"Lady Madonna" és una cançó de la banda de rock anglesa The Beatles, escrita principalment per Paul McCartney i acreditada a Lennon-McCartney. El març de 1968, va ser publicada com a senzill mono sense àlbum amb el suport de "The Inner Light". La cançó va ser gravada el 3 i 6 de febrer de 1968 abans que els Beatles marxessin cap a l'Índia, i el seu estil, inspirat en el boogie-woogie, va assenyalar un enfocament més convencional de l'escriptura i l'enregistrament per a la banda, després de l' experimentació psicodèlica dels dos anys anteriors.
Aquest senzill va ser l'últim llançament de la banda a Parlophone al Regne Unit, on va arribar al número 1 durant les dues setmanes que van començar el 27 de març, i a Capitol Records als Estats Units, on va debutar al número 23 del Billboard Hot 100 durant la setmana que va acabar el 23 de març i va arribar al número 4 des de la setmana que va acabar el 20 d'abril fins a la setmana que va acabar el 4 de maig. Els llançaments posteriors, començant amb "Hey Jude" a l'agost de 1968, es van publicar amb el seu propi segell, Apple Records, sota distribució EMI, fins a finals dels anys 70, quan Capitol i Parlophone van reeditar material antic. La primera aparició de la cançó en estèreo a l'àlbum va ser a la recopilació nord-americana Hey Jude, publicada el 1970, i a la col·lecció del mercat global 1967–1970, publicada el 1973.
Inspiració miniatura| La sessió de fotos per a la portada del senzill va tenir lloc el 8 de febrer de 1968 Segons la descripció del musicòleg Walter Everett, "Lady Madonna" és una cançó de "rock and roll sorollós". Com a tal, va anunciar el retorn dels Beatles a una forma més estàndard de composició després de les seves recents produccions psicodèliques, un enfocament de "tornada a l'essencial" que molts altres artistes van seguir al llarg del 1968. Segons un dels veïns de Paul McCartney a la seva granja a Escòcia, McCartney va escoltar la cançó en un piano durant una visita que ell i Jane Asher van fer des de Londres a principis de desembre de 1967. L'autor Jonathan Gould considera que el moment és propici, ja que la premsa musical britànica a principis de 1968 "[va començar] a promocionar la idea d'un 'renaixement del rock and roll' com a correcció als excessos de la psicodèlia". miniatura|upright=0.7|esquerra|Fats Domino actuant a Hamburg el1973 McCartney va basar la seva part de piano per a la cançó en la versió de jazz tradicional de "Bad Penny Blues" de Humphrey Lyttelton, que va ser publicada pel segell discogràfic Parlophone el 1956, poc després que George Martin, el productor dels Beatles, assumís el càrrec de cap del segell. McCartney recordava: " ' Lady Madonna' era jo assegut al piano intentant escriure una cosa de boogie-woogie blues ... Em recordava a Fats Domino per alguna raó, així que vaig començar a cantar una imitació de Fats Domino. Va portar la meva altra veu a un lloc molt estrany." L'èxit de Domino de 1956 "Blue Monday" transmet la difícil situació d'un home treballador cada dia de la setmana, mentre que "Lady Madonna" fa el mateix des d'una perspectiva femenina.
John Lennon va ajudar a escriure la lletra, que explica la història d'una mare sobrecarregada de feina, esgotada i possiblement soltera que s'enfronta a un nou problema cada dia de la setmana. McCartney va explicar la cançó dient: " ' Lady Madonna' va començar com la Mare de Déu, després va ser una dona de classe treballadora, de la qual òbviament n'hi ha milions a Liverpool. Hi ha molts catòlics a Liverpool a causa de la connexió irlandesa." La lletra inclou tots els dies de la setmana excepte el dissabte, que McCartney només va notar molts anys més tard: "Estava escrivint la lletra per aprendre-la per a un programa de televisió americà i em vaig adonar que m'havia perdut el dissabte ... Així que vaig pensar que devia haver estat una nit de festa de debò." McCartney va dir que la seva inspiració per a la cançó va venir després de veure una fotografia a la revista National Geographic d'una dona alletant, titulada "Mountain Madonna".
