Johann Wolfgang von Goethe [ʝoˌɦan ˌvɔlfg̊aŋ fɔn ˈgøːtʰə] (Frankfurt del Main, 28 d'agost del 1749 - Weimar, 22 de març de 1832), va ser un pensador i literat alemany, funcionari de la Cort de Weimar. La seva producció literària abasta des de la poesia, la novel·la fins al teatre i l'assaig. A més, és l'iniciador del corrent literari alemany conegut com a Sturm und Drang (Tempesta i impuls), precursor del romanticisme alemany.
Va estudiar dret i es va interessar per altres branques del coneixement com ara la geologia, la química o la medicina, que el van portar al descobriment de l'os intermaxil·lar. També es va interessar per la botànica i va publicar un assaig sobre la metamorfosi de les plantes: Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklären (1790). En aquest, intenta establir una teoria general sobre la morfologia dels vegetals reconeixent l'analogia de la forma dels cotiledons, de les flors o les fulles. També feu un esbós d'una teoria de l'evolució entre els vegetals i en relacionà la morfologia amb filogènesi, visions molt avançades en la seva època.
La seva posició a la Cort de Weimar, en què va entrar l'any 1775 al servei de Carles August, hereu del ducat de Saxònia-Weimar, i on va fixar la seva residència fins a la seva mort, li va permetre fer nombrosos viatges i relacionar-se amb l'alta aristocràcia i personatges cabdals com Napoleó, Ludwig van Beethoven, Friedrich von Schiller o Johann Gottfried Herder.
A més a més, l'any 1782, el mateix duc Carles-August es va encarregar d'afegir la partícula von al seu cognom, fet que provocà protestes dins la noblesa, ja que en fer-ho passà a formar part de la cort amb un càrrec equiparable als dels ministres, tots de la noblesa.
En vida, va gaudir de fama, respecte, prestigi i admiració i, gràcies a la seva reputació, van ser molts els joves que, en la maduresa de Goethe, s'hi volien apropar i conèixer-lo personalment.
En el camp de la música, són innombrables els poemes de Goethe, convertits en lieder per compositors de totes les èpoques.
Biografia esquerra|miniatura|Johann Wolfgang von Goethe esquerra|miniatura|Edició del Faust del 1915 Orígens i joventut (1749-1765) miniatura|esquerra|Casa natal de Goethe a Frankfurt, Alemanya (Großer Hirschgraben), reconstruïda després de la Segona Guerra mundial. miniatura|Johann Wolfgang von Goethe La Goethe era una vella família d'artesans originaris de Turíngia, que vivien, quan va nàixer Johann Wolfgang, en una casa de Frankfurt del Main, avui dia anomenada Goethe-Haus. A Johann Caspar Goethe (1710-1782), son pare, qui va consagrar gran part de la seua vida a la creació d'un Gabinet d'Història natural i a una col·lecció de quadres, no li calia en absolut exercir cap professió a banda de les seues activitats d'aficionat i de l'educació dels seus fills, ja que havia comprat un títol de conseller imperial. Home cultivat, va viatjar a Itàlia (el seu fill, per altra banda, recordarà aquest viatge, en Poesia i veritat, per una góndola que va portar de Venècia), i va escriure'n un diari de viatge que no seria publicat fins a l'any 1932. La mare de Goethe, Catharina Elisabeth Goethe, nascuda a Textor (1731-1808), procedia de la noblesa de la cort. Filla d'un «Schultheiß», es va casar als 17 anys amb el conseller Goethe, que llavors tenia 38 anys. Però Johann Wolfgang no era en absolut dòcil; per això, la relació que va mantenir amb els seus pares sovint es va revelar conflictiva, principalment per l'extrema severitat de son pare.
Dels nombrosos infants del matrimoni, només Johann Wolfgang, el menut, i la seua germana Cornelia Friderike Christina (nascuda el 7 de desembre del 1750), van sobreviure, malgrat una verola que va estar a punt d'endur-se'l l'any 1758.
La seua educació humanística rigorosa (va estudiar diverses llengües, i principalment el grec clàssic, el llatí, el francès, l'anglès, l'hebreu, però també la major part de les ciències comunes de l'època, la dansa, l'equitació, l'esgrima…) va ser fonamentalment a càrrec de son pare, home sever que va fer que Goethe s'estimés més la companyia de sa mare. La relació que va mantenir amb els seus progenitors, i sobretot amb son pare, era conflictiva i es veia agreujada pel fet que el jove Goethe no gaudia d'un caràcter jovial. Tanmateix, els estudis, sembla que el van transformar: de conflictiu passà a ser un jove model, va aprendre amb una gran facilitat, s'apassionà pel dibuix i, amb grans dificultats, va intentar estudiar música.
