The Last Door és un videojoc d'aventura gràfica episòdic de terror psicològic desenvolupat i publicat per l'estudi espanyol The Game Kitchen per a Android, iOS, Microsoft Windows, Mac OS i Linux. El gener del 2016 se n'havien publicat vuit episodis. Una edició de col·leccionista de la primera temporada va ser publicada el maig del 2014 per Phoenix Online Publishing, amb contingut nou.
La trama gira al voltant de quatre amics d'infantesa. El jugador controla Jeremiah Devitt —i, més endavant, el seu psiquiatre, el doctor Wakefield—, que intenten explorar un territori o fenomen sobrenatural conegut com el Vel. La història té lloc molt temps després que els amics s'hagin separat, quan Devitt rep una crida a través de les últimes paraules del seu vell amic Anthony Beechworth i comença a investigar les forces sobrenaturals misterioses que ara els amenacen a tots.
El joc es va desenvolupar episòdicament entre el 2013 i el 2016. Està inspirat en l'obra d'Edgar Allan Poe i H. P. Lovecraft, i la banda sonora de tots els episodis va ser composta i arranjada per Carlos Viola. S'hi pot jugar en català.
Jugabilitat Com a aventura d'apuntar i clicar, The Last Door permet al jugador controlar el personatge, desplaçar-lo per diverses localitzacions, recollir i utilitzar objectes per fer avançar la història i resoldre trencaclosques. Les pistes falses són poc habituals, i cada objecte acostuma a tenir un únic ús. Els episodis comencen amb diverses àrees tancades, que es poden desbloquejar trobant claus i utilitzant altres objectes per ampliar el món explorable.
Als episodis 1, 2 i 3 de la segona temporada s'hi va introduir un món més gran basat en un mapa, que permet al jugador obrir un mapa per viatjar a diferents regions o àrees del conjunt i després explorar a peu la zona seleccionada. Aquesta característica no apareix en l'últim episodi de la segona temporada, «Beyond the Curtain».
Segons Katie Smith, d'Adventure Gamers, pel que fa a la interfície, The Last Door és una aventura d'apuntar i clicar en tercera persona força típica: un cursor intel·ligent mostra els punts actius que es poden mirar, recollir o manipular, i també indica les sortides de la pantalla actual. Fer doble clic en una sortida permet traslladar-se immediatament a la pantalla següent. L'inventari es mostra a la part inferior de la pantalla, on ocasionalment es poden combinar objectes, i també hi ha una lupa que ofereix descripcions dels objectes obtinguts. Smith també va assenyalar que hi ha moltes portes al joc, com suggereix el títol, i que les portes romanen obertes per indicar les àrees desbloquejades.
Jillian Werner, de Gamezebo, va observar que, tot i que els gràfics abstractes fan que alguns detalls concrets siguin difícils d'identificar abans que Devitt els descrigui —com ara el fet que una pintura sigui un retrat de Beechworth—, localitzar els objectes interactius de cada habitació petita no és mai gaire complicat i no sembla un exercici de clicar a cegues. També va considerar que els trencaclosques i l'ús dels objectes que requereixen són directes, i que les solucions més complexes no exigeixen més de tres objectes.
Desenvolupament The Last Door va ser finançat col·lectivament a Kickstarter el desembre del 2012, i el primer episodi es va publicar el març del 2013; tres episodis més van seguir-lo posteriorment. Cada nou episodi es podia desbloquejar amb una donació de qualsevol quantitat, cosa que va crear un model financer continuat que va permetre completar la sèrie.
El joc es va inspirar en les obres d'Edgar Allan Poe i H. P. Lovecraft. La banda sonora de tots els episodis va ser composta i arranjada per Carlos Viola. The Game Kitchen va donar a la comunitat un paper important en el desenvolupament de cada episodi, amb jugadors seleccionats que provaven versions beta i ajudaven l'equip trobant errors, aportant textos dins del joc i suggerint millores.