Parlant més tard sobre "Lady Madonna", Lennon va dir que tenia un "[b]on toc de piano, però la cançó mai va arribar enlloc", i va afegir: "Potser el vaig ajudar amb algunes de les lletres, però no n'estic orgullós de cap manera." L'autor Howard Sounes identifica tant una rellevància per a l'educació catòlica de McCartney com una qualitat autobiogràfica que contradiu la melodia i l'entrega optimistes de la cançó. Escriu: "la lletra també és tendra i personal, evocant la imatge de Mary McCartney com a llevadora, cuidant mares i els seus nadons a Liverpool com ho havia fet durant la infància de Paul. La frase 'Lady Madonna' també té un clar significat cristià, és clar, confonent el record de Paul de la seva mare amb la Mare de Déu en el que és un himne boogie-woogie".
Enregistrament miniatura| El piano Vertegrand de 1905 que McCartney va fer servir a "Lady Madonna" El llançament de "Lady Madonna" juntament amb "The Inner Light" tenia com a objectiu cobrir l'absència dels Beatles mentre assistien a un curs de Meditació Transcendental a l'Índia sota la tutela del Maharishi Mahesh Yogi. Les sessions van tenir lloc els dies 3 i 6 de febrer als estudis EMI (posteriorment Abbey Road Studios) de Londres. Tot i que la cançó va ser un retorn a les arrels musicals dels Beatles, aquesta estètica no es va traslladar a la banda que va gravar la cançó bàsica com a conjunt. McCartney va gravar per primera vegada la seva part de piano, utilitzant el Steinway Vertegrand "Mrs Mills" d'EMI, acompanyat per Ringo Starr tocant una caixa amb pinzells. Starr va recordar que, en gravar la cançó, els Beatles van consultar a Martin sobre com recrear el so que Lyttelton havia aconseguit a "Bad Penny Blues". George Harrison i Lennon van afegir els riffs de guitarra distorsionats de la cançó , tocant línies idèntiques a través del mateix amplificador; McCartney va sobregrabar el baix i Starr va afegir més bateria, tocada amb una bateria completa. McCartney va cantar la seva veu principal en un estil que l'autor Ian MacDonald anomena Presleyesque, mentre que Lennon, McCartney i Harrison van contribuir amb les veus de fons, part de les quals consistien en els cantants imitant instruments de metall durant la pausa instrumental de la cançó. El periodista musical John Harris va identificar la influència dels Mills Brothers, l'actuació dels quals incloïa els quatre cantants imitant instruments de metall, en les harmonies de cant scat dels Beatles a "Lady Madonna". Les primeres mescles de la cançó indiquen que el Mellotron i la pandereta es van tallar de la pista completa, juntament amb veus i diàlegs estranys on la banda havia estat de molt bon humor durant les sessions.
La sessió de sobregravació per a la secció de vents de quatre components va tenir lloc el 6 de febrer. El solo de saxòfon tenor de la pista va ser interpretat pel músic de jazz britànic i propietari d'un club, Ronnie Scott. Harry Klein, que va tocar el saxòfon baríton a la pista, va recordar que la sessió es va organitzar a l'últim moment, mentre que Bill Povey, el segon saxòfon tenor, va dir que no s'havia escrit cap música perquè els músics la seguissin i McCartney només els va oferir instruccions vagues. El segon saxòfon baríton va ser interpretat per Bill Jackman. Al seu llibre Revolution in the Head, MacDonald escriu que el solo "audiblement exasperat" de Scott va ser provocat per l'incompliment "poc professional" de McCartney a l'hora de proporcionar als músics un arranjament de trompa adequat.
La selecció de la cançó com a cara A del senzill va ser en detriment de "Across the Universe" de Lennon, que Lennon també va retirar de la competició com a cara B, ja que no estava satisfet amb l'arranjament musical. Com a resultat, Harrison va obtenir la seva primera cara B dels Beatles com a compositor, amb "The Inner Light", la pista de fons de la qual havia gravat amb diversos músics clàssics indis a Bombai, al gener.
