Es va realitzar un doble referèndum a Rhodèsia el 20 de juny del 1969, en què es preguntava als votants si estaven a favor o en contra de: a) l'adopció d'una forma de govern republicana, i b) les propostes d'una nova Constitució, tal com es presentaren en un llibre blanc i publicat en una Gaseta Extraordinària el 21 de maig del 1969. Totes dues propostes foren aprovades. L'estat fou declarat una república el 2 de març del 1970.

Antecedents Posició de la monarquia després de la UDI L'11 de novembre del 1965, la colònia britànica autònoma de Rhodèsia del Sud feu una Declaració Unilateral d'Independència, tot i que va continuar reconeixent la monarca britànica, la reina Elisabet II, com a cap d'estat, amb juraments de lleialtat a "la seua Majestat la reina Elisabet II, reina de Rhodèsia, els seus hereus i successors".

El govern del Front Rodesià de Ian Smith, però, va deixar de reconéixer l'autoritat del seu representant de iure, el governador Humphrey Gibbs. En canvi, el 17 de novembre, nomenà a l'ex vice-primer ministre Clifford Dupont com a "oficial que administra el govern en funcions". El 2 de desembre, Smith va escriure una carta personal a la reina, i li demanava que acceptàs Dupont com el nou governador general. En resposta, se li va dir que "Sa Majestat no pot considerar consells suposats d'aquest tipus, i per tant ha tingut l'amabilitat d'ordenar que no es prenga cap mesura en aquest tema".

Segons l'esborrany de la Constitució del 1965, si la reina no nomenava un governador general en els catorze dies posteriors al fet que el primer ministre presentàs el consell, s'havia de nomenar un regent.

En deferència a la família reial britànica, però, el 16 de desembre, Smith modificà el seu pla primer i Dupont fou nomenat oficial administrador del govern. Continuaria usant el títol fins a la declaració d'una república el 1970. En conseqüència, la legislació aprovada després de la DUI la va "promulgar la seua excel·lència l'oficial que administra el govern, com a representant de Sa Majestat la reina més excel·lent, amb el consell i consentiment del Parlament de Rhodèsia". De manera similar, Dupont pronunciava el discurs del tron davant l'Assemblea Legislativa i signava projectes de llei. Els oponents de la DUI, que la consideraven un moviment il·legal, com el membre independent de l'Assemblea Legislativa Ahrn Palley, es van negar a reconéixer l'oficina de Dupont i van abandonar l'obertura del Parlament en protesta.

Mentre Gibbs continuava ocupant la Casa del Govern, Dupont i la seua esposa feien recepcions oficials a la Residència del Governador del barri de Highlands a Harare. El 1967, en el segon aniversari de la DUI, Gibbs declarà que el llibre de visites estaria obert a tots els que volguessen mostrar la seua lleialtat a la reina, mentre que Dupont, en resposta, anuncià que el llibre de visites en la seua oficina, al mateix carrer, estaria obert a tots els que volguessen mostrar el seu suport a la DUI. Ni la reina ni el govern britànic reconegueren Dupont com el seu representant, i tot i que ella va emetre indults per a dos hòmens africans condemnats a mort el 1968, el govern de Smith no acceptà la seua ordre de clemència.

Crides a la república Les crides a una república a Rhodèsia van començar a juliol del 1966, quan un comité conjunt de la reunió del caucus del Front Rodhesià i els presidents locals del partit proposaren de tallar els vincles amb la monarquia britànica i adoptar una constitució republicana. Aquell any, en un ball formal per a celebrar el primer aniversari de la DUI, hi hagué crits de "república, república!" entre els assistents.

Per la creixent ambigüitat de la posició constitucional de la reina britànica, el govern de Rhodèsia creia que convertint-se en una república, Rhodèsia podria millorar el seu comerç i tenir reconeixement internacional. Després de les infructuoses converses amb el primer ministre britànic Harold Wilson al vaixell HMS Fearless el 1968, Smith va predir que Rhodèsia esdevindria una república "independentment del resultat del diàleg amb Gran Bretanya".