El joc es va desenvolupar episòdicament del 2013 al 2016. A finals del 2015 es va anunciar que la sèrie acabaria amb el final de la segona temporada, perquè el joc no generava prou ingressos per a The Game Kitchen i els desenvolupadors volien passar a un altre projecte, amb l'esperança que fos més reeixit i ajudés a salvar l'empresa. El final de la sèrie es va publicar el gener del 2016, tancant així la saga de The Last Door.
Els desenvolupadors han afirmat que el final no és necessàriament el final definitiu de The Last Door, ja que podrien optar per reobrir el projecte més endavant, quan fos més realista per a l'empresa. El juny del 2015, The Game Kitchen va publicar els actius de la primera temporada sota la llicència Creative Commons CC BY 4.0.
Rebuda El joc va ser ben rebut per la crítica i pels aficionats del gènere, i va ser descrit de diverses maneres com a senzill però efectiu, com una gran experiència narrativa esgarrifosa i com una obra que, a banda d'una sensació de temor creixent, inclou alguns moments sobtats de terror. Els trencaclosques van ser descrits com a generalment satisfactoris i resolubles, i es va considerar que l'estil gràfic contribuïa a fer que el joc semblés estrany o d'un altre món. La trama va ser considerada capaç de provocar esgarrifances, però alguns crítics van considerar que acabava amb un cliffhanger.
Premis El joc va rebre diversos premis, entre els quals el de videojoc més genial als Indie Burguer Development Awards del 2014, el de millor joc d'aventura del 2013 d'Armor Games i la inclusió entre els deu millors jocs del 2013 de Kongregate. El projecte anterior de The Game Kitchen, Rotor'scope, també havia rebut el premi del públic a millor joc independent a GameLab Barcelona el 2010, el segon premi del concurs DreamBuildPlay de Microsoft XNA el 2009 i el premi a millor jugabilitat a ArtFutura Barcelona el 2009.
Crítiques Carolyn Petit, de GameSpot, va elogiar la jugabilitat absorbent i els gràfics suggeridors del joc. Va escriure que The Last Door contenia alguns vestigis frustrants del disseny antic d'aventures gràfiques, però que també teixia una història inquietant de bogeria i terror psicològic, i que aquesta aventura web començava de manera prometedora i esgarrifosa. Segons Petit, el joc resultava encara més absorbent per la manera com els visuals animaven la imaginació del jugador a participar en la creació dels seus horrors.
Adam Smith, de la revista en línia Rock Paper Shotgun, va elogiar el model de micromecenatge. Segons ell, l'enfocament de The Last Door era elegant perquè funcionava tant per al joc com per al públic: publicar-lo episòdicament permetia a The Game Kitchen explicar una història i, al final de cada capítol, demanar contribucions per veure si els jugadors estaven disposats a pagar-ne més.
Jillian Werner, de Gamezebo, va elogiar la banda sonora i la música del joc. Va considerar que, tot i que tots els detalls de «The Letter» estaven disposats per submergir el jugador en una història tràgica, la música i els efectes sonors eren allò que exercia una atracció més forta. També va comparar la banda sonora orquestral de Carlos Viola amb una composició que podria semblar desconeguda de Chopin, i va destacar la capacitat de la casa del joc —aparentment silenciosa— per transmetre molt a través de sons ambientals com terres que cruixen, finestres exposades al corrent d'aire i un corb que colpeja el vidre d'una finestra.
Katie Smith, dAdventure Gamers, va elogiar la sensació retro dels gràfics. Va descriure The Last Door com un gran joc de terror atmosfèric retro que fa venir ganes de continuar obrint els seus misteris fins a arribar al final. També va destacar que l'art pixelat retro i el so funcionen bé junts per crear una atmosfera victoriana inquietant i plena d'esgarrifances. Segons Smith, tot i que les textures quadrades i la baixa resolució podien desagradar als jugadors que demanen tecnologia gràfica moderna, l'estil pixelat funcionava bé per a aquesta mena de joc, perquè, com en Lovecraft, es basa en suggerir en lloc de mostrar directament allò que espanta.
