miniatura|400px|Mapa on es mostra en vermell els territoris que reconeixen a persones transgènere mitjançant l'autoidentificació. L'autodeterminació de gènere és el concepte pel qual el gènere legal d'una persona s'ha de determinar per la identitat de gènere que declari, sense necessitat de requisits mèdics o judicials.
Els moviments LGTB i pels drets de les persones transgènere han prioritzat el reconeixement de l'autodeterminació de gènere com una demanda central, a causa de la seva importància per a la despatologització de les persones transgènere.
Les persones transgènere o transsexuals són persones el gènere de les quals no es correspon amb el que se'ls ha assignat en néixer en base a les seves característiques físiques apreciables. Tradicionalment, el gènere legal s'ha establert per part de l'administració en base al sexe, atès que en el cas de les persones cisgènere tots dos coincideixen. Per aquest motiu, alguns Estats neguen a les persones transgènere el reconeixement del seu gènere com a gènere legal, o bé condicionen aquest reconeixement al fet que facin modificacions en el seu cos com ara una cirurgia de reassignació de sexe o tractaments hormonals. En altres casos, això no es requereix, però sí que s'exigeixen informes psiquiàtrics, psicològics o judicials. L'autodeterminació de gènere suposa que aquest tipus de requisits, que diverses institucions han considerat patologitzants, no siguin necessaris a l'hora de modificar el gènere legal.
Amb dades fins al febrer de 2023 l'autodeterminació de gènere forma part de la legislació de 20 països: Argentina, Bèlgica, Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Dinamarca, Equador, Espanya, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Luxemburg, Malta, Noruega, Nova Zelanda, Pakistan, Portugal, Suïssa i Uruguai. Les propostes per introduir legislació d'aquest tipus resulten controvertides en alguns països com el Regne Unit. En països organitzats com a federacions, com Austràlia, Canadà i Mèxic, el reconeixement legal del gènere pot correspondre principalment a la jurisdicció subnacional, per la qual cosa pot variar d'una província a una altra. Dins d'una mateixa jurisdicció, els procediments de reconeixement legal del gènere poden ser diferents per a diferents documents, com certificats de naixement o passaports, i no sempre és l'únic determinant del reconeixement del gènere en la vida quotidiana, com en l'assistència sanitària, l'accés a instal·lacions públiques o les relacions personals. A l'Índia i al Nepal existeix l'autodeterminació per a un tercer gènere.
Supòsits teòrics La teoria de l'autodesignació de la identitat sosté que la identitat sexual o identitat de gènere és producte d'un procés de construcció social independentment del sexe biològic de naixement. No es neix home o dona, sinó que aquesta diferenciació és únicament el resultat d'un procés social.Mª Luisa Di Pietro, “Identidad sexual y género”, Medicina y Ética, 17 (2006), p. 97.
Una persona pot decidir al llarg de la seva vida a quin sexe i gènere vol pertànyer, perquè el gènere és un sentiment individual. Es parteix del pressupòsit teòric, documentat per Judith Butler, que no existeixen diferències biològiques entre els sexes, home i dona, perquè tant el sexe com el gènere són construccions culturals. Segons Butler, ser home o dona no depèn de la biologia o dels factors genètics, sinó de la lliure elecció de la persona que construeix la seva pròpia identitat de gènere d'acord amb el seu sentir, i hipotetitza una identitat personal desvinculada del sexe cromosòmic que la persona sent com a pròpia. Per a Butler no existeix el sexe biològic sinó la construcció discursiva. Segons l'autora, "dona", "home" o "sexe" són només construccions discursives i performatives, no realitats biològiques. Home i masculí podrien significar tant un cos femení com un de masculí, i dona i femení, tant un cos masculí com un de femení. La tesi que Butler defensa afirma que el sexe no és donat biològicament, sinó que és un ideal regulatiu materialitzat en el cos a través de reiterades pràctiques normatives i performatives.
El gènere està divorciat del sexe biològic arran de la idea que el fet fonamental és la identificació amb l'altre sexe. No es parla del sexe del nounat sinó del "sexe assignat en néixer", ja que es concep aquesta categoria com una cosa externa i imposada que no necessàriament ha de veure amb la identitat de la persona. Cada persona pot fer la seva elecció individual, més enllà de la biologia i el sexe assignat en néixer, i construir la seva pròpia identitat de gènere encara que no coincideixi amb el seu sexe biològic.
El gènere no té un component biològic sinó que seria el resultat d'una construcció social i individual. No existeix una definició universal singular de la dona. Encara que una dona pot ser definida d'acord amb si té vagina, úter, la menstruació o la capacitat de gestar, aquestes no són característiques que defineixin totes les dones.
