L'església conventual de Sant Francesc d'Assís és un temple religiós catòlic pertanyent a l'Ordre de Frares Menors, situat a Carcaixent (València), a la comarca de la Ribera Alta. La seva edificació es va començar en 1602 i representa un dels monuments més destacats de la localitat pel seu significat històric i cultural. L'església compta amb declaració com a Bé de Rellevància Local, segons la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià, en la disposició addicional cinquena com a arquitectura religiosa anterior a 1940.
Història El convent de Sant Francesc de Carcaixent va ser fundat el 6 de juliol de 1602, amb autorització de l'arquebisbe de València Sant Joan de Ribera, pels Franciscans Descalços, o popularment coneguts com a Franciscans Alcantarins, pel seu reformador Sant Pere d'Alcàntara, de la Província Descalça de Sant Joan Baptista de València. Les obres van començar el 13 d'octubre del mateix any, als afores de la ciutat. A l'octubre de 1603, l'any d'haver començat les obres, els religiosos ja van poder habitar el nou convent. Durant els anys que el convent va estar obert va ser casa de formació i d'estudis, i comptava amb lector, mestre i estudiants. En 1724 es va establir una Càtedra de Teologia, i durant el segle XVIII es va fundar una Escola Pública de Gramàtica. No és molt el que es coneix sobre la vida dels religiosos en aquesta època, però durant tot aquest temps, el convent va estar habitat per al voltant de quaranta religiosos. Com era habitual, es dedicaven a l'assistència dels malalts, destacant el seu paper en l'epidèmia de 1648, com també s'encarregaven de la predicació i dels enterraments de Carcaixent i els pobles de la comarca. En 1730 hi ha constància de la construcció de la Capella de la Comunió, la qual es va inaugurar el 10 d'octubre de 1734, sent propietat de la tercera ordre. El 16 de juny de 1813, els religiosos van abandonar el convent per la invasió de l'exèrcit francés, que el va saquejar i va incendiar; van poder tornar l'1 de febrer de 1814. En 1821, va ser annexionat el convent de Sant Onofre de Xàtiva. El 25 d'agost de 1835, arran del decret de desamortització de Mendizábal, la comunitat es va veure obligada a abandonar definitivament el convent, van abandonar la comunitat 31 religiosos.
Durant el període de la desamortització (1835-1923) les dependències conventuals van passar a les mans de l'administració per a satisfer les seues necessitats dotacionals, durant el temps s'ha disposat com a escola, seu de correus i telègrafs, i bombers. Quant a l'església, va passar en mans de l'Arquebisbat de València, així com la gran part de religiosos sacerdots van quedar annexionats al clergat parroquial. Molts dels religiosos van continuar assistint en la població de Carcaixent, destacant el paper de l'Orde Franciscà Seglar, els quals van cuidar el culte de l'església de Sant Francesc, fent que huitanta-huit anys després de la desamortització es poguera refundar de nou nou la comunitat franciscana de Carcaixent.
La presència dels franciscans a Carcaixent va tornar en 1923, amb la fundació d'una comunitat de frares, clausurada en 2013, i el col·legi de Sant Antoni de Pàdua, que roman obert fins al dia de hui. La tornada de l'Orde Franciscà a la població respon a la donació per part d'Agustín García Oquendo del seu domicili del carrer Santa Anna per a establir un centre cultural. Una vegada solucionades les dificultats de la clàusula testamentària i aprovada la fundació pel Definitori Provincial, el 18 de maig de 1923, prenen possessió de la casa els pares Francisco Ferrer i Samuel Leal, juntament amb fra Francisco Oliver, natural de Carcaixent. Uns mesos després, el col·legi obri les portes un 12 de novembre de 1923. La comunitat religiosa torna a l'església de sant Francesc d'Assís, després de huit anys des de la seua arribada de nou nou a Carcaixent, a causa de les necessitats de més espai, perquè la capella del col·legi resulta insuficient. Sent el 3 de març de 1931, l'Orde Franciscà entrava en possessió de l'antiga església de l'històric convent de Carcaixent per aprovació de l'arquebisbe Prudencio Melo Alcalde, també va ser present el ministre provincial de l'ordre, així com, el rector de l'església parroquial de l'Assumpció. Però pocs mesos després, al maig de 1931, obligats per les autoritats republicanes, es va dissoldre la comunitat i va abandonar el col·legi i l'església de Sant Francesc. Cinc mesos després, la comunitat es va poder reincorporar a les seues activitats. El 12 de maig de 1936, els religiosos van haver d'abandonar violentament la comunitat, sense poder residir al poble. La comunitat de Carcaixent es va fusionar amb la de Sant Llorenç de València. Amb els assalts populars esdevinguts durant la Guerra Civil, es van veure afectats el col·legi de Sant Antoni, afectant a part de l'antiga casa i la biblioteca, així com l'església de Sant Francesc va ser totalment devastada. Després de tres anys, el 29 de març de 1939, el pare Pacífic Torres es va personar a Carcaixent, recuperant les dependències del col·legi i de l'església. Quant a l'església, estava projectada per a convertir-se en presó. El 4 d'octubre de 1939, es va fer l'acte de reconciliació de la capella del col·legi i de l'església de Sant Francesc, celebrant-se posteriorment la missa solemne de sant Francesc d'Assís. Durant els anys que la comunitat va ser present a Carcaixent, va promoure una gran devoció popular amb l'Orde Franciscà Seglar, la Joventut Antoniana, l'Associació del viacrucis, entre moltes altres; i gran és el reconeixement i l'estima que els ha professat el poble carcaixentí, no sols per la seua labor en el col·legi, sinó per la seua labor al poble de Carcaixent, i que tristament van haver d'abandonar per decisió del Capítol Provincial celebrat el mes d'abril de 2013, la marxa es va produir al setembre del mateix any, clausurant de manera definitiva la fraternitat franciscana de sant Francesc d'Assís de Carcaixent, quatre-cents anys després de la fundació del primer convent. Actualment, només es conserva l'església, una xicoteta part de les dependències conventuals i el col·legi de Sant Antoni, que continuen en titularitat de l'Orde Franciscà, i està vinculat al convent del Sagrat Cor d'Ontinyent. També continua activa l'Orde Franciscà Seglar amb seu a l'església de Sant Francesc.