La Guerra dels Set Anys va suposar per a ell l'oportunitat de descobrir la civilització francesa: un oficial francès, el comte de Thorane, es va instal·lar a la casa dels Goethe l'any 1759, mentre l'exèrcit francès estava acampat a Frankfurt.
Thorane i el pare de Goethe van fer amistat, ajudats pel fet que aquest donava suport als francesos des de la batalla de Rossbach, amb gran escàndol del seu sogre, Textor.Poesia i veritat, llibre III Gràcies a les bones relacions que van mantenir, el jove Goethe va poder assistir a la coronació del rei dels romans Josep II l'any 1764.
Estudis i primeres obres (1765-1775) A la seua ciutat natal, Frankfurt del Main, es va enamorar de la jove i bella Lili Schoenemann.
Va estudiar dret a Leipzig entre 1765 i 1768 i a Estrasburg entre 1770 i 1771. Allà, hi va conèixer Johann Gottfried Herder, i va tenir un afer amorós amb Frédérique Brion. L'any 1772, va obtenir el títol de doctor; va tornar a Frankfurt de maig a setembre, on va ser nomenat advocat de la cort imperial i esdevingué magistrat a Wetzlar.
L'any 1773, recomença a escriure. En el curs d'un viatge amb Basedow i Lavater al llarg del riu Lahn, va escriure, davant del castell fort de Lahneck, el poema Geistesgruss, que posteriorment seria traduït al francès per Madame de Staël.
Weimar (1775-1786) L'any 1775, es va instal·lar a Weimar com a funcionari de la cort del duc Carles August i, posteriorment, com a conseller secret de legació, a partir del 1776. Tres anys més tard, va ser nomenat comissari de guerra, abans de ser ennoblit l'any 1782 i que li fóra confiada la direcció de les finances de l'estat. Va establir una relació platònica amb Charlotte von Stein, set anys major que ell, que va durar deu anys. Ell li va escriure 1.700 cartes.
Durant aquesta època, va escriure dos grans drames, primer redactats en prosa i després transcrits en pentàmetres iàmbics: Ifigènia a Tàurida i Torquato Tasso. El 1880 es va iniciar a la lògia Amàlia de les Tres Roses de Weimar. El 3 de setembre del 1786, va abandonar Carlsbad (actualment Karlovy Vary, a la República Txeca), on estava fent una cura i va visitar en secret Itàlia, amb l'objectiu que ningú no pogués amoïnar-lo en allò que ell considerava un dels seus somnis més cobejats, la descoberta d'un país del qual tant li havia parlat son pare.
El viatge a Itàlia (1786-1788) miniatura|esquerra|Goethe a la campagna romana (Tischbein, 1786)
Fent breus etapes a Verona, Vicenza, Pàdua i després d'una estada de dues setmanes a Venècia, Ferrara, Bolonya, Florència i Perusa, Goethe arriba a Roma el 29 d'octubre del 1786. Va decidir instal·lar-se al número 18 de la Via del Corso. Hi va freqüentar artistes alemanys com ara Tischbein, qui va pintar el seu retrat més cèlebre l'any 1787, així com la pintora Angelika Kauffmann i italians com el gravador Giovanni Volpato. De març a juny del 1787, Goethe va visitar el sud de la península Itàlica i Sicília, acompanyat per Christoph Heinrich Kniep, pintor i gravador encarregat d'il·lustrar el viatge. Després d'una petita aturada a Nàpols, va arribar a Palerm el 2 d'abril, després d'un viatge en mar difícil (Goethe suportava malament els viatges per mar) de quatre dies. L'estada a Sicília el va impressionar vivament: «Sense Sicília, Itàlia no ens sembla un quadre acabat; és ací on, en efecte, es troba la clau de tot».citat a ibid pàg. 82 L'atmosfera mediterrània li va inspirar el començament d'una tragèdia titulada Nausicaa, de la qual no arribarà a escriure més que un grapat d'escenes. Va visitar-hi nombrosos temples i ruïnes antigues (Segesta el 20 d'abril, Agrigent el 24 d'abril, el teatre de Taormina el 7 de maig), però no va mostrar gens d'interès en els altres vestigis —romans d'Orient, àrabs o gòtics— de l'illa. En efecte, com ha dit Jean Lacoste: «Com que no podia visitar Grècia a causa de l'ocupació otomana, el poeta va trobar a Sicília la Gran Grècia de l'antiguitat, la possibilitat d'acostar-se el més possible a l'origen grec, al model grec, sense estar vertaderament en presència d'aquella, segons una aproximació indirecta que serà la de Heidegger anant a Provença a retrobar una Grècia oblidada, o l'oblit de Grècia».Ibid pàg. 84