El concepte d'identitat de gènere sosté que aquesta pot no coincidir amb el sexe assignat en néixer. En aquest marc, una persona assignada com a home en néixer pot identificar-se com a dona. Atès que l'orientació sexual i la identitat de gènere són conceptes diferents, una dona trans pot identificar-se, per exemple, com a lesbiana si sent atracció per altres dones. Algunes persones trans conserven característiques sexuals associades al seu sexe assignat en néixer.
Alguns corrents sobre la identitat de gènere distingeixen entre la identitat personal i les característiques corporals o sexuals. Des d'aquesta perspectiva, la identitat de gènere pot no coincidir amb el sexe assignat en néixer, i algunes persones busquen modificar aspectes del seu cos mitjançant tractaments mèdics per adequar-los a la seva identitat de gènere.
En els debats sobre identitat de gènere existeixen diferents postures al voltant de la relació entre sexe biològic, gènere i identitat. Algunes teories sostenen que la identitat de gènere té un component innat o profundament arrelat en la persona, mentre que altres interpretacions posen un èmfasi major en factors socials, culturals o psicològics. Així mateix, la investigació científica no ha assolit un consens definitiu sobre l'existència de diferències cerebrals clarament associades a la identitat de gènere.
Les persones transgènere poden recórrer a intervencions mèdiques, hormonals o quirúrgiques amb l'objectiu d'adequar el seu cos a la seva identitat de gènere.
Activisme i legislació L'autodeterminació de gènere és un dels principals objectius del moviment pels drets de les persones transgènere. Els defensors de l'autodeterminació afirmen que els requisits mèdics podrien obligar les persones trans a sotmetre's a cirurgia, que són intrusius i degradants, mentre que l'autodeterminació facilitaria a les persones trans viure la seva vida en el dia a dia sense prejudicis. Els defensors també argumenten que no hi ha proves que aquestes lleis hagin causat problemes en els països on s'han introduït.
Posicions dels organismes internacionals L'abril de 2015 l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa va adoptar la Resolució 2048 (2015), dins de la qual "l'Assemblea demana als Estats membres que... desenvolupin procediments ràpids, transparents i accessibles, basats en l'autodeterminació... disponibles per a totes les persones que desitgin utilitzar-los, independentment de la seva edat, estat mèdic, situació financera o antecedents policials". El 2015 l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va declarar que "els requisits abusius com a condició prèvia per al reconeixement -per exemple, exigint... la reassignació forçada de gènere i altres procediments mèdics" són "una violació de les normes internacionals de drets humans". El 2018 l'advocat Víctor Madrigal-Borloz, expert independent de les Nacions Unides en orientació sexual i identitat de gènere, va declarar que "el dret a autodeterminar el gènere és una part fonamental de la llibertat d'una persona i una pedra angular de la identitat de la persona" i que les obligacions dels Estats inclouen "adoptar mesures legals com basar-se en l'autodeterminació [i] garantir que els menors tinguin accés al reconeixement de la seva identitat de gènere".
El 29 de març de 2023 un grup de 28 països van lliurar una declaració davant del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, demanant als Estats membres de l'ONU que "apliquin lleis i polítiques que permetin el reconeixement de la identitat de gènere basada en l'autoidentificació", i que "redoblin els esforços per prevenir i respondre a la violència i la discriminació sexual i de gènere, inclòs contra les dones en tota la seva diversitat". Els Estats signants són: Alemanya, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Brasil, Canadà, Xile, Xipre, Colòmbia, Dinamarca, Espanya, Estats Units, Finlàndia, Grècia, Islàndia, Índia, Irlanda, Israel, Luxemburg, Malta, Mèxic, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Portugal i Uruguai.
Posicions de les organitzacions no-governamentals internacionals El 2014, Amnistia Internacional va publicar un informe titulat L'Estat decideix qui sóc. Manca de reconeixement legal de la identitat de gènere de les persones transgènere a Europa. En l'informe, Amnistia afirmava que molts països europeus tenien lleis de reconeixement legal de gènere que es basaven en normes de gènere estereotipades i que violaven els drets de les persones a "la vida privada i familiar, al reconeixement davant la llei, al nivell més alt possible de salut i a no patir tractes cruels, inhumans i degradants sense discriminació per motius d'identitat i expressió de gènere". L'informe sostenia a més que "les persones transgènere han de poder obtenir el reconeixement legal de la seva identitat mitjançant procediments ràpids, accessibles i transparents i d'acord amb la seva pròpia percepció de la identitat de gènere."
Controvèrsies L'autodeterminació compta amb l'oposició de algunes feministes, que consideren que en teoria afecta negativament la seguretat en llocs com refugis o presons i que pot afectar l'equitat en l'esport competitiu. Els detractors també consideren que l'afirmació de l'autodeterminació en infants amb disfòria de gènere els encamina cap a una transició mèdica de gènere.