants van entrar al Tibet el 17 de maig de 1944, creuant el pas de Tsang Chok-la (5.896 m) i posteriorment es van dividir en dos grups: Harrer i Kopp, Aufschnaiter i Treipel. El 17 de juny, Treipel, esgotat, es va comprar un cavall i va tornar a les terres baixes. Uns mesos més tard, quan els tres restants encara no tenien visats per al Tibet, Kopp també es va rendir i va marxar cap al Nepal (on va ser lliurat a les autoritats colonials britàniques al cap de pocs dies).
Set anys al Tibet miniatura|262x262px|El chorten (façana) de Pargo Kaling va ser demolit durant la Revolució Cultural i reconstruït per les autoritats de Lhasa el 1995. Aufschnaiter i Harrer, ajudats pel coneixement del primer de la llengua tibetana, van anar cap a la capital del Tibet, Lhasa, on van arribar el 15 de gener de 1946 (vuit mesos després de la rendició de l'Alemanya nazi), després d'haver creuat el Tibet occidental, el sud-oest amb el comtat de Gyirong i el Changthang septentrional.
El 1948, Harrer es va convertir en un funcionari assalariat del govern tibetà, traduint notícies estrangeres i actuant com a fotògraf de la cort. Harrer va conèixer el 14è Dalai Lama quan va ser convocat al Palau de Potala i li van demanar que fes una pel·lícula sobre patinatge sobre gel, que Harrer havia introduït al Tibet. Harrer li va construir un cinema, amb un projector que funcionava amb un motor de Jeep. Harrer aviat es va convertir en el tutor del Dalai Lama en anglès, geografia i algunes ciències, i Harrer va quedar sorprès de la rapidesa amb què el seu alumne va absorbir els coneixements del món occidental. Van compartir el mateix aniversari i es va desenvolupar una forta amistat entre els dos que duraria la resta de la vida de Harrer.
El 1952, Harrer va tornar a Àustria, on va documentar les seves experiències als llibres Set anys al Tibet (1952) i Lhasa perduda (1953). Set anys al Tibet es va traduir a 53 idiomes i va ser un èxit de vendes als Estats Units el 1954, venent tres milions de còpies. El llibre va ser la base de dues pel·lícules amb el mateix títol, la primera el 1956 i la segona el 1997, protagonitzada per Brad Pitt en el paper de Harrer.
A Set anys al Tibet, Harrer va escriure:
Aventures posteriors Després del seu retorn del Tibet, Harrer es va establir a Kitzbühel, Àustria, i més tard a Liechtenstein. Va participar en diverses expedicions etnogràfiques i d'alpinisme a Alaska, els Andes i les Muntanyes de la Lluna, a l'Àfrica central. El 1953 va explorar el naixement del riu Amazones i va fer la primera ascensió a l'Ausangate (6384 m). El 1954, juntament amb l'alemany-americà Fred Beckey, Harrer va fer les primeres ascensions al Mont Deborah (3.761 m), Mount Hunter (4.442 m), i el Mont Drum (3661 m), tots a Alaska. El 1957, va explorar el riu Congo amb l'antic rei Leopold III de Bèlgica.
El febrer de 1962, va ser el líder de l'equip de quatre escaladors que van fer el primer ascens a la Piràmide de Carstensz (4.884 m, més tard anomenat Puncak Jaya) a Papua, Indonèsia (aleshores Nova Guinea holandesa), el pic més alt d'Oceania i un dels Set Cims. Això i la seva expedició pionera per arribar a les pedreres de destrals de pedra neolítiques de Ya-Li-Me es registren a les seves memòries I Come from the Stone Age.
El 1966 va conèixer els indis Xingu del Mato Grosso brasiler. El 1972, Harrer va creuar l'illa de Borneo. També va fer expedicions al Nepal, la Guaiana Francesa, Groenlàndia, el Sudan, l'Índia, Ladakh, les illes Andaman, Uganda, Kenya i Bhutan.
Harrer va escriure més de 20 llibres sobre les seves aventures, alguns dels quals inclouen fotografies considerades entre els millors registres de la cultura tradicional tibetana. Harrer també va ser un excel·lent golfista, guanyant campionats nacionals austríacs el 1958 i el 1970.
Vida privada El desembre de 1938, Harrer es va casar amb Lotte Wegener (1920–1989), filla d'Alfred Wegener, investigador polar alemany i creador de la teoria de la Deriva dels continents. El seu pare havia mort en una expedició a Groenlàndia quan ella tenia 10 anys. El seu fill Peter Harrer va néixer el desembre de 1939, tres mesos després que Harrer fos arrestat pels britànics. El seu matrimoni es va dissoldre el 1943 mentre ell encara era a l'Índia. El 1953, es va casar amb Margaretha Truxa (divorci el 1958), i el 1962 es va casar amb Katharina (Carina) Haarhaus (1922–2014), que va romandre la seva esposa fins a la seva mort.
Anys finals A principis de la dècada del 1980, va tornar a visitar el Tibet i va escriure una seqüela de Seven Years in Tibet, titulada Return to Tibet: Tibet After the Chinese Occupation. La ressenya de Kirkus de la seva seqüela deia:
Més tard va escriure la seva autobiografia publicada en anglès com a Beyond Seven Years in Tibet el 2007. Va fer aproximadament 40 pel·lícules documentals i va fundar el Museu Heinrich Harrer a Hüttenberg, Àustria, dedicat al Tibet. L'octubre de 2002, el Dalai Lama va atorgar a Harrer el Premi Llum de la Veritat de la Campanya Internacional pel Tibet pels seus esforços per portar la situació al Tibet a l'atenció internacional. Harrer va morir el 7 de gener de 2006 a Friesach, Àustria, a l'edat de 93 anys
Honors i premis 1978: Medalla Honorífica d'Or de la ciutat de Viena
1980: Medalla d'Or de la ciutat de Graz
1982: Creu d'Honor Austríaca per a la Ciència i l'Art, 1a classe
1982: Gran Creu del Mèrit de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya
1985: Medalla Humboldt d'Or (Alemanya)
2002: Premi Llum de la Veritat (Campanya Internacional pel Tibet)
Publicacions Set anys al Tibet (1952) Lhasa perduda (1953)