El , també anomenat Virgili del Vaticà o Fului Ursini schedae Vaticanae, és un manuscrit il·luminat que conté fragments de lEneida i les Geòrgiques de Virgili, datats de començament del segle V. Conté 76 folis i 50 miniatures, i es troba en la Biblioteca Vaticana, amb el 3225.
L'obra degué encarregar-la un membre no identificat de l'aristocràcia pagana de Roma, a finals del segle IV o inici del V, segons els historiadors de l'art. És un dels pocs manuscrits il·lustrats de l'Antiguitat tardana que s'han conservat. Barreja la influència de la pintura sobre papir i l'art clàssic de l'Alt Imperi Romà. Conservat a l'Abadia de Sant Martí de Tours durant l'edat mitjana, passà per erudits i bibliòfils francesos i italians dels segles XV al XVI abans de ser donat a la biblioteca papal el 1600. Després de moltes vicissituds, només es conserva una quarta part del text i una cinquena part de les miniatures del manuscrit. Les imatges, probablement obra de tres artistes diferents, il·lustren parcialment els dos darrers llibres de les Geòrgiques i nou dels dotze llibres de l'''Eneida. Aquestes pintures romanes van atraure l'atenció de molts estudiosos dedicats al patrimoni antic i van contribuir a influir en artistes del Renaixement carolingi i del Renaixement italià.
Història Context de la creació Dels set manuscrits antics que conserven fragments de textos de Virgili, el és un dels dos més ricament decorats, juntament amb el Vergilius Romanus, tots dos a la mateixa biblioteca (Cod. Vat. Lat. 3867). El manuscrit es feu per a un col·leccionista romà anònim de l'Antiguitat tardana. Des de començament del s. IV, Roma va tenir un període de pau i estabilitat, fins al saqueig l'any 410, tot i que va romandre darrere de Constantinoble. L'aristocràcia senatorial pagana intentava mantenir les antigues tradicions, com devia fer el mecenes de l'obra, i va marcar un renovat interés pel poeta llatí Virgili (70 ae -19 ae). De fet, fins i tot si els cristians continuaven llegint aquest autor, un romà cristianitzat probablement no hauria encarregat una obra decorada amb pintures que representen sacrificis pagans. Alguns autors d'aquest període van compilar i comentar els textos de Virgili, com ara Servi Maure Honorat, Macrobi o Quint Aureli Símmac..
El període al voltant del 400 correspon a un renovat interés per l'art clàssic de l'Alt Imperi. Moltes obres s'inspiren en aquest període i reutilitzen temes pagans, com ara en les arts decoratives –vori o argent– o en la pintura. Dues obres són emblemàtiques d'aquest interés: el díptic de Nicòmac i Símmac, tallat en vori, adopta, en primer lloc, els cànons de l'art del període julioclaudi, alhora que conté els noms de dues poderoses famílies paganes romanes del segle IV. Aquesta obra també podria haver estat dedicada a un altre aristòcrata romà contemporani, Pretextat. La persona que encarregà el manuscrit podria haver pertangut al seu cercle. Una altra obra important és el Plat de Parabiago, datat de finals del segle IV. Representa Cíbele i Atis, vinculats a un culte mistèric, molt popular en l'època en aquests mateixos cercles de l'aristocràcia pagana. La disposició de les figures esculpides en la placa mostra similituds amb les que es troben al final del . Altres romans, al contrari, van reinvertir aquest interés per l'art clàssic en nous temes cristians, com ara en el manuscrit Itala de Quedlinburg, un dels pocs manuscrits il·luminats d'aquest període que encara es conserven..
Datació Per a datar aquest manuscrit, que no conté cap colofó que indique l'any en què es va fer, cal comparar-lo amb altres obres de les quals se sap la data. Donat el nombre reduït de manuscrits d'aquest període, cal recórrer a altres obres com ara mosaics o ivoris. Els mosaics de la Basílica de Santa Maria Major de Roma daten dels anys 432-440, ja que inclouen una inscripció que fa referència al papa Sixt III. Aquests mosaics combinen trets molt propers al renaixement clàssic de finals del segle IV i nous elements específics del segle V als següents, i això els apropa al futur art medieval. Dues talles de vori que daten de començament del segle V també presenten composicions comparables: una escena que representa les Tres Maries a la tomba i l'Ascensió, actualment conservada al Bayerisches Nationalmuseum de Múnic, així com una altra escena de les dones santes a la tomba que es conserva al Museu Arqueològic de Milà..
Segons Thomas B. Stevenson, la proximitat del a l'art pagà recolza una datació primerenca del manuscrit de finals del segle IV.. Inabelle Levin, per la seua banda, hi veu una gran similitud amb els mosaics de Santa Maria Maggiore i, per tant, data el manuscrit del 430. Segons David Wright, l'estil de les miniatures del manuscrit és una mica més clàssic que aquests mosaics, i les data del voltant de l'any 400..
