El Manifest de Bellaterra és el nom amb què es coneix la declaració Per una universitat nova en una societat democràtica, elaborada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i presentada l'11 de febrer de 1975, durant els darrers mesos del franquisme. El document proposava una universitat democràtica, autònoma i pública, vinculada a les necessitats socials i culturals del país, i esdevingué un dels textos de referència del moviment per la democratització de la universitat a l'Estat espanyol.
Context i elaboració miniatura|Vista general de la plaça Cívica del campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va gestar el Manifest de Bellaterra el 1975. El manifest sorgí en un període de creixent mobilització universitària contra la dictadura, en què a les reivindicacions dels estudiants s'havia afegit el moviment dels professors no numeraris, que combinava demandes laborals amb la reclamació d'una reforma democràtica de la universitat. L'historiador de l'educació Luis Miguel Lázaro Llorente situa la declaració de Bellaterra entre les diverses propostes alternatives per democratitzar l'ensenyament sorgides a l'Estat espanyol durant els darrers anys del franquisme, al costat dels projectes elaborats a Madrid i al País Valencià.
El text fou elaborat a partir d'un projecte impulsat pel professorat de la UAB i redactat inicialment pels professors Francesc Espinet i Josep Montserrat. L'11 de febrer de 1975 se celebrà a Bellaterra una Diada Universitària en què l'Assemblea de Professors debaté i aprovà una Declaració de principis per una universitat nova. El document constava de 22 punts.
Contingut El Manifest defensava una universitat democràtica i lliure, amb llibertat de pensament, docència i investigació; una universitat autònoma i de caràcter públic, amb participació democràtica de la comunitat universitària; i una institució al servei de la societat, amb igualtat d'oportunitats per accedir-hi. També reivindicava la vinculació de la universitat amb la realitat nacional catalana i l'ús preferent del català en la docència.
Aquest plantejament anava més enllà d'una reforma interna de la UAB. El text vinculava explícitament la democratització de la universitat amb la transformació política i social, una concepció característica dels moviments de renovació educativa del final del franquisme. El geògraf Oriol Nel·lo, en estudiar la trajectòria d'Enric Lluch i Martín, ha assenyalat el Manifest de Bellaterra com una de les expressions d'aquesta voluntat de vincular política universitària, política cultural i canvi social.
El claustre de març i repercussió El 15 de març de 1975 se celebrà un Claustre General de la UAB en què es debaté la proposta. Les fonts no coincideixen del tot en la identificació del text aprovat aquell dia. Un article contemporani del jurista Eliseo Aja, publicat a Cuadernos de Pedagogía, descrivia el document com una proposta aprovada per estudiants i professors i acceptada pel Claustre. En canvi, reconstruccions posteriors distingeixen entre el Manifest aprovat l'11 de febrer i un text de compromís basat en els seus principis que fou refrendat pel Claustre el 15 de març. Aquesta distinció explica que en la bibliografia posterior els termes Manifest de Bellaterra i Declaració de Bellaterra s'hagin utilitzat de manera no sempre coincident.
Més enllà d'aquesta qüestió documental, el Manifest adquirí una significació que ultrapassà la mateixa UAB. La historiografia de l'educació l'ha incorporat al conjunt de propostes de renovació democràtica de l'ensenyament de la dècada del 1970, i diversos estudis l'han considerat un referent de la reivindicació d'una universitat pública, democràtica i autònoma durant la transició de la dictadura a la democràcia. El document també fou reproduït el mateix 1975 a la publicació Escuela 75 i fou objecte d'anàlisi contemporània a Cuadernos de Pedagogía.
Referències
Categoria:Manifests Categoria:Universitat Autònoma de Barcelona