La identitat política és una forma d'identitat social que marca l'adscripció a certs grups o ideologies que comparteixen una lluita comuna per una determinada forma de poder. Això pot incloure la identificació amb un partit polític, però també posicions sobre qüestions polítiques específiques, el nacionalisme, les relacions interètniques o temes ideològics més abstractes.
Les identitats polítiques es desenvolupen en els individus i evolucionen amb el temps. A més de la socialització de la política a través de la família, la influència de factors personals com la genètica o certs trets de personalitat sobre la identitat política també ha estat objecte de gran debat. A part de les influències familiars i personals, també hi ha factors més generals que poden tenir un impacte en la identitat política d'un individu. Cada persona forma parteix d'un context històric, una cultura, un sistema polític i una generació, els quals influeixen en la manera com la gent percep la política.
Al llarg de la seva vida i de les seves experiències, alguns individus prenen trajectòries polítiques particulars i de vegades canvien la seva identitat política. La militància i la radicalització són dues formes i expressions que poden prendre les identitats polítiques.
Les identitats polítiques fonamenten un ventall de comportaments i tenen moltes implicacions, com la mobilització política col·lectiva i el comportament de vot.
Definició Quan es va publicar l'influent llibre de psicologia política The American Voter, la identitat política, i en particular la identitat partidista, es va descriure en termes de vincles emocionals amb certs grups socials. No obstant això, hi ha moltes definicions d'identitat política, tant des de la ciència política com des de la psicologia. Tanmateix, la literatura sembla coincidir en la idea que la identitat política és una forma d'identitat social que marca l'adscripció a certs grups que comparteixen una lluita comuna per una determinada forma de poder..
En psicologia política, el desenvolupament de les teories de la identitat social als anys setanta del segle XX va conduir a una reinterpretació de la identitat política en termes de vinculació a grups socials. L'emergència d'aquest nou marc teòric va millorar la capacitat predictiva de les actituds i els comportaments polítics individuals.
Aquesta teoria va demostrar que cada persona pot estar vinculada a molts grups en qualsevol moment. Les circumstàncies del moment determinen quina categoria tria l'individu per interpretar el seu entorn. En aquest context, la identitat política és una forma possible d'identitat social entre d'altres.
Desenvolupament miniatura|El nivell de politització dels pares té una influència significativa en la transmissió de la identitat política als fills
Socialització Atès que les actituds polítiques mostren una estabilitat remarcable al llarg de la vida, l'adquisició d'orientacions polítiques durant els primers anys de vida és d'importància fonamental per determinar les posicions que es mantindran posteriorment.
Pel que fa a les orientacions partidistes, la identificació amb un partit es desenvolupa en el període previ a l'edat adulta, però no va acompanyada d'una ideologia elaborada. Aquesta forma d'identificació és el factor més potent per predir les intencions de vot i les posicions sobre qüestions polítiques més específiques. La força de la identificació partidista augmenta amb l'edat, a mesura que l'individu guanya experiència amb el sistema electoral.
Durant molt de temps, la transmissió parental es va veure com un element central en la configuració de la identitat política dels fills. Es considerava que "un home neix dins del seu partit polític així com neix dins de la futura i probable adscripció a l'església dels seus pares". No obstant això, investigacions més recents indiquen que la similitud de les posicions polítiques entre pares i fills disminueix durant els primers anys d'edat adulta dels descendents, cosa que significa que les preferències polítiques dels fills juguen un paper més important en la seva identificació partidista en l'edat adulta primerenca.
Així i tot, les famílies difereixen considerablement en la seva capacitat per transmetre les seves opinions polítiques als seus fills. No obstant això, les variacions en els patrons de relació no semblen influir en la qualitat d'aquesta transmissió. En canvi, sembla que els pares que tenen més èxit a l'hora de transmetre les seves idees polítiques són els que estan més polititzats i tenen les posicions polítiques més estables, ja que són els més capaços de comunicar clarament les seves posicions polítiques.
La transmissió de la identitat política de pares a fills té lloc en el context d'un joc d'influències recíproques que permet no sols que els pares influeixin en els seus fills, sinó també que els fills influeixin en els seus pares. De fet, sembla que els fills també són capaços d'influir en les posicions polítiques dels seus pares en determinades ocasions, especialment quan introdueixen actituds més «modernes» a la família.
La tradició de la recerca sobre la transmissió parental de la identitat política es va desenvolupar inicialment en una època en què les famílies biparentals eren més comunes del que ho són avui. Per tant, és molt probable que en estudis futurs emergeixi un canvi en els patrons de transmissió familiar, atès que els pares divorciats presenten més desacords polítics.
Factors individuals El vincle entre la personalitat i la identitat política és un tema sensible que es pot situar dins dels debats que intenten distingir entre la influència dels trets de personalitat i la influència del context en la política, així com el debat sobre els factors personals que influeixen en l'esfera política. Malgrat això, segons alguns autors, la personalitat individual es converteix en un factor particularment important en situacions on el poder està concentrat, les institucions estan en conflicte o es produeixen grans canvis.