Més tard, aquell any, es nomenà una Comissió Constitucional, en què un dels testimonis argumentava que "la reina com a reina de Rhodèsia és la presonera política del govern britànic". Un dels més fervents defensors de l'estatus de república fou el ministre d'Afers Interns, Lance Smith, qui, el 30 de maig del 1969, va denunciar la reina com una "figura decorativa i portaveu de qualsevol govern que estiga en el poder a Anglaterra".

En les seues memòries, Smith descrigué l'estatus de república com "una de les propostes més controvertides" i "una decisió difícil per a molts de nosaltres que des del naixement havíem estat inculcats per l'Imperi britànic", però s'havia "tornat com més anava més difícil per a nosaltres separar el monarca i l'imperi de l'astúcia dels polítics britànics".

Nova Constitució A més a més, el govern de Smith volia enfortir la posició de la minoria blanca colonial amb l'adopció d'una nova constitució, que reemplaçaria els dos registres electorals no ètnics existents, determinats per qualificacions de propietat, amb la segregació de registres separats per a votants blancs colonials i africans.

Sota la nova constitució, els votants blancs triarien 50 membres per a la Cambra de Diputats, la cambra baixa del Parlament, mentre que els votants africans autòctons sols en triarien 8, amb 8 escons més elegits indirectament per a representar caps i interessos tribals. El Senat, la nova cambra alta elegida indirectament, inclouria 23 senadors, dels quals 10 serien triats per membres colonials blancs de la Cambra de Diputats, 10 serien caps africans, la meitat de Maxonalàndia i l'altra meitat de Matabelelàndia, triats per un col·legi electoral de membres del Consell de Caps, i tres en serien nomenats pel president.

Resultats Les persones elegibles per a votar van poder fer-ho no sols en les seues circumscripcions, sinó també en cinc circumscripcions regionals (conegudes com a estacions de votació múltiple) en què podien votar fora de les seues llars, situades al voltant de Bulawayo, Fort Victoria, Gweru i Harare, amb 5.220 vots emesos així.

Adopció d'una nova constitució Declaració de república Un projecte de llei per a aplicar les noves propostes constitucionals l'aprovà l'Assemblea Legislativa el 17 de novembre, i la promulgà com a llei Dupont el 27 de novembre. El darrer deure de Dupont com a oficial administrador del Govern era signar la proclamació d'una república el 2 de març del 1970.

Després de la declaració de la república, Smith comentà que "quan li vam demanar a la reina que ens acceptàs com un estat independent, els polítics britànics li van dir que respongués que "no" i ens convertírem en una república de facto... tot el que ha succeït ara és que ens hem convertit en una república de iure". Dupont jurà com a primer president la nova constitució republicana, després de ser adoptada l'abril del 1970.

Quan se li va preguntar a un periodista estatunidenc si el 2 de març seria el "4 de juliol" de Rhodèsia, va respondre: "No... hui no és un dia tan tremend. Prenguérem la decisió de convertir-nos en una república fa força temps i simplement estem passant per un procés de formalització. El Dia de la Independència és el nostre gran dia: el dia d'aquesta separació única de Gran Bretanya". En el seu lloc, es trià el tercer dilluns d'octubre com a Dia de la República, un festiu públic. Encara que el Dia Oficial de l'Aniversari de la Reina es mantingué com un festiu públic després de la Declaració Unilateral d'Independència, el Dia de la Mancomunitat s'eliminà i reemplaçà pel Dia de la Independència.

Canvis legals i heràldics En el sistema legal, les referències a "la Corona" es reemplaçaren per "l'estat", i els advocats sènior ja no serien designats com a "consellers de la reina" sinó com a "consellers sènior". Malgrat això, els consellers de la reina existents no es van veure pas afectats.

