El Nord d'Àfrica francès (en francès: Afrique du Nord française; en àrab: شمال إفريقيا الفرنسية ) és un terme que sovint s'aplica als tres territoris controlats per França a la regió del Magrib del nord d'Àfrica durant l'època colonial, des del 1830 fins al 5 de juliol de 1962 (data d'independència de l'última colònia, Algèria) , que comprenia Algèria, el Marroc i Tunísia. A diferència de l'Àfrica Occidental Francesa i l'Àfrica Equatorial Francesa, que existien com a federacions de colònies franceses, l'Àfrica del Nord francesa mai va ser més que un terme de conveniència per referir-se als tres territoris governats per separat, cadascun dels quals tenia diferents formes d'administració francesa.
Composició L'Àfrica del Nord francesa comprenia:L'Afrique française du Nord (1830-1962) , musee-douanes.fr, consulté le L'Algèria francesa (actual Algèria), primer com a territori conquerit i després com a conjunt de departaments francesos; el protectorat francès de Tunísia (actual Tunísia); el Protectorat francès del Marroc (l'actual Marroc, sense incloure les zones, enclavaments i presidis espanyols).
Història El declivi i la modernització de l'Imperi Otomà (que, des del , havia administrat de manera flexible Algèria i Tunísia) van deixar la regió vulnerable a altres forces. El 1830, França va envair Alger i va començar la seva conquesta d'Algèria, i després de la seva annexió formal el 1848, França va tractar Algèria com una part integral de França (la metròpoli): la França Metropolitana.
El Magrib mediterrani era d'especial interès per als francesos, que durant molt de temps havien considerat el Marroc, Algèria i Tunísia com els hereus de les antigues civilitzacions de Fenícia, Cartago i Roma, i la regió com una continuació integral de les suposades reivindicacions de França sobre l'Antiga Roma. Les autoritats franceses estaven particularment interessades en la història arqueològica del Magrib, amb les seves vastes ruïnes fenícies, cartagineses i romanes d'imperis passats.Hannoum, Abdelmajid. The Invention of the Maghreb: Between Africa and the Middle East. Cambridge University Press; 2021.
Durant les dècades següents, va sorgir una important població de colons europeus a Algèria , coneguts com els pieds-noirs. Buscant expandir la seva influència més enllà d'Algèria, els francesos van establir protectorats a l'est i l'oest d'Algèria. El protectorat francès de Tunísia es va establir el 1881, després d'una ràpida invasió militar, i el Protectorat francès del Marroc es va establir el 1912, després d'una prolongada campanya militar i posterior resistència marroquina durant la Guerra del Rif. Ambdós protectorats van durar fins al 1956, quan van obtenir la plena independència, Tunísia el 20 de març i el Marroc el 7 d'abril.
L'administració francesa al Magrib finalment va concloure amb la guerra d'Algèria (1954–1962) i els Acords d'Évian del març de 1962 , que van permetre el referèndum d'independència algerià del juliol de 1962. Algèria va esdevenir formalment independent el mateix mes .
Referències
Vegeu també Declaració de l'1 de novembre de 1954 Pacificació d'Algèria Proclamació d'Independència de Marroc Moviment nacionalista tunisià Guerra d'Algèria Líbia italiana Ocupació britànica d'Egipte Marroc espanyol
Bibliografia addicional
Categoria:Història del Marroc Categoria:Història d'Algèria Categoria:Història de Tunísia Categoria:Colònies franceses d'Àfrica Categoria:Segle XIX a França Categoria:Segle XX a França