El Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne —en català, Comitè Nacional Catòlic de Socors als Refugiats d’Espanya— fou una organització d'ajuda humanitària creada a França el 1939 per assistir els refugiats republicans que havien travessat la frontera després de la caiguda de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola.
El comitè fou impulsat pels democratacristians catalans Josep Maria Trias i Peitx, Maurici Serrahima i Ferran Ruiz-Hébrard i comptà amb el suport d’una part de l’episcopat i dels cercles catòlics francesos. L’organització desenvolupà tres grans línies d’actuació: el reagrupament de les famílies separades durant la Retirada, la sortida de dones i infants dels camps d’internament i la seva instal·lació en residències o colònies, i la incorporació dels homes internats al mercat laboral francès. Aquesta darrera activitat fou gestionada pel seu Service de la main d’œuvre, que col·laborà amb el Ministeri de Treball francès. El servei contribuí a integrar 26.350 refugiats en l’economia francesa entre la primavera de 1939 i la de 1940.
Antecedents i creació El comitè sorgí com a resposta a la crisi humanitària provocada per l’arribada a França de centenars de milers de persones durant els primers mesos de 1939. Les autoritats franceses van internar una gran part dels homes en camps improvisats al sud del país, mentre que moltes dones, infants i persones grans van ser traslladades a centres d’acollida situats en diferents departaments francesos.
Trias i Peitx, Maurici Serrahima i Ruiz-Hébrard havien estat vinculats a Unió Democràtica de Catalunya, partit democratacristià, catalanista i fidel a la legalitat republicana durant la guerra. Un cop a França, van utilitzar els contactes establerts durant el conflicte amb personalitats i organitzacions catòliques franceses per promoure una estructura d’assistència als refugiats.
Els promotors van presentar el projecte al cardenal Jean Verdier, arquebisbe de París, amb la intenció d’adaptar a la nova situació les estructures del Comité national catholique d’accueil aux basques, constituït el 1937 per acollir els infants bascos evacuats, i del posterior Comité national catholique de secours à l’enfance de Catalogne.
El nou organisme començà a organitzar-se a Perpinyà a finals de gener de 1939 i quedà formalment constituït a París el 28 de febrer. En la documentació de l’època apareix ocasionalment amb denominacions com Comité National Catholique d’aide aux réfugiés espagnols, però el nom adoptat finalment fou Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne.
Organització Els presidents d’honor del comitè foren el cardenal Verdier, arquebisbe de París, i Maurice Feltin, arquebisbe de Bordeus. La presidència efectiva recaigué en Clément Mathieu, bisbe d’Aire i Dax, que ja havia participat en el comitè d’acollida als infants bascos. El jesuïta Marie-Antoine Dieuzayde i Raymond Dupouy també tingueren un paper destacat en la direcció i en la connexió amb els cercles catòlics francesos.
Josep Maria Trias i Peitx fou nomenat secretari general i s’establí a París. Ferran Ruiz-Hébrard dirigí l’activitat a Perpinyà, inicialment des d’un local situat al número 15 de la rue du Bastion Saint-François, i Maurici Serrahima actuà des de Bordeus. Entre els seus col·laboradors hi hagué el fotògraf Philippe Gaussot, la periodista Clara Candiani, Lluís Trias i Peitx i nombrosos refugiats que exerciren com a delegats o corresponsals dins dels camps i en diferents departaments francesos. El comitè arribà a articular una xarxa de desenes de delegacions territorials. Els seus representants distribuïen aliments, roba, calçat, medicaments, llibres i material de correspondència; recollien informació sobre les persones internades; gestionaven peticions de reagrupament, i facilitaven els contactes entre els camps, la direcció del comitè i les autoritats franceses. Malgrat la vinculació de molts dels seus impulsors i col·laboradors amb Unió Democràtica de Catalunya, l’ajuda no es limità als membres o simpatitzants d’aquest partit. La documentació del comitè recull gestions en favor de persones de procedències polítiques molt diverses. L’organització mantingué relacions amb entitats com el Comité National Britannique d’Aide à l’Espagne, el National Joint Committee for Spanish Relief, la Ligue internationale des amis des Basques, el Comité catholique de secours pour les enfants espagnols de Brussel·les, el govern basc a l’exili i la Commission internationale d’aide aux enfants espagnols réfugiés.
Activitat humanitària Reagrupaments familiars La primera línia d’actuació fou localitzar i reunir les famílies que havien estat separades durant la travessa de la frontera o per la política francesa de distribuir els refugiats segons el sexe i l’edat. Els homes i els joves eren habitualment internats als camps del sud, mentre que les dones, els infants i la gent gran podien ser enviats a refugis situats en altres departaments, sovint a molta distància. El comitè creà censos, registres i fitxes que permetien relacionar les persones que buscaven algun familiar amb les persones buscades. Les dades procedents dels diferents camps i centres d’acollida eren ordenades alfabèticament, confrontades i distribuïdes entre les delegacions i altres organismes humanitaris. També publicà avisos i llistes de noms a la premsa local. L’abast exacte d’aquesta activitat és difícil d’establir perquè les fonts ofereixen xifres diferents. Les memòries dels responsables parlen de milers de retrobaments, mentre que una informació publicada per La Croix l’agost de 1939 atribuïa al comitè més de cinc mil consultes contestades i més de mil famílies reunificades.
