L'himne nacional del Líban (), conegut oficialment per les paraules inicials «» (), ‘Tots per la pàtria, per la glòria i per la bandera’, és l'himne oficial de la República Libanesa. Fou escrit per Rashid Nakhle i compost per Wadih Sabra. Fou adoptat el 12 de juliol de 1927, set anys després de la proclamació de l'Estat del Gran Líban durant el mandat francès.
Història Orígens A començament del , alguns poetes van compondre himnes que elogiaven les glòries del Líban, la seva natura i els seus cedres. Aquests himnes eren interpretats per la banda del Mutasarrifat de Mont Líban en indrets com la plaça del Serrall de Baabda, l'edifici Manshieh, Deir al-Qamar i el jardí de Rüstem Paixà, a Beirut. Tenien la finalitat de revifar el sentiment nacional en un país ofegat per 400 anys d'ocupació. Aquests himnes estaven destinats principalment a inspirar les tropes, els escolars, els policies i els escoltes, amb temes centrats en el cedre del Líban, la pàtria i Fenícia.
L'historiador Joseph Nehme esmenta al tercer volum del seu llibre Pages du Liban que havia sentit voluntaris libanesos i sirians dels exèrcits aliats, que havien entrat al Mont Líban, cantar un himne de mobilització.
El primer himne nacional El dia de la proclamació de l'Estat del Gran Líban per Henri Gouraud, el setembre de 1920, el pare Maroun Ghosn va compondre un himne que s'interpretà a l'inici i al final de la celebració. La música fou composta inicialment per Bechara Farzan i, posteriorment, Paul Ashqar li'n donà una altra melodia.
Titulat «Líban, no temis l'adversitat» (), des d'aleshores ha passat a formar part del repertori musical de les Forces Armades del Líban amb el títol «Himne de salutació als cedres».
L'himne original tenia tres estrofes. La segona fou eliminada posteriorment, en adoptar-lo les Forces Armades del Líban, ja que contenia una frase en honor de França.
Primera estrofaLíban, no temis l'adversitat,
car tots estem armats per al dia de la batalla.
Els nostres germans han mort fidelment perquè aconsegueixis la glòria,
així doncs, viu per sempre glorificat.
Oh cedre de les banderes,
que resplendeixes i fas realitat el somni dels nostres avantpassats,
els nostres herois, plens de tristesa,
han partit, mantenint l'esperança en les promeses.TornadaVeniu, alceu ben amunt, vers la glòria,
la bandera on oneja el nostre cedre.
Ah, que bell, que bell,
el nostre cedre, el nostre símbol i el nostre honor.Segona estrofaBones notícies, oh nostre Líban!
Has aconseguit el teu desig; en donem gràcies a Déu.
França, no n'oblidarem la noblesa i la virtut;
sí, l'estimem en els nostres cors.
Oh, la sang que ha vessat sobre la terra,
el nostre Líban, les seves muntanyes, s'han ensorrat i esquerdat de pena.TornadaTercera estrofaLíban, en temps de pau,
honorem el noble hoste i respectem els drets humans.
Però, si cau la nit del conflicte,
rebutgem els nostres enemics amb el tall de les nostres espases.
Els nostres cors són forjats de pedra,
la nostra força terroritza fins i tot el lleó més ferotge.
Si l'adversari oprimeix o ataca,
esdevindrà presa de les bèsties i els voltors.Tornada
Entre els himnes d'aquest període, també n'hi havia un compost pel «poeta dels cedres», Chibli Mallat, o Youssef al-Sawda. En aquest context, el diputat xeic Ibrahim al-Moundhir instà el Parlament del Líban a redactar un himne nacional oficial, seguint l'exemple de les nacions independents.
