La Casa de Liechtenstein (), de la qual pren el nom el principat, és la família que regna per dret hereditari sobre el principat de Liechtenstein. Només els membres dinàstics de la família són elegibles per heretar el tron. La pertinença, els drets i les responsabilitats de la dinastia estan definits per una llei de la família, que és aplicada pel príncep regnant i pot ser modificada per votació entre els dinastes de la família, però que no pot ser modificada pel Govern ni pel Parlament de Liechtenstein.Princely House of Liechtenstein. House Laws
Història La família és originària del castell de Liechtenstein a la Baixa Àustria (a prop de Viena), que la família va posseir des de com a mínim l'any 1136 fins al segle XIII, i des del 1807 d'ara endavant.
El progenitor Enric de Liechtenstein (m. 1156) va construir el castell de Liechtenstein cap al 1122-36 en un feu que va rebre dels mecenes Babenberg d'Àustria. També va rebre Petronell al Danubi i el castell de Rohrau, a prop de la llavors frontera amb el Regne d'Hongria, primer com a feu, i des de 1142 com a propietat lliure (alou).
Enric I (m. 1265), senyor de Liechtenstein i Petronell, va rebre la senyoria del Nikolsburg al sud de Moràvia com a propietat lliure de mans d'Otakar II de Bohèmia, a qui va recolzar políticament, el 1249. Va romandre com una de les seus més importants fins que es va vendre el 1560. El 1394, Joan I de Liechtenstein, senyor de Nikolsburg (m. 1397), va adquirir la propietat de Feldsberg (llavors Baixa Àustria, avui Valtice, Txèquia). Quan va caure en desgràcia amb Albert III, duc d'Àustria, per a qui havia dirigit durant molt de temps els afers de govern, va perdre les seves terres al sud del Danubi, però va poder mantenir Nikolsburg perquè Bohèmia i Moràvia no van passar als Habsburg fins al 1526.
Al llarg dels segles, la dinastia va adquirir vastes extensions de terra, predominantment a Moràvia, la Baixa Àustria, Silèsia i Estíria, tot i que en tots els casos, aquests territoris formaven part de països governats per altres dinasties, particularment la casa d'Habsburg, a la qual diversos prínceps de Liechtenstein van servir com a consellers propers.
Al tombant dels segles XVI i XVII, els tres germans Carles, Maximilià i Gundacar van iniciar un nou període en la història familiar. La noblesa i la població d'Àustria, Hongria i Bohèmia s'havien convertit predominantment al protestantisme durant el període de la Reforma del segle XVI; tanmateix, els tres germans es van reconvertir a la fe catòlica en el moment adequat abans de l'esclat de la Guerra dels Trenta Anys, motivada principalment per rerefons religiós. Els Habsburg, que van governar el Sacre Imperi Romanogermànic de manera quasi contínua fins al 1806 com a emperadors del Sacre Imperi, sempre havien mantingut la seva fe catòlica. Els tres germans van recolzar l'ultracatòlic emperador Ferran II en la repressió de la Revolta de Bohèmia. Maximilià, com a mariscal de camp, va guanyar la batalla de la Muntanya Blanca. En missions diplomàtiques, Gundacar va preparar la Lliga Catòlica, que va lluitar pels Habsburg a la Guerra dels Trenta Anys. Carles va restablir l'ordre com a virrei de Bohèmia i va supervisar les detencions i execucions dels 27 líders protestants de la insurrecció. Per això, tots tres van ser nomenats prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic. A més, van poder adquirir a preu de saldo enormes terres de nobles protestants expulsats i desposseïts a Bohèmia i Moràvia, especialment perquè el mateix Carles, com a representant de l'Emperador, va dur a terme aquestes confiscacions. També va rebre de l'Emperador el ducat de Troppau i el ducat de Krnov (Jägerndorf) a Silèsia. El corresponent Fürst encara ostenta aquests dos títols ducals avui dia.