En una carta datada el 3 de desembre del 1786, és a dir, només tres mesos després de la seua partença, Goethe veia ja en aquell viatge «una vertadera renaixença... Un segon naixement».citat per Jean Lacoste al quart dels seus assajos sobre Goethe, recollits sota el títol Goethe et la Lumière, Pàg. 81
Weimar (1788-1805) Dos anys més tard, va tornar a Weimar, on va ser nomenat ministre del duc i es va instal·lar amb Christiane Vulpius (1765-1816), procedent de la petita burgesia, una florista amb qui finalment es casarà l'any 1805. Van tenir cinc fills, dels quals l'únic que va sobreviure va ser Julius August Walther von Goethe (1789-1830). Aquesta relació no legalitzada amb Christiane va suposar un gran escàndol a Weimar. Goethe va legitimar el seu fill l'any 1800.
L'any 1791, va ser nomenat director del nou Teatre de la Cort Gran-Ducal, responsabilitat que ocuparia fins al 1817. Cansat de la banalitat i el provincianisme de la cort ducal, va intentar fugir-ne, però no va poder fer-ho d'una altra manera que acompanyant el duc de Saxe-Weimar, oficial de l'exèrcit prussià, l'any 1792, amb ocasió de la batalla de Valmy. En aquesta ocasió, va tenir el fort sentiment de la gran novetat que suposava la Revolució Francesa, declarant així en la seua Campanya de França: «Avui s'obre una nova era per a la història del món».
L'any 1794, va fer-se amic de Schiller. Es coneixien des de l'any 1788 (data del retorn d'Itàlia de Goethe), però fins aleshores no es tenien massa simpatia. Goethe se sentia molt allunyat de les preocupacions del dramaturg rousseauista, mentre que Schiller temia que Goethe arribés a fer-li ombra. L'encontre definitiu va ser el juliol del 1794 per mitjà d'amics comuns. Curiosament, no van parlar de literatura, sinó de ciències naturals i filosofia, que aleshores es trobaven entre les principals preocupacions de Goethe. A aquesta entrevista, va seguir una cèlebre correspondència entre tots dos poetes alemanys. Goethe va participar l'any 1795 en la revista Les Hores, i hi va fer publicar els Diàlegs d'emigrats alemanys, dels quals forma part el cèlebre conte Märchen, posteriorment titulat La serp verda.
Schiller va morir l'any 1805, i provocà el que alguns consideren una tercera etapa en la vida de Goethe.
Weimar (1805-1832) miniatura|El Faust de Goethe. Traducció catalana de 460 pàgines publicada a Badalona per Editorial Proa l'any 1938 L'any 1808, va trobar-se Erfurt, arran del congrés celebrat en aquesta ciutat, amb Napoleó Bonaparte, qui el va condecorar amb la Legió d'Honor.
Tot i que el filòsof Schopenhauer hi era present, no s'hi va reunir, i hagué d'esperar l'any 1813, en què es van trobar per discutir de la teoria dels colors elaborada per Goethe.
Visitant assidu del saló literari organitzat per Johanna Schopenhauer, mare del filòsof, va tenir oportunitat de conèixer-hi artistes i filòsofs, com ara Heinrich Reiss i el pintor Füssli.
L'any 1814, va enamorar-se de Marianne von Willemer. El 1822, havent passat sis anys des de la mort de la seua muller, va demanar matrimoni a Ulrike von Levetzow (de 16 anys), que el va refusar (ell tenia 73 anys!). Va acabar la seua vida reconegut com el «savi de Weimar», freqüentat, cortejat i adulat pel conjunt dels ambients literaris europeus (i ben especialment per Carlyle).