Acollida de dones i infants El segon objectiu consistí a treure el màxim nombre possible de dones i infants dels camps i traslladar-los a residències, castells, cases de colònies o famílies franceses. El comitè participà així en la xarxa transnacional d’organitzacions que havia començat a evacuar i acollir infants espanyols durant la Guerra Civil.
La documentació del Fons Josep Maria Trias i Peitx acredita la gestió directa de les colònies de Les Pastourelles, prop de Dax, i de Cadaujac, al departament de la Gironda. Les fotografies i els materials conservats per Philippe Gaussot han permès relacionar el comitè amb quatre centres més: el Château de Pommiers, a Saint-Félix-de-Foncaude; Sauveterre-de-Guyenne; Verdelais, i la fortalesa de Mendiguren, a Donibane Garazi. Les Pastourelles acollí aproximadament 120 infants menors de quinze anys. Els nens i les nenes s’organitzaven en petits grups o «famílies» i participaven en activitats educatives, jocs, excursions i tasques domèstiques adaptades a la seva edat. Les colònies funcionaren amb donacions privades, aportacions catòliques i algunes subvencions de l’administració francesa. El comitè també col·laborà amb les organitzacions quàqueres, que disposaven d’una àmplia experiència en l’alimentació, l’acollida i l’educació dels infants refugiats.
Servei de mà d’obra El tercer eix d’activitat fou la inserció laboral de les persones refugiades internades. El Service de la main d’œuvre es constituí formalment el maig de 1939 sota la direcció de Trias i Peitx i actuà com a intermediari entre els camps, les empreses, les oficines de col·locació i el Ministeri de Treball francès. El servei reunia dades personals i professionals dels refugiats, registrava les seves ocupacions i experiència laboral i, en determinats casos, organitzava proves per comprovar-ne la qualificació. El camp de Sètfonts es convertí en un dels principals centres de classificació professional, tot i que el servei també treballà als camps d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès, Agde, Bram i Montoliu. Les empreses i les autoritats departamentals comunicaven les seves necessitats de personal i el servei seleccionava els candidats que s’ajustaven als perfils sol·licitats. L’obtenció d’un contracte permetia abandonar el camp per la via civil i podia facilitar posteriorment el reagrupament de la família.
Els refugiats foren destinats a explotacions agrícoles, mines, obres públiques i empreses industrials. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’Estat francès considerà cada vegada més els camps com una reserva de mà d’obra necessària per substituir els treballadors mobilitzats i sostenir la indústria de guerra. L’anàlisi de més de sis-cents llistats administratius del servei ha permès identificar 10.565 persones refugiades que hi tingueren alguna relació. La documentació general del comitè situa en 26.350 el nombre total de persones incorporades al mercat laboral francès entre la primavera de 1939 i la primavera de 1940.
Dissolució L’ocupació alemanya de França alterà profundament el funcionament de les organitzacions humanitàries. Després de l’entrada de les tropes alemanyes a París el 14 de juny de 1940, Trias i Peitx, Clara Candiani i altres integrants del comitè abandonaren la capital i es desplaçaren cap al sud. El 3 de juliol de 1940, monsenyor Clément Mathieu comunicà a Trias i Peitx que el Comité catholique de secours aux réfugiés et aux évacués deixava d’existir i que la continuïtat de la seva activitat quedava en mans del Secours national. Aquest organisme havia estat reactivat pel govern d'Édouard Daladier l’octubre de 1939 per coordinar i sotmetre a supervisió estatal les organitzacions assistencials que actuaven a França.
Fons documental i historiografia La principal font documental per conèixer l’activitat del comitè és el Fons personal de Josep Maria Trias i Peitx, conservat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. El fons conté correspondència, informes, fitxes personals, llistats de refugiats, documentació de les colònies i els registres generats pel Service de la main d’œuvre.
La destrucció d’altres arxius durant l’ocupació alemanya —entre els quals una part dels papers del cardenal Verdier i de Raymond Dupouy— dificulta la reconstrucció completa de l’organització. Els negatius fotogràfics de Philippe Gaussot, recuperats posteriorment, han permès ampliar el coneixement de les colònies infantils, les distribucions d’ajuda i els equips humans del comitè.
La història de l’organisme restà poc estudiada durant dècades. Les recerques de Gemma Caballer i Queralt Solé, l’estudi biogràfic de Trias i Peitx, les memòries de Maurici Serrahima i els treballs sobre els infants evacuats, l’exili republicà i la inserció laboral han permès situar-lo dins la xarxa d’organitzacions humanitàries que actuaren a França entre la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial.
Referències
Enllaços externs «El Comité Nacional Catòlic de Socors als refugiats d’Espanya, una aproximació», de Gemma Caballer i Queralt Solé. Inventari del Fons Josep Maria Trias i Peitx, CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. «Philippe Gaussot. Fotografia i treball humanitari amb els refugiats de la Guerra d’Espanya», Museu Memorial de l’Exili.
Categoria:Ajuda humanitària Categoria:Guerra Civil espanyola Categoria:Organitzacions catòliques