L'himne nacional modern El 1925 es va fer un primer intent, impulsat pel governador francès del Gran Líban, Léon Cayla, de convocar un concurs sota la supervisió d'un jurat que incloïa, entre d'altres, Georges Corm, Henri Pharaon, Wadia Sabra i Ahmad Fleifel. Tanmateix, els poetes no van trobar la inspiració o, si més no, cap melodia ni lletra no aconseguí convèncer el jurat.
L'any següent, el maig de 1926, es proclamà la República Libanesa i Charles Debbas en fou elegit president. El primer govern del nou president volgué crear un himne nacional libanès i constituí un comitè per arbitrar entre els poetes del Líban i de la diàspora libanesa i seleccionar l'himne.
El 19 de juliol de 1926 es publicà al butlletí oficial un decret titulat «Concurs per a la selecció de l'himne nacional libanès». L'article 1 d'aquest decret establia que el concurs es dividia en dues seccions: «un concurs per escollir un poema àrab amb una lletra adequada per a l'himne libanès» i un altre concurs entre compositors per seleccionar la melodia del poema escollit. L'article 2 disposava que el comitè d'arbitratge, presidit per l'eminent lingüista xeic Abdallah Boustany i el ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, Najib Amouni, juntament amb membres com Ibrahim el Mounzer, Jamil Bey al-Azm, Abdel-Rahim Kleilat, Wadih Akl, Ibrahim al-Moundhir, Chibli Bey Malat, Abdel Basset Fathallah i Élias Fayad, tenia l'important encàrrec de seleccionar un himne nacional per a la república acabada de proclamar.
A finals d'octubre de 1926 s'anunciaren els resultats del concurs, i l'himne guanyador fou el compost pel poeta Rachid Nakhle. Mogut per un profund desig de servir el seu país de la millor manera i de fer callar els qui creien impossible unir totes les faccions libaneses sota una mateixa tornada, va escriure el poema d'una sola tirada a la seva ciutat natal de Barouk. Tanmateix, per evitar aprofitar-se de la seva fama, signà el text amb el pseudònim Maabad.
Es diu que Béchara el-Khoury, aleshores ministre de l'Interior, li va demanar que eliminés una estrofa que feia referència a la unitat de la creu i la mitja lluna, i que les 1.000 lliures que va guanyar es van donar a beneficència. Un cop escollida la lletra de l'himne nacional, la versió final es publicà als diaris libanesos perquè els compositors poguessin competir per posar-hi música.
El 12 de juliol de 1927 es promulgà el Decret 1855, que establia al seu primer article que «la melodia composta pel professor Wadih Sabra, director del Conservatori Nacional Superior de Música del Líban, es considera la melodia oficial de l'himne nacional libanès». L'himne fou adoptat oficialment per decret el 12 de juliol de 1927. L'himne es mantingué després de la independència de 1943.
Entre els textos no seleccionats pel jurat n'hi havia un d'Abdel-Halim Hajjar, que el jurat havia valorat però que l'autor retirà més tard, i un altre de Chebli Mallat. Aquest darrer tenia un to feminista, ja que començava amb els versos: «Filles dels cedres, / canteu-nos / els símbols dels nostres cedres orgullosos...». Aquestes versos els ha fet servir recentment Carole Sakr en el seu tema «Líban, terra de dones i homes».
L'himne s'interpretà per primera vegada el 30 de maig de 1927 al club de l'Escola Maronita Sagesse, durant una obra de teatre, en presència del president de la república, diversos diputats, ministres i personalitats destacades.
El 2018, amb motiu del 91è aniversari de l'himne libanès, es proposà instituir un dia festiu nacional en el seu honor.
Controvèrsia sobre l'himne del Rif Rasha Al Karam, d'Al Jadeed TV, publicà el 2011 un polèmic minidocumental sobre l'himne nacional libanès en què afirmava que la melodia i la lletra havien estat plagiades de l'«Himne del Rif», una cançó escrita per a Abdelkrim el-Khattabi i composta pel compositor libanès Mohammed Fleifel el 1924. Presumptament, aquest himne hauria estat adoptat com a himne oficial del Rif un any abans que aparegués l'himne nacional libanès.