Les possessions moraves i bohèmies adquirides en aquell moment incloïen: Bučovice, Moravská Třebová, Moravský Krumlov, Uherský Ostroh (amb Kunovice i Hluk), Šternberk i un palau a Praga (a Malostranské náměstí). El 1802 s'hi va afegir Velké Losiny. La majoria d'aquestes finques van romandre en possessió de la casa principera fins que Txecoslovàquia les va expropiar el 1945. El 1622, Maximilià va fundar un monestir a Vranov, en la cripta familiar del qual van ser enterrats gairebé tots els prínceps de Liechtenstein, fins que es va construir una nova cripta a Vaduz el 1960.
Malgrat totes les extenses adquisicions de terres, a l'ascens de la Casa de Liechtenstein encara li faltava el factor decisiu: tot i que ostentaven el títol de prínceps a l'Imperi, aquest era només un títol honorífic, perquè la família encara no posseïa cap territori amb semi-sobirania (Landeshoheit) dins de l'Imperi. Totes les seves terres eren feus concedits per l'emperador Habsburg en la seva condició de rei bohemi i arxiduc austríac, però cap d'elles depenia directament de la corona imperial, el grup dels anomenats territoris immediats que formaven la cúspide de la piràmide feudal i gaudien del màxim prestigi i, el que és més important, estaven representats amb escons hereditaris a la Dieta Imperial (Reichstag). El llavors cap de la família, el príncep Joan Adam I, va poder negociar la compra a la família Hohenems de la minúscula senyoria de Schellenberg el 1699, i el comtat de Vaduz el 1712. Schellenberg i Vaduz eren en efecte una senyoria i un comtat respectivament, que estaven directament subordinats a l'emperador com a senyor feudal. miniatura|L'antic edifici administratiu dels govarnadors de Liechtenstein a Feldkirch, Àustria El 23 de gener de 1719, després que s'hagués realitzat la compra, Carles VI com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic va decretar que Vaduz i Schellenberg s'unissin i s'elevessin a la dignitat de Principat amb el nom de "Liechtenstein", en honor del "[seu] fidel servidor, Anton Florian de Liechtenstein", el successor de Joan Adam I. En aquesta data, el flamant principat de Liechtenstein es va convertir en un estat membre del Sacre Imperi Romanogermànic, pel qual els prínceps regnants van passar a ser els monarques de Liechtenstein i finalment van rebre el tan anhelat escó hereditari al Reichstag. Tanmateix, els prínceps regnants no van posar els peus al seu nou principat durant diverses dècades, una prova de la pura conveniència política de les compres. Atès que el petit país, allunyat de Viena i Bohèmia, només constava de pobles agrícoles, l'administració es va instal·lar a la ciutat més propera, Feldkirch a Àustria, on el príncep va fer construir un edifici d'oficines per al seu governador. El castell de Vaduz, el centre del comtat medieval d'aquest nom, va romandre sense utilitzar i es va llogar com a restaurant per a excursionistes fins a finals del segle XIX.
Amb la fi del Sacre Imperi Romanogermànic el 1806, el Principat de Liechtenstein es va convertir en sobirà i va ser reconegut en aquest estatus pel Congrés de Viena el 1814/1815. Joan I es va convertir en el primer sobirà independent. Va adquirir una sèrie de castells i finques a Àustria per als seus nombrosos fills, que encara avui estan habitats principalment pels seus descendents. Els prínceps regnants van continuar vivint a les seves magnífiques residències de Viena, el Palau Urbà de Liechtenstein i el Palau de Jardí de Liechtenstein, i a les seves propietats moraves i bohèmies, amb Lednice i Valtice (noms alemanys: Eisgrub i Feldsberg) com a residència principal. La frontera entre Àustria i Bohèmia-Moràvia, tots dos estats membres de l'Imperi Austrohongarès sota el domini dels Habsburg, discorria pel parc entre els dos castells. L'administració local del Principat de Liechtenstein estava supervisada per un governador, i l'oficina del govern es trobava a la seu del príncep.
