La mobilització articular és un conjunt d’intervencions de teràpia manual en què un professional aplica moviments passius, generalment de baixa velocitat i sense impuls, sobre una articulació o els teixits relacionats. Els moviments poden reproduir el recorregut fisiològic de l’articulació o actuar sobre moviments accessoris, com el lliscament, la tracció o la rotació. S’utilitza principalment en fisioteràpia musculoesquelètica per modular el dolor, explorar o modificar temporalment la mobilitat i facilitar la recuperació del moviment i de la funció.International Federation of Orthopaedic Manipulative Physical Therapists. «Educational Standards in Orthopaedic Manipulative Therapy» (PDF). 2016. [Consulta: 30 juliol 2026].
El terme comprèn tècniques diverses i no designa un procediment únic. La mobilització es diferencia habitualment de la manipulació articular, que incorpora un impuls breu d’alta velocitat i baixa amplitud, i dels exercicis actius o actius assistits, en què la persona participa en la producció del moviment. Tanmateix, la terminologia no és completament uniforme entre escoles de teràpia manual, estudis clínics i jurisdiccions professionals.Keter, Damian L.; Bialosky, Joel E.; Brochetti, Katherine; Courtney, Carol A.; Funabashi, Martha; Karas, Steve; et al. «The mechanisms of manual therapy: A living review of systematic, narrative, and scoping reviews». PLOS ONE, 20 (3): e0319586, 2025. DOI 10.1371/journal.pone.0319586.
Les classificacions tradicionals descriuen la direcció, l’amplitud, la velocitat, la durada i la posició dins del recorregut articular. Aquestes variables poden orientar la dosificació, però no permeten predir per si soles els efectes biològics o clínics. La recerca contemporània considera que els resultats de la teràpia manual poden dependre de mecanismes biomecànics, neurofisiològics i contextuals que interactuen, i que la contribució específica de cadascun continua sent incerta.
miniatura|Exemple d’una tècnica manual de mobilització articular en un context de fisioteràpia. La posició, la direcció i la força aplicades varien segons l’articulació, l’objectiu clínic i la tolerància de la persona.
Abast i terminologia En rehabilitació, el moviment articular es pot produir de manera activa, activa assistida o passiva. En el moviment actiu, la contracció muscular de la persona genera el desplaçament; en l’actiu assistit, una ajuda externa completa o facilita el recorregut, i en el passiu, una força externa mou l’articulació sense una contracció voluntària rellevant dels músculs que produeixen aquell moviment. La mobilització articular és una forma específica de moviment passiu manual, però no tots els moviments passius són mobilitzacions articulars: també hi ha estiraments, mobilitzacions de teixits tous, moviment passiu continu mitjançant aparells i posicionaments terapèutics.Kisner, Carolyn; Borstad, John; Colby, Lynn Allen. Therapeutic Exercise: Foundations and Techniques. 8a ed. Filadèlfia: F. A. Davis, 2023. ISBN 978-1-7196-4047-3.
Les tècniques es poden aplicar a articulacions perifèriques o a segments de la columna vertebral. Poden reproduir un moviment fisiològic, com la flexió o la rotació, o bé un moviment accessori que normalment acompanya el moviment voluntari però que no es pot executar de manera aïllada per control muscular. Entre els moviments accessoris descrits habitualment hi ha la tracció o distracció, la compressió, el lliscament i determinades rotacions.
En la literatura anglosaxona, joint mobilization sol referir-se a tècniques passives sense impuls, mentre que joint manipulation s’utilitza sovint per a tècniques amb impuls. Aquesta distinció és útil per descriure els procediments i el perfil de risc, però els límits terminològics varien. Alguns sistemes històrics inclouen la manipulació com el grau més alt d’una classificació de mobilització; en canvi, moltes revisions actuals separen les intervencions sense impuls de les tècniques d’alta velocitat.
La mobilització forma part de la fisioteràpia manipulativa ortopèdica, una àrea especialitzada que combina raonament clínic, exploració, tècniques manuals, exercici terapèutic i educació. Els estàndards internacionals de formació no la presenten com una intervenció aïllada, sinó com un component d’un abordatge centrat en la persona i basat en l’evidència disponible.
Fonaments biomecànics Moviments osteocinemàtics i artrocinemàtics Els moviments visibles dels ossos en els plans anatòmics, com la flexió, l’extensió o l’abducció, s’anomenen sovint moviments osteocinemàtics. A les superfícies articulars, aquests desplaçaments s’acompanyen de moviments artrocinemàtics més petits, descrits convencionalment com rodament, lliscament i gir. La proporció entre aquests components depèn de la geometria de les superfícies, la congruència articular, la tensió capsulolligamentosa, la càrrega i la posició de l’articulació.
La tracció separa les superfícies articulars en una direcció aproximadament perpendicular al pla de tractament, mentre que el lliscament produeix una translació aproximadament paral·lela. Aquests models serveixen per descriure la tècnica i formular hipòtesis sobre la mobilitat, però simplifiquen un comportament tridimensional complex i no impliquen que el terapeuta pugui aïllar completament una estructura o un moviment microscòpic concret.