Malgrat no voler donar legitimitat a la declaració d'estatus republicà, la reina, seguint el consell del govern britànic, aprovà la suspensió del títol "Reial" al Regiment Reial de Rhodèsia i per a la força Aèria Reial de Rhodèsia, així com la suspensió del seu propi nomenament com a coronel en cap del Regiment Reial de Rodhèsia, i el de la reina mare, com comissionada Honorària de la policia britànica de Sud-àfrica; a més, es va persuadir a la reina mare que renunciàs al seu càrrec com a cancellere del University College, a Harare.

De manera semblant, la Corona de Sant Eduard s'eliminà de l'escut de la BSAP, tot i que el nom de la força va romandre sense canvis fins a juliol del 1980, després de la independència de l'estat com a Zimbàbue. L'Exèrcit de Rhodèsia la reemplaçà amb un lleó agafant un ullal d'elefant, l'emblema de l'escut d'armes de la Companyia Britànica de Sud-àfrica, i la Força Aèria amb l'Ocell de Zimbàbue, tot i que es va usar l'emblema del "Lleó i l'Ullal" en les insígnies de rang.

La Cambra de l'Assemblea, però, va continuar usant el mall cerimonial coronat, que prèviament era utilitzat per l'Assemblea Legislativa. Modelat a partir del de la Cambra dels Comuns britànica, aquest s'emprà al principi en la Cambra de l'Assemblea després de la independència de Zimbàbue el 1980. En canvi, el mall del Senat tenia un disseny diferent.

Encara que God Save the Queen es va deixar de tocar en ocasions oficials, no s'adoptà de seguida un himne nacional després de la declaració de la república. Al 1974 que es va adoptar Alceu-vos, oh, Veus de Rhodèsia, cantat amb la melodia de l'Oda a l'Alegria, com a himne nacional, després d'intents fallits de trobar una melodia original. (Nota: aquest himne es va canviar posteriorment, al 1980, quan Zimbàbue es va independitzar i adoptà l'himne Ishe Komborera Africa com a himne nacional.

Resposta internacional Nacions Unides Igual que amb la Declaració Unilateral d'Independència anterior, el canvi a l'estatus de república no fou pas reconegut per les Nacions Unides, i va ser condemnat en la Resolució 277 (1970) del Consell de Seguretat de l'ONU, que va decidir que "els estats membres s'abstindran de reconéixer aquest règim il·legal o de prestar-li qualsevol ajut".

Govern britànic i altres El Regne Unit va denunciar el canvi, i declarà que "la suposada assumpció d'un estatus republicà per part del règim a Rhodèsia del Sud és, igual que la declaració d'independència del 1965, il·legal". Tancà la seua missió residual a Harare i la contrapart rodhesiana a Londres.

Altres estats que havien mantingut consolats a Rhodèsia després de la declaració d'independència, argumentant que estaven acreditats davant la reina i no davant el govern de Rodhèsia, els van tancar. Entre el 4 i el 17 de març del 1970, Bèlgica, Dinamarca, la República Federal d'Alemanya, França, Grècia, Itàlia, els Països Baixos, Noruega i Suïssa notificaren a les Nacions Unides la intenció de tancar les seues oficines consulars. Els Estats Units també tancaren el seu consolat, malgrat que la Casa Blanca afavoria que romangués obert.

Tot i que Sud-àfrica i Portugal no van tancar les seues missions a Rhodèsia després de la declaració de la república, cap dels dos n'estengué el reconeixement diplomàtic.

Comitè Olímpic Internacional Rhodèsia fou al començament permesa per a assistir als Jocs Olímpics de Múnic del 1972, amb la condició que s'utilitzàs la bandera i l'himne britànic, i que els membres del seu equip fossen descrits com a súbdits britànics. L'expulsaren del Comité Olímpic Internacional, però, quatre dies abans de l'obertura dels jocs.

Referències

Categoria:Eleccions del 1969 Categoria:Història de Rhodèsia Categoria:Referèndums constitucionals Categoria:Referèndums del segle XX