Lilla (en francès i oficialment, Lille; en flamenc, Rijsel) és una ciutat i un municipi del nord de França, capital del departament del Nord i de la regió dels Alts de França. Coneguda com la «Capital de Flandes», Lilla esdevé, amb els seus 232.741 habitants censats el gener de 2015, la principal ciutat, juntament amb Roubaix, Tourcoing i Villeneuve-d'Ascq, de la metròpoli europea de Lilla, intercomunitat que agrupa 85 comunes i que compta al voltant d'1,2 milions d'habitants. Dins la seva part francesa, el conjunt urbà de Lilla és el quart de França en població, amb 1.015.744 habitants (Lillois et Lilloises, lillencs i lillenques) censats l'1 de gener de 2012, per darrere de París, Marsella i Lió, i la seva àrea metropolitana és la cinquena de França amb 1.150.530 habitants. Més àmpliament, la ciutat forma part d'una vasta conurbació formada amb les ciutats belgues de Mouscron, Courtrai, Tournai i Menin, el qual va originar el gener del 2008 el primer Grup europeu de cooperació territorial, l'Eurometròpoli Lilla Kortrijk Tournai, que abasta més de 2.100.000 habitants. Amb les ciutats de l'antiga conca minera del Nord-Pas-de-Calais, Lilla s'integra també a un conjunt metropolità de més de 3,7 milions d'habitants, conegut com a «àrea metropolitana de Lilla».
El seu nom en picard antic (L'Ille, l'illa), així com en flamenc francès (Rysel [ri:səl], i Rijsel [reɪsəl] en neerlandès; de «ter Yssel») provindria de la seva localització primitiva sobre una illa dels pantans de la vall del riu Deule on va ésser fundada. Lilla i els seus voltants, com la ciutat de Douai, pertanyien a la regió històrica del Flandes romà, territori del antic comtat de Flandes, sense formar-ne part de l'àrea lingüística del flamenc occidental (tingueu en compte, però, que la toponímia al Flandes romà és sovint flamenca). Ciutat fortificada, Lilla ha experimentat una història agitada des de l'Edat Mitjana fins a la Revolució Francesa. Coneguda per haver esdevingut la ciutat més assetjada de França, Lilla ha pertangut al comtat de Flandes, al regne de França, al ducat de Borgonya, al Sacre Imperi Romanogermànic i als Països Baixos espanyols abans d'ésser definitivament represa per França al final de la guerra de Successió Espanyola. La ciutat va ser encara assetjada el 1792 durant la guerra franco-austríaca i molt durament castigada pels dos conflictes mundials del al curs dels quals va ésser ocupada.
Ciutat de tradició comercial des dels seus orígens, manufacturera des del , la revolució industrial va fer de Lilla una gran capital econòmica, principalment gràcies a la producció tèxtil i mecànica. Llur declivi, a partir dels anys seixanta, obre un llarg període de crisi, i no és fins a partir dels anys noranta que la reconversió envers el sector terciari i la rehabilitació dels barris més afectats donen una altra imatge a la ciutat. La construcció del nou districte de negocis Euralille a partir de 1988, amb la construcció de torres d'oficines que ubicaran Lilla com la segona ciutat de negocis fora de París, l'arribada del TGV el 1993 i de l'Eurostar el 1994, i el desenvolupament d'un pol universitari, que acull al principi dels anys 2000 prop de 100.000 estudiants, marcaran l'evolució de la ciutat els darrers anys. La denominació com a Ville d'art et d'histoire el 2004 i les manifestacions de Lilla 2004, Capital europea de la cultura, constitueixen els símbols principals d'aquesta renovació.
Limita al nord-oest amb Lambersart i Lompret, al nord amb Saint-André-lez-Lille i La Madeleine, al nord-est amb Marcq-en-Barœul i Mons-en-Barœul, a l'oest amb Pérenchies, Prémesques, Capinghem i Ennetières-en-Weppes, a l'est amb Villeneuve-d'Ascq, al sud-oest amb Englos, Sequedin i Loos, al sud amb Wattignies i Faches-Thumesnil i al sud-est amb Lezennes i Ronchin.
El metro de Lilla fou el primer a funcionar de manera automàtica, sense conductors.
Geografia Lilla és al nord de França, al centre del departament del Nord i a prop de Bèlgica, a una vintena de quilòmetres de la regió flamenca al nord i de la regió valona a l'est.
La ciutat s'estableix a la vall de riu Deûle, dels quals diversos afluents, avui dia majoritàriament coberts, la recorren. Navegable des de l'època gal·loromana i condicionat recentment com a canal de gran amplada, el riu travessa la ciutat del sud-oest fins al nord per unir-se amb el riu Lys.
A la meitat del , durant el declivi de l'Imperi Romà d'Occident, els pobles germànics es van instal·lar al nord de la ruta Boulogne-sur-Mer-Colònia: aleshores la frontèra lingüística passava pel sud de Lilla com ho assenyala la toponímia propera de Wazemmes, Esquermes, Hellemmes, etc. Això no obstant, Lilla i els seus voltants pertanyien al comtat de Flandes però a la regió lingüística romana, anomenada «Flandes Gal·licant». Al , durant el naixement de Lilla, la frontera lingüística transcorria ja per l'oest de la ciutat. D'aquesta manera, en oposició d'una idea bastant estesa, Lilla no ha sigut mai de parla neerlandesa, contràriament al Westhoek amb les ciutats com (Belle, Duinkerke, Hazebroek on la llengua neerlandesa va ser eliminada quan van ser annexionades per França.
