La massacre de Tel al-Zaatar () va ser una matança ocorreguda el 12 d'agost de 1976 durant la Guerra civil libanesa. Va tenir lloc en el context del setge de Tel al-Zaatar, un dels camps de refugiats palestins, al nord de Beirut, que es trobava en una zona on la majoria de la població era de confessió maronita. El setge el van realitzar milícies cristianes libaneses dirigides pel Front Libanès, en el marc d'una campanya per expulsar els refugiats palestins del nord de Beirut i, més que tot, a aquells afiliats a l'ala radical de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), la qual tenia el control de bona part dels camps a la ciutat. El campament era estratègicament important, ja que la seva ubicació en el cor de Dekwaneh tallava els llaços entre àrees cristianes i dificultava el transport de subministraments i reforços a combatents del Front Libanès, a més de que els segrestos, assassinats i atacs amb franctiradors des dels camps palestins eren comuns i gairebé diaris. Es creu que les accions posteriors al setge van ser perpetrades com una venjança contra la comunitat palestina en general per la massacre de cristians ocorreguda a Damur.
Context històric Quan va esclatar la Guerra civil libanesa, el país allotjava una enorme proporció de refugiats palestins afiliats a diverses faccions polítiques. Al començament de 1976, el campament de refugiats de Tel al-Zaatar constava d'unes 3.000 habitatges que donaven recer a uns 20.000 refugiats, la majoria dels quals eren seguidors de la facció As-Saika de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Atès que molts dels habitants originals del campament havien marxat per lluitar amb As-Saika, entre gener i juny de 1976, el control de facto del nucli va passar gradualment al Front per l'Alliberament Àrab, una altra facció de l'OAP. Aquesta organització va fortificar el campament de Tel al-Zaatar i va començar a usar-lo com a magatzem de munició i subministraments per a la seva facció armada.
Algunes milícies dretanes de majoria cristiana, com les Forces Regulars Kataeb del partit Falangista o els Guardians dels Cedres, van començar a atacar campaments de refugiats palestins poc després de l'inici de la guerra civil a causa del suport que l'OAP havia mostrat per les faccions esquerranes i musulmanes, a més de que els campaments més importants (Tel al-Zaatar, Karantina, Jisr el Basha i Dbayeh) es van convertir en una amenaça per a l'est de Beirut, Keserwan i el Matn, les principals regions habitades per maronites i controlades pel Kataeb i els seus aliats, dificultant el transport de recursos als combatents. El 18 de gener, les milícies dretanes van prendre el control per la força del barri de Karantina, a la secció oriental de Beirut, perpetrant posteriorment la massacre de Karantina, en la qual van assassinar a unes 1.500 persones. Les forces cristianes tenien els seus recels a l'hora de crear una escalada del conflicte amb l'OAP, però consideraven Karantina un objectiu legítim per tractar-se d'una zona habitada en part per musulmans libanesos que feien costat a aquesta organització, per tenir la presència de combatents armats i per trobar-se en la principal carretera que usaven per al subministrament de les seves posicions a Beirut. Malgrat els combats en el lloc, els musulmans de veïnats limítrofs controlats pels cristians no van ser atacats, i la majoria de residents musulmans es van quedar. No obstant això, l'OAP es va unir a les milícies musulmanes i van perpetrar la massacre de Damour en venjança pel succeït a Karantina.
Damur era un bastió del Partit Nacional Liberal (PNL), una facció cristiana afiliada al Front Libanès que dirigia les milícies que havien declarat la guerra a l'OAP al començament de gener. Per aquest motiu, el campament de Tel al-Zaatar es va veure envoltat d'uns 500 soldats de les Forces Regulars Kataeb, altres 500 de la Milícia dels Tigres, el braç armat del PNL, i altres 400 milicians més de diversos grups, com per exemple els Guardians dels Cedres, Tanzim, i Al-Tyous. Uns 300 membres de les forces de seguretat libaneses es van unir a les milícies. Anaven equipats de tancs Super Sherman i d'un esquadró de vehicles cuirassats Panhard AML-90.
