El Vapor del Fil era una fàbrica del barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, actualment desapareguda. Ubicada a l'antiga Rambla de Santa Eulàlia (actualment Onze de Setembre), ocupava l'àrea entre els actuals carrers de Nadal, Sant Ildefons, Concepción Arenal i l'antiga Riera d'Horta (un xic més enllà de l'actual Dublín). La seva memòria perdura als carrers de les Filatures i de Camil Fabra.
Història i descripció miniatura|Retrat de Ferran Puig i Gibert miniatura|Retrat de Camil Fabra i Fontanills
De molt jove, el gironí Ferran Puig i Gibert (1815-1901) es va traslladar a Barcelona, on començà a treballar de depenent en una merceria, on venia cintes, botons i fils, i després establí la seva pròpia botiga. El 1838 va començar la seva activitat com a industrial, aprofitant el coneixement de les noves tècniques de filatura que havia adquirit en els seus viatges a Bèlgica i Escòcia. Es va associar amb els germans Manuel, Jaume Antoni i Joaquim Portabella i Cantarell sota la raó social Ferran Puig, Portabella i Cia, que va adquirir en emfiteusi una peça de terra d'una mujada i mitja, una mundina i quatre canes quadrades (equivalents a uns 7.500 m²), a Sant Andreu de Palomar, on tot seguit inicià la construcció d'una fàbrica de filats i trenyells de lli. Per tal de sufragar les obres, van haver de demanar un préstec de 4.000 lliures a Josep Maria de Ramis i Fontcuberta, i el 23 d’agost del 1841, el mestre de cases Andreu Font i el fuster Josep Plantada signaren una carta de pagament per 9.450 lliures, 12 sous i 6 diners.
Aquell mateix any, l'empresa es va presentar a l'Exposició Industrial de Madrid, on van guanyar la medalla de bronze, «reconociendo la brillantez, colores y el buen torcido de los hilos y teniendo además noticia del gran consumo que se hace en Madrid de los productos de esta fábrica.» El 1843 hi va començar la filatura d'estopa de lli (els filaments de rebuig que es trobaven després de pentinar-lo i que s'aprofitaven per a fer un fil de baixa qualitat), i l'any següent es va presentar a l'Exposició Industrial de Barcelona amb fil d'estopa i de lli en cru, blanc i en diferents colors. El procés de filatura del lli presentava problemes tècnics, ja que requeria un procés previ de descomposició de la fibra, en fer-la passar per uns dipòsits plens d'aigua calenta. A més, es necessitava més força per a estirar-la. El 1849, el nou aranzel promogut pel ministre Laureà Figuerola va reduir el marge comercial del filat de lli, i la fàbrica es dedicaria només al torçat del fil.
En una memòria del 1850, és descrita així: «Se ocupan diariamente 10 dependientes, 24 operarios, 2 muchachos y 108 mujeres: total de personas 144. El edificio en que se reúnen, tiene 240 palmos de largo y 52 de ancho, y comprende cuatro pisos. En los tres primeros se halla colocada la maquinaria, y en el último el secador de sombra; pero contiene además las piezas destinadas á las máquinas de vapor y las calderas, á la estufa atmosférica, al blanqueo y los tintes, á los talleres de cerrajería y carpintería, y á los almacenes, que comprenden una superficie de 160 palmos de largo y 30 de ancho. Hay aquí también habitaciones para el director y el administrador, caballerizas, y otras pequeñas dependencias.»
Finalment, la societat fou dissolta el 7 de març del 1851, amb un capital de 33.000 duros: Ferran Puig es quedà amb l'edifici (7.000 duros) i la màquina de vapor (5.000 duros), i la maquinària es va repartir entre els germans Manuel, (9.000 duros), Jaume Antoni (9.000) i Joaquim (3.000) Portabella. Tot seguit, Puig els va adquirir els actius, incloent-hi els gèneres i els crèdits pendents de cobrament, i s'acordà pagar a Manuel i Jaume Antoni Portabella 27.826 duros 4 rals a cadascú en diversos terminis durant sis anys, i a Joaquim Portabella 8.373 duros, que inicialment no es van pagar. Ferran Puig va continuar el negoci en solitari, i hi va anar introduint el cotó.
El 1858, va casar la seva filla Dolors Puig i Cerdà amb l'industrial Camil Fabra i Fontanills, que tenia una fàbrica de xarxes a Gràcia, i el 1866, va constituir la societat Ferran Puig i Fill amb el seu gendre i van adquirir una fàbrica de cintes de cotó de Salt a Llach, Portabella i Cia. Els negocis entre ambdós van fructificar el 1870 en la constitució de la societat Puig i Fabra, substituïda el 1875 per Camil Fabra i Cia. El gerent era Ferran Puig, però el 1879 passà a ser-ho Camil Fabra.
