El Daihatsu Charmant (ダイハツ・シャルマン, Daihatsu Sharuman) és un automòbil compacte produït pel fabricant d'automòbils japonès Daihatsu entre els anys 1974 i 1988. El seu successor directe fou el Daihatsu Applause, tot i que una altra berlina a la gama era el Daihatsu Charade Social, més petit però. El Charmant prenia com a base el Toyota Corolla de segona i quarta generació. Tots els Charmant equipaven motors quadricilíndrics de Toyota, des de 1.2 fins a 1.6 centímetres cúbics. El nom del model, Charmant, vol dir "encantador" en francès.

Primera generació (1974-1981) miniatura|esquerra|Charmant 1400 Custom, sedan Presentada el novembre de 1974, la primera generació del Daihatsu Charmant prenia com a base la segona generació del Toyota Corolla, la qual ja havia estat retirada per la marca amb la introducció de la tercera generació set mesos abans. No obstant això, la carrosseria del Charmant s'assemblava més aviat a la de la segona generació del Toyota Sprinter degut al disseny del pilar C i el maleter, el qual el feia quasi tan llarg com el nou Corolla. Quan va sortir al mercat, el Charmant era el cotxe més gran de la marca fins l'introducció del Daihatsu Delta Wide el 1982. El Charmant fou comercialitzat com un producte de relatiu luxe, cosa que demostra els fars davanters dobles, una caracteristica aleshores només disponibles als automòbils d'alta gamma. Inicialment, el model s'oferia amb només tres graus: Deluxe, Custom i Hi-Custom. Pel que fa als propulsors, el model equipava un motor quadricilíndric de 1.166 centímetres cúbics que produïa 71 cavalls de potència i un altre motor de 1.407cc amb una potència de 86 cv. El Charmant podia equipar tant una transmissió manual de quatre o cinc velocitats com una d'automàtica de dues velocitats amb qualsevol de les motoritzacions. El grau bàsic Deluxe comptava amb frens de tambor a les quatre rodes de sèrie, mentre que els graus superiors equipaven frens de disc davanters i servofrè. miniatura|Charmant 1600, familiar (1980) miniatura|Interior d'un Charmant 1400 Custom A més de la carrosseria sedan de quatre portes, la primera generació del Charmant també comptava amb una carrosseria familiar. Aquesta versió fou anomenada "van" al mercat domèstic japonès, on era considerada un vehicle comercial i era fàcilment reconeixible per les barres metàl·liques addicionals a les finestres laterals posteriors. A diferència del Corolla, el Charmant familiar/furgoneta només era disponible en carrosseria de cinc portes i no de tres. La versió familiar fou introduïda el desembre de 1974, només un mes després del debut de la berlina. Els familiars només podien equipar una transmissió manual de quatre velocitats i només eren disponibles en grau "Standard". Pel que fa als codis de les diferents versions, les berlines 1.2 eren A10; les berlines 1.4, A20; i els familiars 1.2 i 1.4, A10V i A20V respectivament.

El 1975, els motors van ser millorats amb la implementació del DECS-C (Daihastu Economical Cleanup System-Catalyst), és a dir, un convertidor catalític que provenia de Toyota per tal d'acomplir les regulacions sobre emissions al Japó d'aquell any. Ara, els nous motors produïen 64 cv (1.2) i 78 cv (1.4). Al novembre de 1976 el model va tindre un lleuger redisseny estètic amb una nova graella frontal i dos nous graus d'equipament per a les berlines: Grand Custom (GC) i Sporty Custom (SC), així com un nou reajustament del motor per tal de passar les regulacions d'emissions d'aquell any. La potència del motor 1.4 fou elevada fins els 82 cv, però va perdre l'opció d'equipar la caixa automàtica de dues velocitats.