Per part seva, en el campament de refugiats hi havia uns 1.500 milicians armats de l'OAP. La majoria d'ells estaven afiliats a As-Saika i al Front per l'Alliberament Àrab. També hi havia grups menors de milicians del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina i del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina-Comandament General (una escissió de l'anterior). Per a complicar encara més la defensa, hi havia milicians no afiliats a cap grup però que lluitaven sota el paraigua de l'OAP, la majoria dels quals eren fedayins estrangers. La gran divisió interna de les diferents faccions del campament va contribuir en gran manera a l'èxit del setge, atès que la majoria dels milicians i afiliats d'As-Saika van abandonar el campament.
El setge i la massacre El 4 de gener de 1976, els milicians maronites van envoltar i van assetjar els campaments de refugiats palestins de Tel al-Zaatar i Jisr al-Basha, a la perifèria de Beirut. Des del 22 de juny, les forces falangistes i molts dels habitants cristians de Ras el Dekwaneh i de Mansouriya, controlats per Maroun Khoury i secundats per Síria, van anar intensificant el setge i portant-lo cap a un assalt militar a gran escala que va durar 35 dies. La població civil es va refugiar en els túnels del clavegueram per a acollir-se de la pluja de morters i coets de les milícies cristianes, ajudades per l'exèrcit sirià, que va tallar les línies de subministraments del campament des de les muntanyes pròximes. Des de finals de juliol fins a començaments d'agost, la Creu Roja va poder amb prou feines evacuar a gairebé mil ferits. Quan el campament va caure, tres mesos després que les milícies cristianes libaneses haguessin començat el setge, les morts palestines es comptaven per milers. Dos doctors palestins que treballaven en el campament van afirmar que uns 1.600 refugiats havien mort durant els bombardejos dels últims dies i que altres 4.000 persones havien resultat ferides. A més, el fet que les milícies cristianes no prenguessin ni un sol presoner indica que es van dur a terme nombroses execucions sumàries.
El president sirià Hafez al-Àssad va rebre dures crítiques i pressions de tot el món àrab per la seva implicació en la massacre. Aquestes crítiques, així com la dissidència interna que la massacre va originar en un país majoritàriament sunnita dominat per un governant alauita, van portar a un alto-el-foc a la guerra que Síria estava duent a terme contra les milícies palestines al Líban.
L'OAP va usar les cases de la ciutat cristiana de Damur, els habitants de la qual havien estat assassinats o havien fugit després de la massacre del 20 de gener, per a donar recer als supervivents de la massacre de Tel al-Zaatar. La lenta mort per deshidratació de milers de palestins a Tel al-Zaatar ha estat considerada una de les majors atrocitats de la història de l'Orient Mitjà després de 1945.
Una altra de les conseqüències de la massacre va ser l'expulsió d'As-Saika (patrocinada per Síria) de l'OAP, la qual cosa va deixar a Fatah com el partit hegemònic en aquesta organització.
Víctimes A causa de la naturalesa caòtica de la Guerra civil libanesa, el recompte del nombre de víctimes varia segons les fonts consultades. Ian Black, en el seu llibre Enemies and Neighbours: Arabs and Jews in Palestine and Israel, 1917-2017, afirma que la massacre «va deixar uns 2.000 morts, molts d'ells civils». Edgar O'Ballance va aportar la xifra de 1.600 morts i més de 4.000 ferits en el seu llibre Civil War in Lebanon, 1975-92. Helena Cobban, en el seu llibre The Palestinian Liberation Organisation: People, Power, and Politics, parla de 1.500 refugiats morts en un sol dia i d'un total de 2.200 des de l'inici del setge. L'artista canadenc Jayce Salloum afirma que unes 2.000 persones van morir des del començament del setge, i que altres 4.000 van resultar ferides. Jean Shaoul i Chris Marsden, escrivint per a la World Socialist Web Site, aporten la xifra de 2.000 refugiats morts a Tel al-Zaatar.
Vegeu també Guerra civil libanesa Massacre de Karantina Massacre de Damur Camps de refugiats palestins
Notes
Referències
Bibliografia
Enllaços externs Liberty05.com - Informació i imatges de la Guerra civil libanesa
Categoria:Història de Palestina Categoria:Esdeveniments del 1976 Categoria:Història del Líban Tel Al Zaatar