El jazz és un estil musical nascut a Nova Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica) a principis de la dècada del 1900, on es barreja una rítmica pròpia dels afroamericans dels Estats Units (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels")www.redhotjazz.com amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).What Music Instruments Are Used in Jazz? miniatura|esquerra|Actuació d'una banda de jazz miniatura|Silueta d'un trompetista de jazz Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jass Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917.Biografías del Jazz Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobretot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins a arribar, a les dècades de 1980 i 1990 a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.
Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instruments que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora, bongos).Encyclopaedia Britannica Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir de la dècada de 1930 s'incorporaren al jazz.
Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam-sessions, trobades de músics al final dels concerts, en què tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals de la dècada de 1920 i fins a 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (Big Bands) de dotze o catorze instrumentistes.Cultural History Behind Swing(en anglès)
Després de la Segona Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció.Los estilos del jazz: el bebop Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free-jazz, en què no se segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica.Los estilos del jazz: el free jazz
Des de la fi de la dècada de 1960 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky (nu Jazz), que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fusion.Fusion (Jazz-Rock)
Característiques miniatura|The King & Carter Jazzing Orchestra actuant a Houston (Texas, Estats Units) miniatura|esquerra|Disc de jazz de la dècada de 1940 Des de l'inici, el jazz s'ha ramificat en molts subestils, cosa que fa difícil una descripció única que s'adapti a tots amb fiabilitat. No obstant això, es poden fer algunes generalitzacions, tenint en compte que en tots els casos hi ha excepcions.
Els intèrprets de jazz improvisen dins les convencions de l'estil que han escollit. En general, la improvisació s'acompanya d'una progressió d'acords d'una cançó popular o una composició original que es repeteixen. Els instrumentistes imiten els estils vocals negres (fins i tot l'ús de sons arrossegats d'una nota a una altra), les lleugeres variacions de to (incloent-hi les anomenades blue notes, tons de l'escala del blues desafinades a la baixa en un interval microtonal respecte a l'afinació occidental), i els efectes sonors (com ara grunyits i gemecs).Jazz Improvisation - Jazz Improvising - What is it?
La voluntat de crear un so personal de color tonal -amb un sentit del ritme i forma individual, i amb un estil propi d'execució- ha portat els músics a la utilització de ritmes que es caracteritzen per l'acte constant d'incloure síncopes en el text musical (els accents apareixen en moments inesperats del compàs) i també pel swing, un pols rítmic únic del jazz que es manifesta en les complexes relacions entre notes llargues i breus.Jazz: understanding syncopation Les partitures escrites, si existeixen, es fan servir només com a guies de l'estructura dins la qual es desenvolupa la improvisació. La instrumentació típica comença amb una secció rítmica, formada pel piano, el contrabaix, la bateria i una guitarra opcional, a la qual es poden afegir instruments de vent. A les big bands, els instruments de vent s'agrupen en tres seccions: saxòfons, trombons i trompetes.www.outsideshore.com
Si bé hi ha excepcions en alguns subestils, el jazz, en general, es basa en l'adaptació d'infinites melodies a algunes progressions de determinats acords. El músic improvisa noves melodies que s'ajusten a la progressió dels acords, i aquests es repeteixen tantes vegades com es vulgui a mesura que s'incorpora cada nou solista.www.outsideshore.com
Si bé per a la improvisació de jazz s'empren peces, les pautes formals de les quals són molt diferents, n'hi ha dues estructures que s'utilitzen amb més freqüència en els seus temes. Una és la forma AABA de les tornades de les canços populars, la qual consta de 32 compassos dividits en quatre seccions de vuit compassos cadascuna: la secció A, la repetició de la secció A, la secció B (el pont, que acostuma a començar en una tonalitat nova), i la repetició de la secció A. La segona forma té arrels fondes en la música folklòrica de la comunitat negra nord-americana: el blues de 12 compassos. A diferència de la forma de 32 compassos en ABBA, els blues tenen una progressió d'acords gairebé uniforme.www.outsideshore.com
Els orígens miniatura|esquerra|Notació musical de jazz El jazz enfonsa les seues arrels en l'eclecticisme musical dels afroamericans. En aquesta tradició sobreviuen les empremtes de la música de l'Àfrica occidental, de les formes musicals de la comunitat negra del Nou Món, de la música popular i clàssica europea dels segles i , i de formes musicals populars posteriors que han influït en la música negra o que són obres de compositors negres.Shipton, Alyn: A New History of Jazz. 2a edició, Continuum, 2007, p. 4–5. Entre els trets africans es troben els estils vocals, que destaquen per una gran llibertat de coloració vocal, la tradició de la improvisació, les pautes de pregunta i resposta, i la complexitat rítmica, tant en la síncope de línies melòdiques individuals com en els ritmes complexos que toquen els diferents membres d'un conjunt.The Study of African and Afro-American Music Altres formes de música afroamericana són els cants que acompanyaven el treball,Cohen, N.: 'Worksongs: a demonstration of examples', a A. Green, Songs about Work: Essays in Occupational Culture for Richard A. Reuss (Indiana University Press, 1993), p. 334-5. les cançons de bressol i, encara que posteriors, els càntics espirituals i els blues.The Music of Black Americans: A History. Eileen Southern. W. W. Norton & Company; 3a edició, (1997). Stewart, Earl L. (1998): African American Music: An Introduction.
