La Casa de la Beneficència és un edifici situat al barri del Carme, a la ciutat de València. Ha tingut diferents usos des de la seua construcció documentada des del : primer un convent de religioses, també va ser seu d'un asil per a infants fins que a la dècada dels 1980 va passar a ser un centre cultural.
Catalogat com a Bé d'Interès Cultural (BIC), no pel seu valor arquitectònic si no més bé per ser la seu del Museu de Prehistòria de València. També acull el Museu Valencià d'Etnologia i dependències de la Diputació de València, propietària de l'immoble.REVISIÓN SIMPLIFICADA DEL PLAN GENERAL DE VALENCIA CATÁLOGO DE BIENES Y ESPACIOS PROTEGIDOS Ordenación Estructural MUSEO DE PREHISTORIA DE LA DIPUTACIÓN DE VALENCIA
Edifici Situat al districte de Ciutat Vella, l'edifici ocupa una gran superfície rectangular entre els carrers Corona (sud), on recau la façana principal, el carrer de Guillem de Castro (oest) i el carrer de Carmen Alborch (nord) que separa el conjunt de l'edifici principal de l'IVAM, un important museu d'art modern de la ciutat de València. L'Església de la Miraculosa i uns edificis annexos tanquen el flanc est del solar.
L'arquitecte Joaquín María Belda dissenya una gran reforma de l'antic convent l'any 1874, després d'anys de degradació. Idea un edifici estructurat amb diversos patis interiors que faciliten la ventilació de les estances, seguint les tendències higienistes de l'època. Els patis, alguns porticats amb columnes de ferro, conserven algunes de les espècies botàniques que varen ser plantades per les religioses que gestionaven el convent, com els grans ficus que presideixen els mateixos.
El conjunt destaca per la seua sobrietat decorativa a excepció de la capella que ocupa el centre de la Casa de la Beneficència. Belda va construir el 1883 un temple rectangular d'una sola nau amb cinc trams i porta als peus flanquejada per dues torres bessones. És la decoració interior l'element més destacat per la seua exuberància i l'estil neobizantí obra d'Antoni Cortina.
L'exterior de la capella, sobri i sense excessos decoratius, té un cert aire romànic en els arcs de mig punt de la porta i finestrals. La façana consta de tres cossos: el central (amb vidrieres de colors amb formes geomètriques) que presenta timpà de cresteria i rellotge, amb l'escut de la Diputació Provincial; i els dos laterals tots dos amb finestres dobles i campanars quadrangulars que presenten cúpules peraltades de teules imbricades blaves i blanques.
El 1995 es du a terme una profunda remodelació per tal d'adaptar l'edifici als nous usos museístics que la Diputació de València venia desenvolupant des de la dècada anterior. Entre d'altres canvis destaca la conversió de la capella central en sala d'actes i la substitució del sòcol ceràmic dels patis que fou substituït per un de nous amb dissenys de Carmen Calvo.
Història Època conventual Els inicis de l'edifici que constitueixen la Casa de la Beneficències de València es troben en un antic convent documentat des de 1538, indicant-se l'existència d'una capella dedicada al Crist de les Misericòrdies a l'interior de l'antic Convent de la Corona de Religiosos Recol·lectes de San Francisco de València. Aquest convent l'ocupaven agustines, sota la titularitat de San José.La Casa de la Beneficencia de Valencia. Antonio Ariño Villarroya, Daniel Benito Goerlich, Ramón Cervera Prada. Biblioteca Valenciana. Monasterio de San Miguel de los Reyes. Valencia. . Arquitectura e Historia de la Institución (1ª parte) PP.44-5
L'any 1541 els agustins van deixar el convent que va ser ocupat per les monges del Convent de Sant Julián i del Convent de l'Esperança, tots dos de València. L'activitat dels tintorers era molt molesta i la presència de la pròxima mancebía era conflictiva, era el barri on les prostitutes exercien la seva professió i això va provocar que les monges del Convent de San José decideixin abandonar el cenobi en 1556 per a traslladar-se a la Capella de Santa Tecla en l'actual Carrer de la Mar, fins a la seva desaparició en 1868 durant el sexenni revolucionari.
En 1563 Ángela de Borja, esposa del noble Gerónimo Ferrer, va adquirir l'edifici conventual abandonat per a la fundació d'un monestir de l'orde franciscà que es va dedicar a la Coronació del Senyor, i va acabar coneixent-se, simplement, com de la Corona.Teixidor, Josef, Antigüedades de Valencia (1767), ed. Roque Chabas, Valencia 1895, Tomo II, p.90.
L'antic convent es trobava adossat al mur interior de la muralla cristiana que circumdava la ciutat en el segle XIV, Archivo de la Diputación de Valencia. Actas de la Junta. 9, 31 de enero de 1862. prop de la coneguda com a Porta dels Tints (el nom de la porta li ve per ser aquest el barri on exercien la seva activitat els tintorers ja que per aquest lloc passava la séquia de Rovella, element necessari per a l'exercici del seu quefer diari) o de la Corona, i la seva façana principal estava oberta a una plaça, que presentava en el seu centre una columna de pedra coronada amb una creu de ferro, que feia les vegades d'entrada a la ciutat.
En aquest moment el convent estava compost per una església conventual (en l'altar major de la qual es trobava un quadre de la Coronació del Senyor, datat aproximadament de 1667 i que es considera obra de Jerónimo Jacinto d'Espinosa), un petit claustre i a l'esquena d'aquest l'horta del convent.Aquest convent va ser demolit en el segle XIX, quedant de la seva existència, només el record del nom del carrer.