Discripció L'església del Convent de Sant Francesc de Carcaixent és un edifici religiós que es remunta a l'any 1602, quan l'arquebisbe de València Sant Joan de Ribera va autoritzar la fundació d'un convent de Frares Menors Descalços, coneguts popularment com alcantarins. Aquesta obra s'emmarca dins de l'estil renaixentista, presenta una austeritat pròpia de les construccions dels franciscans alcantarins, caracteritzades per la simplicitat, la funcionalitat i l'absència de decoració en excés. Es desconeix la identitat de qui va ser l'arquitecte, però el convent segueix el model conventual establit per Sant Pere d'Alcántara en la seua reforma. En l'actualitat, només es conserva l'església, situada en la plaça del Convent, que ha mantingut la seua estructura fonamental malgrat les reformes, exclaustracions i canvis en l'ús. Les fonts ens indiquen que manté les seus característiques primerenques, molt semblants entre les esglésies alcantarines, atorgant-li un valor patrimonial destacable.
L'església i el convent en origen van ser construïts amb maçoneria, cantonades de pedra picada i un entramat de fusta de mobila, seguint la tradició franciscana. Aquesta combinació respon a la voluntat d'austeritat i economia de mitjans, així com també a la solidesa i la durabilitat.
Quant a la distribució de la planta, podem observar una única nau, coberta amb una volta de canó, que es rematada per l'altar major en el centre dedicat a sant Francesc d'Assís, i dos altars laterals a cada costat dedicats a Sant Josep i la Immaculada Concepció. Aquesta estructura és típicament característica de l'arquitectura conventual del segle XVII, la qual procurava espais amplis i unificats adequats per a la predicació. Les dimensions de l'església són notablement més grans en comparació amb les reduïdes del convent. Segons indica Eduard Soler i Estruch, a més de la nau central, hi havia originàriament huit capelles laterals, encara que hui només es conserven sis; cal remarcar que actualment aquestes capelles no disposen d'altar, sinó que només presenten una imatge devocional, ja que tenien la funció d'acollir els passos durant la Setmana Santa. En referència al cor, que s'alça en l'entrada del temple, i que permetia la participació dels religiosos en els oficis sense ocupar l'espai dels fidels, Soler i Estruch comenta que la barana del cor “si no passa de tres-cents anys, què poquets li’n faltaran”, remarcant l'antiguitat d'aquesta part de l'església. Entrant a mà esquerra, es pot observar situada una capella lateral que és de majors dimensions que la resta, amb planta de creuer i coberta per una falsa cúpula; va ser construïda molt després de l'església original i destaca per la seua amplitud. Quant als elements constructius podem classificar-los en tres categories: els elements de suport, com els murs gruixuts de maçoneria, els arcs de mig punt i els contraforts; els elements sustentats, com la volta de canó i les cúpules; i els elements decoratius, que destaquen per la seua sobrietat, senzillesa i simplicitat.
Pel que podem veure a l'exterior, destaca la façana, que es caracteritza per un estil renaixentista que és alhora senzill, proporcionat i subtil. Amb una marcada verticalitat i estilització, no presenta cap ornamentació ni volums, acabant amb una combinació de línies rectes i corbes que ressalten el caràcter vertical, incloent-hi rematades de bola i una rematada central de tipus triangular. A l'esquerra, se situa una espadanya que actualment alberga dues campanes. La porta de llinda destaca per la seua senzillesa, i damunt d'aquesta hi ha un panell ceràmic que representa la benedicció de sant Francesc d'Assís a un germà, i just per damunt d'aquest, se situa una finestra que serveix per a il·luminar el cor, on es pot veure un vitrall amb una representació de Sant Francesc d'Assís. La façana de l'antic convent, que es trobaria adjunta a la façana de l'església, presentava una estructura semblant a la de l'església, amb formes més simples.
De l'interior de l'antic convent, a pesar que hui dia no es conserva, el claustre del convent, de dimensions quadrades, comptava amb arcades de mig punt i un jardí central amb un xicotet pou. Com diu Soler i Estruch: “era un típic claustre franciscà, amb un pouet a una vora i un exòtic plataner que n'era l'admiració”.
Patrimoni artístic A pesar que l'església de Sant Francesc respon a l'austeritat pròpia de la reforma de Sant Pere d'Alcàntara, el seu interior va arribar a contindre un important patrimoni artístic, resultat de la devoció popular i del mecenatge de famílies acomodades de Carcaixent, entre les quals sobreïxen els Noguera, Talens i Armengols, que van sufragar gran part dels retaules, imatges i elements litúrgics. Aquest patrimoni, actualment en gran manera perdut, és conegut gràcies a documents notarials, cròniques i testimonis de la comunitat local.