El 16 de juliol del 1884 es va fusionar amb Manuel Portabella i Fill, que tenia una filatura de lli a Sant Andreu, per a constituir la societat anònima Successora de Fabra i Portabella, amb un capital de 3 milions de pessetes i Camil Fabra com a president, Manuel Portabella com a vicepresident, Josep Portabella i Cots com a director gerent, i Ferran Fabra i Puig com vice-gerent. En aquella època, la guia Barcelona en la mano de Josep Roca i Roca descrivia el Vapor del Fil com: «Fábrica de Fabra y Portabella, Paseo de Santa Eulalia ó Rambla. Dotada de poderosa maquinaria movida á vapor, con la cual se elaboran todos los artículos concernientes á hilo y algodón en madejas, ovillos, etc., etc.; para coser y hacer calceta. Es la primera fábrica en España que ha elaborado carretes de clases superiores para máquinas de coser y la primera que ha fabricado las sedas mecánicamente, exportándose al extranjero. En esta fábrica, fundada por D. Fernando Puig, trabajan unos 1,000 operarios.»
Després de la mort de Ferran Puig el 1901 i Camil Fabra el 1902, l'empresa passà a ser dirigida pels germans Ferran i Romà Fabra i Puig. El 22 d'abril del 1903 es va constituir la societat anònima Filatures de Fabra i Coats, fruit de la fusió dels següents grups d'empreses: Successora de Fabra i Portabella, amb fàbriques a Sant Andreu (Vapor del Fil), Sant Martí («La Xarxa») i Manresa («Els Panyos»); Nuevas Hilaturas del Ter, constituïda el 1893 com a filial de J&P Coats Ltd (80%) i el seu competidor Clark & Co (20%), amb fàbrica a Sant Vicenç de Torelló (Colònia Borgonyà), i The Barcelona Manufacturing Co Ltd, amb fàbrica a Sant Andreu (La Manufacturera). El capital inicial era de 30 milions de pessetes: 15 milions en 30.000 accions ordinàries de 500 pessetes cadascuna de valor unitari, i altres 15 milions en accions preferents del mateix import, les quals es van repartir de la següent manera: 60% per a Coats, 33% per a Fabra, i el 7 % restant per a l'''English Sewing Company.
En la reunió mantinguda a Glasgow el 28 i 29 d'octubre del 1903, els Fabra advocaven per traslladar tota la producció del Vapor del Fil a la fàbrica de Sant Martí, ubicant les seccions de tintura i acabat, tot el treball de lli i xarxes, i el filat de cotó americà. Finalment, l'octubre del 1904 proposaren traslladar-hi només algunes seccions per a evitar construir-hi els nous edificis que un trasllat total generaria. Així, el Vapor del Fil quedaria dedicat al retort i acabat dels productes de la Fabra, a tota la producció de lli i xarxes, i al tint, eliminant la filatura del cotó. Tanmateix, això implicava inversions importants als vells edificis, que es trobaven en mal estat, i una màquina de vapor per al tint. El setembre del 1906, l'activitat s'hi havia reduït molt i hi funcionaven les seccions de caixes de cartró (embalatges) i algunes seccions de plegat de troques, a més de la secció de telers de xarxes.
Per altra banda, els terrenys de la fàbrica començaven a ser valorats com un actiu immobiliari i el 1907 se'n va presentar un projecte d'urbanització realitzat per l'arquitecte Salvador Vinyals. S'hi construïren habitatges per als treballadors i havia en projecte la construcció d'un xalet per al director de La Manufacturera i la reforma de la del de la fàbrica de Sant Martí. El 1912, el Vapor del Fil era buit i disponible per a la venda, però no hi havia manera de trobar comprador. Aleshores, la companyia va acordar la venda de la màquina de vapor, les calderes i un motor de gas com a ferralla.
Finalment, el 1915 va vendre una part dels terrenys (691.305,3 pams quadrats) a la veïna Hispano-Suiza per 276.522,12 pessetes, més 110.000 d'indemnització per l'enderrocament dels xalets existents. La resta d'edificis foren enderrocats, en alguns casos perquè es trobaven en mal estat, i en altres per a reaprofitar els materials a la construcció de noves naus a La Manufacturera. El 1921 s'hi va projectar la construcció d'una casa de baixos i pis per a allotjar-hi el personal britànic que hi treballava, i aquest mateix any, hi va enllestir un complex esportiu per als treballadors, amb un camp de futbol i dues pistes de tennis, on ara hi ha el Club Natació Sant Andreu. La resta de terrenys foren dividits en parcel·les per a facilitar-ne la venda.
Referències
Vegeu també Fàbrica dels Panyos Can Fabra Fàbrica Pegaso Mercat del Clot
Bibliografia
Categoria:Fàbriques tèxtils de Barcelona Categoria:Fàbriques de Sant Andreu Categoria:Edificis de Barcelona desapareguts Categoria:Edificis de Sant Andreu de Palomar