Pel·lícules promocionals Els Beatles van fer dues pel·lícules promocionals per a "Lady Madonna", que van ser sindicades a companyies de radiodifusió. El material es va rodar l'11 de febrer de 1968 als estudis EMI i va ser distribuït per NEMS Enterprises a les televisions dels Estats Units i del Regne Unit. Tony Bramwell va dirigir les dues pel·lícules.
Tot i que la intenció havia estat mostrar els Beatles imitant el senzill, la banda va decidir a l'últim moment que volien aprofitar el temps per gravar una nova cançó.Cushley, Joe. "Boys on Film". In: . El metratge consistia en els Beatles gravant "Hey Bulldog" de Lennon, que es va convertir en l'última de les quatre noves cançons que van proporcionar a United Artists per al seu ús a la pel·lícula d'animació Yellow Submarine. Es va fer poc intent de combinar el metratge dels Beatles tocant i cantant amb l'àudio de "Lady Madonna", on en el segon dels dos clips, es mostra a Harrison menjant un plat de mongetes, mentre que els dos clips mostren a Starr escoltant una reproducció i els Beatles tocant instruments alternatius als que s'escolten a la cançó. Les promocions també incloïen metratge de McCartney als estudis Chappell el novembre de 1967, d'una sessió que va produir per al senzill "Step Inside Love" de Cilla Black.
Una nova edició del metratge, juntament amb metratge dels assajos de "Hey Jude" de la banda al juliol de 1968, va ser muntada per al segment de "Lady Madonna" a The Beatles Anthology el 1995. El 1999, Apple va tornar a reeditar el metratge, però aquesta vegada per crear un nou videoclip per a "Hey Bulldog" que el sincronitzés amb la cançó, per ajudar a promocionar la reedició de la pel·lícula Yellow Submarine.
Llançament i recepció
A Gran Bretanya, Parlophone va publicar "Lady Madonna" amb el suport de "The Inner Light" el 15 de març de 1968, amb el número de catàleg R 5675. El senzill es va publicar tres dies després als Estats Units, com a Capitol 2138. Un dels clips promocionals va ser emès per la BBC a l'edició del 14 de març de Top of the Pops i després a All Systems Freeman d'Alan Freeman l'endemà, i als Estats Units a The Hollywood Palace d'ABC-TV el 30 de març. Segons la descripció d'Everett, el senzill va estar "a l'avantguarda d'un revival del rock-and-roll de primavera-estiu de 1968 al Regne Unit", que incloïa reedicions exclusives per al Regne Unit de senzills de Gene Vincent, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly i Little Richard.
Entre les crítiques contemporànies del senzill, la revista Billboard va descriure "Lady Madonna" com un "poderós rocker de blues", mentre que el crític de Cash Box va escriure: "Feu un pas enrere, els Beatles alleugen el seu ritme progressiu amb aquesta part rítmica contundent que presenta Ringo Starr en una rara actuació vocal amb hard-rock i kazoo i lletres que veuen les dificultats de la classe treballadora amb un pessic de sal". Record World va dir que "és un rock and roll fantàstic i un comentari social picant". Chris Welch de Melody Maker va expressar dubtes sobre la cançó, dient: "La millor part és la introducció al piano, després pots divertir-te preguntant-te per què Paul [cantant] sona com Ringo... i després surt i compra un altre disc". Welch va concloure: "Realment no puc veure que això sigui un èxit, no quan hi ha competència de gent com Four Jacks and a Jill i Kay Starr." La revista Time va reconèixer els Beatles com els líders d'un "auge" d'interès renovat pel rock 'n' roll dels anys cinquanta i va dir que la banda havia tornat a reprendre l'"estil simple i dur que havien deixat enrere a Liverpool". L'autor Bernard Gendron, parafrasejant una afirmació dels escriptors de Time –que diu que anaven per davant de la premsa de rock nord-americana en reconèixer aquesta tendència– escriu que, en precedir el 'Jumpin' Jack Flash'", retrospectiu similar dels Rolling Stones, "Lady Madonna" va ser possiblement "el primer senzill d'una banda de rock d'elit a assenyalar el 'retorn a les arrels'".