La música europea ha aportat estils i formes específiques: himnes, marxes, valsos, quadrilles i altres músiques de ball, de teatre, d'òpera italiana, així com elements teòrics -especialment, l'harmonia-, un vocabulari d'acords i la relació amb la forma musical.History of Jazz - Elements of Jazz/Traditional New Orleans Jazz
Entre els elements negres de la música popular que han contribuït al desenvolupament del jazz s'inclouen la música de banjo dels minstrel shows (derivats de la música de banjo dels esclaus),The History of Minstrel Music els ritmes sincopats d'influència negra procedents de la música llatinoamericana (que s'escoltava a les ciutats del sud dels Estats Units), els estils de pianola dels músics de les tavernes del Mig Oest, i les marxes i himnes interpretats per les bandes de metalls de negres a la darreria del . En aquests anys va sorgir un altre gènere que va exercir una poderosa influència: el ragtime. Aquesta era una música que combinava molts elements, incloent-hi els ritmes sincopats (originaris de la música de banjo i d'altres fonts negres) i els contrastos harmònics i les pautes formals de les marxes europees.Early Jazz - Ragtime A partir de 1910 el director d'orquestra William Christopher Handy va prendre una altra forma, el blues, i la va portar més enllà de la seua tradició precedent -estrictament oral-, amb la publicació dels seus originals blues amb la seua companyia discogràfica fundada el 1917 a Nova York.Biografías del Jazz A mans dels músics de jazz, els seus blues van trobar a la dècada de 1920 a qui seria un dels seus millors intèrprets: la cantant Bessie Smith, la qual en va gravar molts.Biografías del Jazz
La fusió d'aquestes múltiples influències en el jazz resulta difícil de reconstruir, atès que això fou abans que el fonògraf pogués oferir-ne testimonis fiables.
Història miniatura|Cançó He Comes Up Smiling interpretada per Arthur Fields i enregistrada el 1914 per a Columbia Records. miniatura|esquerra|Cançó Hunting the Hun interpretada per Arthur Fields i enregistrada el 1918. Fou un èxit durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors. La major part de la música primitiva del jazz s'interpretava en petites bandes de marxa o la tocaven pianistes solistes. A banda del ragtime i les marxes, el repertori incloïa himnes, espirituals i blues. Les bandes tocaven aquesta música, modificant-la mitjançant síncopes i acceleracions, a les festes campestres, casaments, desfilades i funerals. Era típic que les bandes toquessin cançons tristes de camí als funerals, i marxes alegres en tornar-ne. Si bé el blues i el ragtime van sorgir de manera independent del jazz i van coexistir amb ell, sí que van influir en el seu estil i les seues maneres, i van servir de vehicle important per a la improvisació jazzística.Ragtime's Influence
El jazz de Nova Orleans miniatura|The Old Plantation, oli de la dècada del 1780 mostrant esclaus afroamericans ballant amb música de banjo i percussió. miniatura|esquerra|The Blackface Virginia Minstrels l'any 1843 amb pandereta, violí i banjo. Amb l'inici del va sorgir el primer estil de jazz documentat, el centre del qual estava a la ciutat de Nova Orleans, a l'estat de Louisiana.Nova Orleans i el Dixieland Jazz En aquest estil la corneta o la trompeta portava el pes de la melodia, el clarinet tocava florides contramelodies i el trombó interpretava sons rítmics mentre feia sonar les notes fonamentals dels acords o una harmonia simple. Darrere d'aquest trio bàsic, la tuba o el contrabaix interpretaven la línia del baix, i la bateria l'acompanyament rítmic. L'exuberància i el volum eren més importants que la delicadesa: la improvisació se centrava en el so del conjunt.Nova orleans bresol jazz