Al març de 1978, els motors 1.2cc i 1.4cc van ser reemplaçats per dos quadricilíndrics de 1.290cc (1.3) que produïa 72 cv i de 1.588 (1.6) que produïa 88 cv juntament amb un redisseny estètic a l'exterior i l'interior consistent en una nova graella frontal, uns nous fars posteriors, motllures laterals protectores (només al Grand Custom), nova tapisseria i una nova caixa automàtica de tres velocitats disponible per al motor 1.6 amb graus Grand Custom i Hi-Custom. Els antics motors van continuar a les versions familiars/comercials del model, tot i que amb un seguit d'adeqüacions per tal d'acomplir les lleis sobre emissions de 1978 i amb una potència de 67 i 80 cv respectivament. L'any 1979 finalment van arribar els motors 1.3 i 1.6 a les versions familiars o comercials, tot i que amb una menor potència de 69 i 86 cv i una caixa manual de quatre velocitats de sèrie.

Segona generació (1981-1988) miniatura|Charmant Altair G (1985) miniatura|Charmant Altair G (1985) miniatura|Interior d'un Charade LC La segona generació del Daihatsu Charmant fou presentada al Saló de l'Automòbil de Frankfurt el setembre de 1981. El model presentava un disseny quadrat i una configuració de motor davanter i tracció al darrere. Degut a la inexperiència de Daihatsu a la fira del motor de Frankfurt, el nou model fou omès de la majoria de presentacions a la premsa i molts periodistes van passar per alt l'existència d'un nou model a la parada de Daihatsu.

Els graus d'equipament al Japó eren LD, LC, LE, LGF, LGX i Altair. La única carrosseria disponible era un sedan de quatre portes, sense cap versió familiar com a l'anterior generació. A diferència de la quarta generació del Toyota Corolla, en la qual estava basat el Charmant, aquest tenia un disseny més ampli, amb sis finestres laterals front a les quatre del Corolla. Hi havien dues opcions de para-xocs: un de senzill per als models bàsics i un de 50 mm més gran amb absorció de xocs per als models de luxe. Pel que fa a les primeres unitats, els models bàsics equipaven equipaven direcció de cremallera mentre que els models més cars conservaven l'antiga direcció de bola. El Charmant comptava amb una suspensió MacPherson davantera amb barra estabilitzadora. La configuració de la suspensió era suau, prioritzant la comoditat.

Al Japó, el motor més potent era un SOHC quadricilíndric de 1.453 cc (1.5) i 80 cv. Per a l'exportació, fou conservat el quadricilíndric OHV de 1.588 cc (1.6) i 75 cv fou conservat. El petit quadricilíndric OHV de 1.290 cc (1.3) i 65 cv també fou conservat per als graus més econòmics del model. Totes aquestes motoritzacions podien ser aparellades amb una transmissió manual de quatre o cinc velocitats o una transmissió automàtica de tres velocitats.

El model va rebre la primera actualització estètica al Japó l'agost de 1983: els graus d'equipament van ser revisats, eliminant-ne lLD i lLGF, alhora que lAltair es subdividia en Altair L i Altair G. Els miralls retrovisors van ser moguts de les aletes davanteres a les portes al mercat japonès, el panell de comandament va ser modernitzat amb un nou volant i, amb excepció dels Altair, la graella frontal fou canviada; a més, la direcció per cremallera va esdevindre de sèrie i, de manera opcional, es va introduïr llandes d'al·leació de 14 polzades. La potència del motor 1.5 fou incrementada fins els 86 cavalls, podent-se combinar amb una caixa automàtica de quatre velocitats només al nivell Altair L.

La segona actualització del model va tenir lloc el 1984, amb l'adopció d'un para-xocs encara més gran i modern per a les unitats amb motor 1.5, mentre que els para-xocs amb absorció de cops van esdevindre de sèrie als cotxes amb motor 1.3, així com una caixa automàtica de quatre velocitats opcional per a l'acabat Altair G i la descontinuació de la transmissió manual de quatre velocitats en tot el model.

La producció del Daihatsu Charmant va finalitzar l'agost de 1987, tot i que va ser comercialitzat fins mitjans de 1988. Quan Daihatsu aturà la producció del Charmant, fins a l'abril i el juliol de 1989 la marca no va tornar a tenir una berlina o sedan amb la introducció del Daihatsu Charade Social i el Daihatsu Applause, ocupant els segments de 1.3 i 1.6 respectivament.

Referències

Charmant