Època d'institució benèfica La institució benèfica, com a tal, es va crear emparat per l'antiga legislació liberal del segle XIX, que feia recaure sobre ajuntaments i diputacions el paper principal en el socors de la indigència. La que va passar a anomenar-se Casa de la Beneficència es va dedicar des del segle XIX fins aproximadament 1982 a l'educació de nens.
Els antecedents històrics de La Casa de la Beneficència remunten fins al s. XVIII, en relació amb la Reial Societat d'Amics del País, i més tard amb l'asil fundat pel General Elío en 1815 que, sota la denominació de Casa de Beneficència, situada primer en el Col·legi Sant Pio V, i després en l'antiga casa del Marquès d'Angulo, en la plaça de Sant Esteban, i finalment en el exconvento de la Corona a partir de 1841, datant el renovat edifici d'aquesta data.
Antecedents històric-socials La Casa de Beneficència té el seu origen en l'arquitectura benèfica que irromp a València com una conseqüència de la preocupació existent a la fi del segle xvIII per la creixent massa de població desocupada i l'augment de la pobresa i la marginació, que té el seu origen, en part a la crisi en la indústria de la seda, juntament amb l'increment de la població dins del recinte, encara emmurallat, de la ciutat, i el gran nombre d'immigrants que arribaven a València. Sorgeixen tallers artesanals, també anomenats, elaboratorios, que són asils on podien acollir a la gran masses de mendicitat que s'amuntegava pels carrers de la ciutat. A més aquests tallers tenien una doble funció, d'un costat buidar els carrers de mendicitat i d'un altre aconseguir la reinserció d'aquesta població desocupada i aconseguir mà d'obra productiva, aconseguint al final una sistema autofinançat, semblança al qual sorgeix en els sistemes carceraris.La Casa de la Beneficencia de Valencia. Antonio Ariño Villarroya, Daniel Benito Goerlich, Ramón Cervera Prada. Biblioteca Valenciana. Monasterio de San Miguel de los Reyes. Valencia. . Arquitectura e Historia de la Institución (1ª parte) PP.9-37
Aquests establiments benèfics es van nodrir de l'arquitectura conventual per a dur a terme els seus establiments. Aquesta connexió es deu en part al fet que històricament eren els convents i altres instal·lacions religioses les que proporcionaven llar i acolliment als més pobres i necessitats. Ara bé cada vegada més es produeix un augment de la responsabilitat pública d'aquests sectors de la població, per la qual cosa es veu la necessitat de separar els establiments destinats a l'ajuda als més pobres dels edificis i del control de l'Església, malgrat la dificultat i al mateix temps que va ser necessari per a aconseguir-lo íntegrament.
Aquests establiments devien, d'una banda estar aïllats de l'exterior i al temps tenir tant ventilació, llum i tenir en compte que els habitants d'aquests establiments no anaven a ser els mateixos que en les institucions conventuals. Els murs que separen els establiments de l'exterior s'obren amb grans finestrals i a l'interior s'organitzen diversos claustres que fan les vegades de pati per a l'esbarjo bé de nens, per als seus jocs, bé d'adults per a la seva socialització.
Malgrat el seu caràcter laic, l'establiment comptarà en el seu interior amb una església que se situa en un lloc preminente i presenta una ornamentació considerable.
A més, atès que els asilats solen ser famílies completes, en moltes ocasions els establiments compten amb escoles per a nens, així com tallers per a la formació tant de joves com d'adults, els quals, a més de formar, proporcionaven productes per a ús intern com a sabates o roba per als propis asilats, o bé produïen objectes que podien vendre's a l'exterior per a obtenir diners amb el qual fer front a les despeses dels asilats.
Durant el segle XIX el poder polític assumeix la responsabilitat de la qüestió social, i en la Constitució de 1812 es considera que són els ajuntaments i les diputacions les que han d'assumir lis assumptes de beneficència en estar més prop del problema real. D'aquesta manera els ajuntaments es fan càrrec de: hospitals, hospicis, cases d'expòsits i altres establiments de beneficència, mentre que per part seva, la diputació proposa al Govern les regles necessàries perquè s'aconsegueixin els objectius dels ajuntaments sense que es tolerin els abusos i corrupteles per part d'aquests.
Cal destacar la Llei de Beneficència de 1822, la qual va establir que es creessin les Juntes de Beneficència municipal per a atendre els assumptes que es plantegen en l'àmbit social i que estaven sota la responsabilitat dels ajuntaments. Aquestes juntes les formaven l'alcalde, algun regidor, el capellà rector més antic, quatre veïns il·lustrats, el metge i cirurgià més prestigiós de la localitat sempre que tinguin més de 400 veïns. I en les poblacions grans es van crear Juntes parroquials de Beneficència, presidides pel capellà de la parròquia que havia de facilitar la recollida d'almoines, d'expòsits, desemparats i preocupar-se de l'assistència domiciliària.
Fins al regnat de Ferran VII els membres de les Juntes es triaven entre els nobles i l'estat eclesiàstic. Aquest costum es va eliminar amb la Reial orde de 26 de març de 1834, en la qual es considerava més adequat que es triessin a persones especialitzades, com aquells que tinguessin coneixements d'economia i aquells amb una preocupació real pel bé social independentment de la seva classe social. En aquesta època les Juntes de beneficència es preocupaven de: cases de maternitat (refugis de dones embarassades i parides, lactància de nens i manteniment i educació de nens de menys de 6 anys); cases de socors (on s'acollia als nens orfes i els de les cases de maternitat de més de 6 anys, impedits o pobres de tots dos sexes sense recursos; hospitals de malalts, convalescents, bojos, així com l'hospitalitat domiciliària. La Junta de Beneficència de València sorgeix en aquest ambient.
Orígens històrics de la casa de la beneficència