Argument Temporada 1 Jeremiah Devitt rep una carta misteriosa del seu vell amic Anthony Beechworth i acudeix immediatament a ajudar-lo, només per descobrir que Beechworth s'ha suïcidat poc després d'enviar la carta. Anthony adverteix Devitt que una força sobrenatural terrible ara els amenaça tant a ell com a tots els seus amics, i Devitt ha d'investigar-ho abans no sigui massa tard.
Devitt torna a l'antic internat on ell i Anthony es van conèixer. Allà recorda progressivament els dies en què ajudava Anthony a dirigir una petita organització secreta que intentava explorar un territori sobrenatural conegut com el Vel per cercar-hi la «veritat». Per fer-ho, havien desenvolupat un sèrum especial que permetia a la ment de l'usuari entrar en un estat superior de consciència i, des d'allà, travessar el Vel.
Durant la investigació, Devitt és atacat i enterrat viu, però més tard és rescatat per unes monges locals. Mentre es recupera, recorda un altre membre de la seva organització, Alexander Du Pré, i va a trobar-lo per obtenir respostes. Alexandre revela que havia continuat molt interessat a explorar el Vel fins i tot després que tots ells haguessin seguit camins separats. Tot seguit, Alexandre demana a Devitt que l'acompanyi a travessar el Vel. Devitt accepta, i aleshores desapareix.
Temporada 2 El doctor John Wakefield, antic psiquiatre de Devitt i personatge controlat pel jugador en aquesta temporada, està trasbalsat per la desaparició sobtada del seu pacient. Viatja amb el seu col·lega, el doctor Johann Kaufmann, un enigmàtic cavaller alemany que ha ajudat Wakefield a investigar l'estat de Devitt, amb l'objectiu de trobar-lo. Kaufmann sembla tenir un coneixement profund de les forces fosques que afecten Devitt, però en conserva la major part per a ell mateix.
Tots dos intenten descobrir què li ha passat a Devitt. Arriben a un hospital psiquiàtric de Londres, on descobreixen que Alexander Du Pré dirigia una gran organització coneguda com The Playwright, dedicada únicament a explorar el Vel. Després viatgen a la casa d'Adam Wright, un expert en ocultisme. Allà, Wright mor en circumstàncies misterioses, i Kaufmann cau malalt i mor. Colpit per la mort del seu amic, Wakefield decideix continuar la recerca.
Wakefield visita un poble de pescadors adormit en una illa irlandesa remota després de saber que l'illa té un passat misteriós. Intrigat, n'investiga la història i acaba trobant un mena de portal que condueix al Vel, un erm desolat que separa el nostre món d'un altre món antic. Allà troba Devitt i descobreix que ell, i no pas Anthony, era el veritable líder del culte. També s'assabenta que Devitt havia patit amnèsia després d'un experiment fallit.
Anthony havia decidit feia poc fer-lo tornar al grup posant-lo en aquest camí, perquè ell i Alexandre creien que eren a prop de travessar l'Última Porta. Wakefield descobreix per Alexandre que Devitt ja ha travessat el Llindar cap a l'altre món i que vol fer servir la «Primera Llengua» per dominar el poder de la creació. Tot i això, Devitt pretén destruir l'obra de The Playwright perquè ningú no pugui tornar a obrir la Porta.
Aleshores, el teló que marca el llindar entre el nostre món i l'antic comença a tancar-se lentament, i Alexandre implora Wakefield que triï si vol aturar Devitt o deixar que dugui a terme el seu pla.
Finals alternatius A partir d'aquest punt, el joc té com a mínim dos finals alternatius. Wakefield pot travessar el teló o deixar que es tanqui. Cada opció activa un final diferent. Si el jugador travessa el teló, Wakefield se sacrifica i ocupa el lloc de Devitt. Es queda enrere per tancar l'Última Porta i mor. Devitt apareix aleshores en un carrer de Londres, torna a casa i crema proves.