No va ser fins a l'Ocupació alemanya de Txecoslovàquia per la Alemanya Nazi a l'inici de la Segona Guerra Mundial que la residència es va traslladar de Valtice a Vaduz. El príncep s'havia oposat a l'annexió del territori txec, inclosos Valtice i Lednice, als Sudets, i com a conseqüència les seves propietats van ser confiscades pels nazis, per la qual cosa la família es va traslladar a Vaduz el 1939. Àustria també havia estat annexada per Alemanya mitjançant l'Anschluss el 1938.
Després de la Segona Guerra Mundial, no només es van expropiar les propietats txecoslovaques de la família, sinó que a l'Àustria ocupada la majoria de les seves propietats també es trobaven a la zona d'ocupació soviètica i, per tant, van ser inaccessible fins al final de l'ocupació el 1955. A causa de les expropiacions a Txecoslovàquia com a resultat dels decrets de Beneš el 1945, la família va perdre una gran part de les seves possessions de terra, amb uns 1.200 quilòmetres quadrats (463 milles quadrades), 7,5 vegades la superfície total del propi Principat.Fürst kämpft um Schlösser und Ländereien in Tschechien (El príncep lluita per castells i propietats a la República Txeca), 22 desembre 2018 Només va poder restablir la seva prosperitat, inclòs el manteniment de nombrosos castells a Àustria i de les col·leccions d'art de fama mundial, en l'últim terç del segle XX ampliant el seu petit banc de Liechtenstein cap a l'empresa financera d'àmbit internacional Grup LGT.
Segons la Constitució de la Casa Principera de Liechtenstein de 26 d'octubre de 1993, tots els membres excepte el príncep regnant ostentaran els títols de Príncep o Princesa de Liechtenstein i Comte o Comtessa de Rietberg.
El 15 d'agost de 2026 la Casa de Liechtenstein va aprovar la derogació de la primogenitura masculina per adoptar un sistema de primogenitura absoluta, en virtut del qual el primer fill o filla de la línia successòria pot heretar el tron, independentment del seu sexe. La mesura va ser anunciada pel príncep hereu Alois durant el discurs del Dia Nacional del país, després de rebre l'aval de la majoria de dos terços dels membres votants de la dinastia. Aquest canvi legislatiu, que s'aplicarà exclusivament a la descendència futura dels fills dels prínceps hereus Alois i Sophie, manté intacta la línia successòria immediata encapçalada pel príncep Joseph Wenzel. Amb aquesta reforma, la monarquia de Liechtenstein —que conserva atribucions executives i legislatives rellevants dins del marc europeu— avança en la modernització de les seves institucions dinàstiques.
Governants
+ Comtats de Vaduzi Schellenburg sota laCasa de Tübingen (1050-1416)i successors (1416-1712)Senyoria de Liechtenstein(1130-1608) Senyoria dePetronell(1209-1307)Senyoriade Rohrau(1209-1308) Rohrau heretatper la família Stadeck Senyoria deLiechtenstein(1156-1608)Senyoria deRavensperg(1350-1427) Senyoria deNikolsburg(1427-1461)Senyoria deFeldsberg(1445-1585) Senyoria deSteyregg(1445-1548) Branca de Feldsberg des de 1585Senyoria deWilfersdorf(1585-1709) Elevat a:Principat de Liechtenstein(1608–present)Van romandre com a senyors titulars de Prínceps fins a la compra de Schellenberg i Vaduz, que, des de 1719, es va convertir en el territori efectiu dels Prínceps, i el que encara avui roman com a Principat de Liechtenstein. Fi de la monarquia a Alemanya, Àustria i Txèquia (des de 1918)El Principat va perdre la sobirania sobre les propietats en aquests països