Malgrat els esforços de l'artista Ghassan Rahbani, que afirmà haver descobert el plagi per posar en relleu la gravetat de l'afer i demanà canviar l'himne, l'intent de convertir l'escàndol de l'himne en un afer públic finalment fracassà.
Segons Al Jadeed TV, l'hivern de 1924, mentre els diaris àrabs celebraven amb entusiasme les victòries amazigues contra els exèrcits espanyol i francès, Ibrahim Touqan, Abdelrahim Qleilat i Mohammed Fleifel es van reunir al Café du Carillon —actualment Café du Théâtre Farouk—, on Touqan va tenir la idea de compondre un himne per a la revolta i l'alliberament dels pobles àrabs. Fleifel en compongué la música. Tanmateix, Fleifel mai no reconegué cap col·laboració amb Touqan abans de 1936.
Segons l'historiador libanès Charles Hayek, la República del Rif mai no va tenir un himne oficial. Argumenta que la confusió prové d'un documental marroquí publicat el 1959, que emprava la melodia de l'himne libanès.
L'única prova del plagi és un fragment d'un documental sobre el polític marroquí Mehdi Ben Barka, en què sona la melodia de l'himne nacional libanès sobre imatges del rei Muhàmmad V, però amb una lletra diferent. A més, el llibre Deux poètes contemporains, d'Omar Farroukh, conclou que Mohammed Fleifel va vendre la melodia de l'«Himne de l'heroi del Rif» a Wadia Sabra. Tanmateix, tot i que l'«Himne del Rif» fou compost pels germans Fleifel, la seva melodia era diferent de la de l'himne nacional compost per Sabra.
Segons la professora Joumana Mrad, l'«Himne del Rif» era molt popular en aquell moment, fet que en dificultava el robatori o el plagi per revendre'l. Això suggereix que l'afirmació segons la qual es va vendre la melodia del Rif és una acusació falsa.
En una entrevista amb Kadimokom, l'arranjador musical Nemer Habib revelà que, segons la seva recerca, quan el govern libanès decidí organitzar un concurs per a l'himne nacional, el jurat va demanar als germans Fleifel que seleccionessin el metre poètic adequat i aquests haurien escollit el metre de l'«Himne del Rif» perquè els poetes poguessin compondre l'himne nacional libanès seguint-ne l'estructura i la forma poètica.
Composició La música de l'himne nacional està influïda per l'exposició de Beirut a la cultura occidental a finals del . Fou composta el 1925 per Wadia Sabra, un artista format a França.
Lletra Original en àrab estàndard modernTranscripció (EALL)Transcripció en AFILes transcripcions es basen principalment en fonts fiables dels articles Arabic phonology, Arabic language i Help:IPA/Arabic. Per tant, no es considera recerca original.
Traducció francesaTraducció catalanaI Tots nosaltres! Per la nostra pàtria, per la nostra glòria i bandera! El nostre valor i els nostres escrits són l'enveja dels segles. La nostra muntanya i la nostra vall engendren homes ferms. I consagrem les nostres paraules i el nostre treball a la perfecció.
Tots nosaltres! Per la nostra pàtria, per la nostra glòria i bandera! Tots nosaltres! Per la nostra pàtria!
II Els nostres vells i els nostres infants esperen la crida de la pàtria, i, el dia de la crisi, són com els lleons de la selva. El cor del nostre Orient és per sempre el Líban, Déu l'ha preservat fins a la fi dels temps.
III La seva terra i el seu mar són les joies dels dos Orients. Arreu del món, les seves bones accions flueixen de pol a pol. I el seu nom és la seva glòria des de l'inici dels temps. Els cedres són el seu orgull, el símbol de la seva immortalitat.
Notes
Referències
Enllaços externs
Libia Categoria:Música d'Àsia Categoria:Cultura del Líban