A l'hora de mesurar la influència de la personalitat en la identitat política, es poden adoptar dos mètodes principals: l'avaluació directa mitjançant qüestionaris de personalitat, o les avaluacions indirectes realitzades per tercers. No obstant això, en tots els casos, la variable més estudiada en aquest camp és l'autoritarisme, que es pot definir com el conjunt de creences sobre el poder, la moralitat i l'ordre social. Aquesta variable es mesura mitjançant el Qüestionari d'Autoritarisme de Dretes d'Altemeyer (RWA)..
Alguns investigadors també han intentat avaluar els factors genètics que influeixen en el comportament polític. Siguint aquesta lògica, atès que els trets de personalitat tenen una influència relativa en la identitat política, i que els gens al seu torn influeixen en els trets de personalitat, la genètica hauria de tenir un impacte indirecte en el comportament polític. Per determinar la naturalesa d'aquest vincle, estudis que comparen bessons dizigòtics i monozigòtics indiquen que la genètica determina en part la intensitat del compromís polític, però no la direcció de l'orientació política. Aquests resultats es poden explicar pel fet que la inclinació cap a l'afiliació a un grup està determinada en part per elements genètics.
Tanmateix, la relació entre la genètica i el comportament polític encara està lluny de ser clara, i els debats acalorats sobre aquest tema continuen fins als nostres dies. En qualsevol cas, les recerques futures hauran de reconciliar les troballes dels estudis genètics amb les dels estudis centrats en l'aprenentatge social.
Acció política Molts autors consideren que l'interès i el coneixement de la política són significativament baixos en la societat en general. A la base d'aquest pensament hi ha la idea que les persones que comparteixen interessos comuns tenen un motiu per treballar juntes per defensar i perseguir els seus interessos. Però moltes persones comparteixen interessos sense arribar a treballar juntes. Els primers estudis es van dirigir cap a una interpretació racional de l'activisme polític, segons la qual el compromís és el resultat d'una comparació entre els costos i els beneficis de l'activitat.
A part d'aquells que reben un sou per participar en la política o aquells que no s'hi interessen, hi ha dues categories de persones que comparteixen un interès comú per la política. D'una banda, el «públic actiu» inclou aquells que aporten voluntàriament el seu temps i diners a una organització política. D'altra banda, els «simpatitzants» es refereixen a aquells que donen suport als esforços d'un grup sense implicar-s'hi activament. La literatura actual sobre l'activisme ha intentat així estudiar els factors més importants per determinar la categoria en què es poden situar les persones. Alguns d'aquests factors són individuals. Per exemple, els recursos disponibles, el nivell d'estudis. o l'interès per un tema polític concret poden ser tots ells predictors de la implicació política.
Radicalització La radicalització és el procés pel qual els individus adopten posicions extremes sobre qüestions polítiques, socials o religioses.
Des d'una perspectiva psicosocial, van Stekelenburg i Klandermans la veuen sobretot com un procés íntimament lligat a les relacions entre grups, on els individus adopten trajectòries radicals com a resultat de les interaccions entre les dinàmiques d'identitat i les característiques del context sociopolític. En altres paraules, segons aquesta perspectiva, els individus no es radicalitzen per si sols, sinó perquè són membres de ple dret d'un grup. Les qüestions d'identitat són, per tant, centrals per entendre la polarització «nosaltres contra ells», «bons contra dolents» en les relacions entre els individus que es tornen radicals. No obstant això, segons van Stekelenburg i Klandermans, la radicalització no es pot analitzar de manera independent del context sociopolític que alimenta o, per contra, dificulta aquest procés de legitimació de l'ús d'accions radicals i de deshumanització de l'enemic après com la font dels problemes i el descontentament. Els investigadors han identificat diversos nivells contextuals. En primer lloc, els factors supranacionals com la tecnologia, els fluxos d'informació i les ideologies (per exemple, la democràcia, la justícia) tenen una influència significativa en els grups radicals. Van Stekelenburg i Klandermans destaquen tres tendències principals en el món actual: la globalització, la migració i l'europeïtzació. En segon lloc, aquest enfocament de la radicalització emfatitza l'impacte de la reapropiació d'aquests moviments supranacionals per part de la política nacional. Un bon exemple és sens dubte l'ús d'un model assimilacionista o bé d'un de multiculturalista per a la gestió dels fluxos migratoris dins dels països europeus. Els autors també assenyalen que la manera en què les polítiques nacionals han decidit reprimir els moviments radicals és un factor significatiu en el procés de radicalització de certs grups. Finalment, l'últim nivell contextual està vinculat a la situació particular del moviment i, per tant, a l'organització social del moviment, als emprenedors polítics de la mobilització, però també al nombre potencial de ciutadans susceptibles de prendre part en l'acció política.