El manuscrit durant l'Edat mitjana Durant els segles V i VI, el manuscrit continua sent utilitzat i consultat, a jutjar per les anotacions i reescriptures del text que daten d'aquell període. No hi ha, però, cap prova que el situe en aquella època. En canvi, al s. IX, el manuscrit es conserva a l'Abadia de Sant Martí de Tours perquè dos personatges de les miniatures serviren de models per a la creació d'una il·lustració de la Primera Bíblia de Carles el Calb, feta al scriptorium d'aquest monestir cap al 846. També durant aquest període, els escribes carolingis de l'abadia afegiren correccions al text. El manuscrit podria haver eixit de Roma per iniciativa de Carlemany, que l'hauria portat a Aquisgrà, i després hauria arribat al seu assessor Alcuí de York, que fou abat de Saint-Martin, tret que l'abadia l'adquirís després de la dispersió de la biblioteca de l'emperador a la seua mort el 814. El manuscrit es degué perdre després del saqueig del monestir pels normands el 853. Posteriorment, sembla que va ser desmembrat i va perdre la majoria de les pàgines. Molt poques proves indiquen que fos consultat i llegit durant la resta de l'Edat mitjana, ja que ningú no va deixar pas cap anotació, tret d'una insignificant nota marginal que data del segle X o XI..
El manuscrit en el Renaixement A començament del segle XV, un humanista francés anònim va afegir anotacions i textos al text original, que ja era incomplet. Les modificacions en el text original es fan amb molta cura i sols amb la finalitat de millorar-ne la llegibilitat. També, però, pot ser en aquest moment desaparegueren nous folis i d'altres es tallaren.. A principis del segle XVI, en qualsevol cas abans del 1514, el manuscrit degué tornar a Itàlia i més particularment al cercle de Raffaello Sanzio. Es van fer dibuixos i, sobretot, algunes estampes van ser gravades pel mestre i artistes propers, inspirats en una o més miniatures del ..
Més tard, el manuscrit va arribar a Pietro Bembo, que exercia de secretari del papa Lleó X a Roma des del 1512 i després es va retirar a Pàdua, al 1521. Marcantonio Michiel informa d'haver vist el manuscrit a Pàdua a mitjans de la dècada del 1530. Va tornar a Roma com a cardenal el 1539, i va portar el manuscrit amb la seua col·lecció. En aquest període Antoni Agustí i Albanell va estudiar el manuscrit. El seu fill Torquat va heretar la col·lecció en morir el 1547 i la va anar venent gradualment. El manuscrit fou adquirit el 1579 per Fulvio Orsini. Després es va retallar, potser durant una nova enquadernació, i va assolir la mida actual.. Després el va donar a la biblioteca de la Santa Seu el 1582, amb dret d'usdefruit. En l'escriptura de donació a la biblioteca, el donant afirma que el manuscrit pertanyia a Giovanni Pontano (1429-1503), però Orsini exagerava la procedència de les seues col·leccions. Va passar a ser propietat efectiva de la Biblioteca Vaticana després de la seua mort el 1600..
El manuscrit al Vaticà Un cop custodiat a la Biblioteca Vaticana, el manuscrit era de difícil accés i molt poc estudiat fins al segle XIX. Alguns privilegiats de vegades el podien demanar prestat durant llargs períodes, com ara Cassiano dal Pozzo el 1632 o el cardenal Camillo Massimi durant 12 mesos entre els anys 1641 i 1642.. En tornar del préstec, l'enquadernació se'n va refer i restaurar toscament. Es fan servir trossos de pergamí per omplir els buits i les anotacions es raspen amb un ganivet o una pedra. El 1741 es trobà un full aïllat d'un altre manuscrit antic de Virgili, el Virgili Medici, que es conservava en la Biblioteca Laurenziana de Florència. S'enquadernà cap al 1745 amb la resta del Virgili del Vaticà i s'hi afegiren trossos de pergamí per estandarditzar la mida de tots els fulls..
Després d'ajuntar-se completament entre els anys 1869 i 1878, es van prendre algunes mesures de precaució durant el s. XX per a preservar les pàgines supervivents: es van muntar sobre cartró enquadernades en tres volums diferents i guardades individualment i s'emmarquen amb una vora de plàstic.
El 2016, el Vaticà va decidir digitalitzar-lo, com més de 3.000 altres textos conservats a la Biblioteca Vaticana, amb col·laboració de NTT Data. Ara es pot consultar íntegrament en Digita Vaticana.
Descripció S'ha conservat menys d'una cinquena part del manuscrit. Conté 75 fulls de pergamí escrits per ambdues cares, més un 76é full d'un altre manuscrit més petit, el Virgili Medici. La decoració conté 50 miniatures emmarcades que ocupen tota l'amplada de la pàgina i, a voltes, la pàgina sencera del manuscrit..
Organització del manuscrit El manuscrit té moltes llacunes. Havia de començar amb el text de les Bucòliques, totalment desaparegut. Del text de les Geòrgiques, sols es conserven els dos darrers llibres d'un total de quatre. De lEneida, únicament se'n conserven els primers nou llibres, dels dotze que hi ha, amb llacunes en diversos llibres..
El manuscrit és un dels còdexs antics usats per a establir l'aparat crític de l'obra de Virgili. En l'''stemma codicum, s'indica F, i els seus correctors s'indiquen de F1 a F5.