Regla convexocòncava La denominada regla convexocòncava és un model docent per descriure la relació entre el moviment de l’os i el lliscament de la superfície articular. En la seva formulació convencional, quan una superfície còncava es mou sobre una convexa, el rodament i el lliscament es produeixen en la mateixa direcció; quan una superfície convexa es mou sobre una còncava, es descriuen en direccions oposades. La regla no és aplicable de manera uniforme a totes les articulacions ni va ser concebuda com una prescripció universal de la direcció terapèutica. Les dades cinemàtiques i anatòmiques mostren excepcions, i l’elecció d’una tècnica no s’hauria de basar exclusivament en aquest principi.Neumann, Donald A. «The convex-concave rules of arthrokinematics: flawed or perhaps just misinterpreted?». Journal of Orthopaedic & Sports Physical Therapy, 42 (2): 53–55, 2012. DOI 10.2519/jospt.2012.0103; PMID 22333460.
Posició articular i resistència Les classificacions manuals distingeixen sovint una posició de repòs o de menor congruència, en què la càpsula i els lligaments solen estar relativament laxos, i posicions de major congruència, en què les superfícies encaixen i els teixits passius es tensen més. Aquestes descripcions orienten la col·locació inicial, però la posició més adequada depèn de la patologia sospitada, la irritabilitat, el dolor, la tolerància, la protecció requerida i l’objectiu de l’exploració o del tractament.
Durant el moviment passiu, el professional pot descriure la resistència percebuda al final del recorregut —el denominat end-feel o sensació terminal— i la seva relació amb l’aparició dels símptomes. Aquestes apreciacions tenen un component subjectiu i no constitueixen per si soles una prova diagnòstica. S’han d’interpretar juntament amb la història clínica, el moviment actiu, la funció, altres proves i, quan sigui necessari, les exploracions mèdiques pertinents.
Classificacions i enfocaments Graus de Maitland El sistema associat a Geoffrey Maitland classifica les oscil·lacions passives segons l’amplitud i la zona del recorregut articular en què s’apliquen. La descripció clàssica relaciona els graus inicials amb articulacions doloroses o irritables i els graus de major amplitud al final del recorregut amb restriccions de mobilitat; aquesta correspondència és una guia clínica tradicional, no una equivalència fisiològica demostrada.Hengeveld, Elly; Banks, Kevin (eds.). Maitland’s Peripheral Manipulation: Management of Neuromusculoskeletal Disorders. Vol. 2, 5a ed. Edimburg: Churchill Livingstone Elsevier, 2014.
Grau Descripció convencional Ús clínic tradicional Observacions I Oscil·lació de petita amplitud a l’inici del recorregut disponible. Explorar la resposta i intentar modular símptomes en una articulació molt irritable. La força real i el desplaçament varien segons l’articulació i la tècnica. II Oscil·lació de gran amplitud dins del recorregut lliure, sense arribar al límit. Modular el dolor i mantenir el moviment tolerat. No hi ha una dosi universal quant a freqüència, durada o nombre de sèries. III Oscil·lació de gran amplitud que entra en la resistència cap al final del recorregut. Intentar augmentar la mobilitat quan predomina la rigidesa. La tolerància i la irritabilitat condicionen la intensitat aplicada. IV Oscil·lació de petita amplitud al límit del recorregut disponible. Treballar una restricció localitzada al final del recorregut. La percepció del límit és clínica i no identifica necessàriament un teixit concret. V Impuls breu, de baixa amplitud i alta velocitat, més enllà del límit elàstic però dins del límit anatòmic. Manipulació articular segons la classificació històrica. En la literatura contemporània se sol separar de la mobilització sense impuls, tant per la tècnica com per les consideracions de seguretat.
Els graus no equivalen a quantitats fixes de força. Afirmacions tradicionals que assignen cada grau a un tipus concret de mecanoreceptor o a llindars exactes de grams o quilograms no estan prou sustentades per considerar-les propietats universals de la tècnica. La resposta pot variar entre persones, articulacions, velocitats d’aplicació i contextos clínics.
Mobilització sostinguda i graus de tracció Altres sistemes, especialment els relacionats amb Freddy Kaltenborn, descriuen mobilitzacions sostingudes en lloc d’oscil·lacions. En una classificació habitual, el grau I de tracció neutralitza les forces de compressió sense tensar de manera apreciable els teixits periarticulars; el grau II elimina la laxitud fins que es percep resistència, i el grau III aplica una tensió addicional per intentar elongar els teixits i augmentar el joc articular. Igual que en el sistema de Maitland, aquests graus són categories operatives i no mesures estandarditzades de força.
Les mobilitzacions sostingudes poden combinar tracció i lliscament i aplicar-se en diferents posicions. La selecció depèn de la resposta simptomàtica, de la mobilitat examinada i de la hipòtesi clínica; la regla convexocòncava pot contribuir a la descripció, però no substitueix la reavaluació de l’efecte ni les dades específiques de cada articulació.
Mobilització amb moviment La mobilització amb moviment, desenvolupada dins del concepte Mulligan, combina un lliscament accessori manual sostingut amb un moviment actiu de la persona o amb una tasca funcional. En l’enfocament original, es busca que el moviment sigui tolerable i que produeixi una millora immediata del dolor o de l’amplitud; si no hi ha una resposta favorable, es modifica la direcció, la posició o la dosi, o s’abandona la tècnica.Hing, Wayne; Hall, Toby; Mulligan, Brian. The Mulligan Concept of Manual Therapy: Textbook of Techniques. 2a ed. Elsevier, 2019. ISBN 978-0-7295-4282-1.
La resposta immediata no demostra que s’hagi corregit una alteració posicional específica. Les explicacions basades en una «falla posicional» són hipòtesis històriques, i els efectes observats també poden relacionar-se amb canvis en la percepció del dolor, la confiança en el moviment, la càrrega tolerada i altres mecanismes no específics.
Valoració i dosificació Valoració clínica