Lilla es troba a la cruïlla de grans rutes viàries europees, però també ferroviàries o marítimes, d'est-oest entre Alemanya, Luxemburg, Bèlgica i el Regne Unit, i de nord-sud enre els Països Baixos, Bèlgica, França i Espanya.
Per carretera, Lilla dista a 80 km de Dunkerque, a 110 km de Calais, a 230 km de París, a 110 km de Brussel·les, a 90 km d'Oostende, a 125 km d'Anvers, a 300 km d'Amsterdam, a 305 km de Luxemburg, a 225 km de Londres (més 55 km en llançadora), a 330 km de Colònia i a 345 km de Bonn. Per avió, Lilla se situa a 93 km de Calais, a 205 km de París, a 408 km d'Estrasburg, a 796 km de Tolosa de Llenguadoc, a 100 km de Brussel·les, a 242 km del centre de Londres, a 230 km d'Amsterdam i a 405 km de Frankfurt.
Localitats limítrofes Lilla se situa al centre de la Intercomunitat Lille Métropole Communauté Urbaine. Totes les comunes limítrofes en forment part. No hi ha cap ruptura dins el teixit urbà entre Lilla i aquestes localitats, excepte a l'oest, entre Lomme i les comunes d'Ennetières-en-Weppes, Capinghem, Prémesques, Pérenchies i Lompret que resten àmpliament rurals.
Orografia i relleu La ciutat de Lilla es troba al voltant d'uns vint metres d'altitud dins d'un eixample de la vall del riu Deûle. En aquest indret, els darrers afloraments cretians (Senonià i Turonià) de la regió natural del Mélantois s'enfonsen a l'oest sota els Weppes, i al nord sota el Bosc de Barœul, dues regions de relleus moderats desenvolupats per la sorra landeniana i l'argila ipresiana. La recent cobertura sedimentària és present, sota la forma de loess sobre els vessants o d'al·luvions al fons de les valls.
El lœss ha proveït diverses bòbiles que han bastit la ciutat, fins a la segona meitat del . La creta, anomenada localment com a pedra de Lezennes ha estat àmpliament explotada per a la construcció, essent extreta en pedreres subterrànies (als afores de Lilla, principalment a Loos-lez-Lille i a Emmerin, al sud, i a Lezennes, al sud-est). Aquestes pedreres són materialitzades als camps per obertures closes. La creta de maçoneria, material força comercialitzat, s'utilitzava tradicionalment barrejant amb maó, o bé es destinava a la fabricació de calç.
Hidrografia El Deûle és un riu de cabal baix que transcorre dins una ampla vall. Fortament explotat des de l'Edat mitjana, els múltiples estats de les seves canalitzacions i ordenacions dificulten detectar el seu traçat original.
Lilla s'hauria desenvolupat inicialment sobre un punt de ruptura de càrrega del Deûle, en necessitar la descàrrega d'embarcacions fins a una secció més navegable del riu. De fet, fins a la construcció del canal de l'Esplanada al , les mercaderies transportades per via fluvial s'havien de traslladar per terra entre l'alt i el baix Deûle.
La ciutat antiga estava travessada per nombrosos canals, per trams del curs originals de petits afluetn del Deûle (entre d'altres pels rius Fourchon, l'Arbonnoise, el Bucquet, la Riviérette, el Ruisseau de Fives, etc.), i per fossars i altres rases excavades per necessitats específiques. Sotmesos a un fort enfangament i considerats com fonts d'agents infecciosos, la majoria han estat assecats i coberts, transformats en col·lectors o clavegueres durant el curs del . El darrer canal important, el canal del Basse-Deûle, on estava ubicat un dels dos ports històrics de Lilla, va ésser sepultat al principi dels anys 30 per esdevenir l'avinguda Peuple-Belge.
Actualment, tres braços del Deûle subsisteixen parcialment: l'afluent de Canteleu o de l'alt Deûle, que creua el barri de Bois-Blancs; el braç de la Barre i del Deûle mitjà, que transcorre pel carrer de Wault, entre la ciutadella i el nucli antic de Lilla; i el braç del baix Deûle, que emergeix d'un extrem de l'avinguda Peuple-Belge.
Clima A Lilla es pot apreciar els principals trets dels climes temperats oceànics: les amplituds tèrmiques estacionals són febles, les precipitacions no són negligibles en cap estació. Els hiverns són suaus i els estius frescos.
Urbanisme Teixit urbà Tres dimensions principals han contribuït, sovint conjuntament, a donar forma el teixit urbà de la Lilla actual: les extensions successives de la ciutat com a plaça forta, des dels orígens de la vila emmurallada fins l'endemà de la Primera Guerra Mundial, quan les fortificacions esdevingueren obsoletes; les destrosses sobrevingudes amb ocasió dels principals conflictes bèl·lics que la ciutat ha conegut al llarg de la seva història; i finalment les reestructuracions voluntàries de l'espai urbà, a iniciativa dels emprenedors durant la seva industrialització o dels poders públics dins el marc de la seva modernització.
Extensió de Lilla com a plaça forta El recinte fortificat de Lilla va conèixer fins a set extensions successives que van agrandir l'espai intramurs de 10 a 1.000 hectàrees sobre un període de 800 anys. Les tres principals ampliacions foren: durant el , amb ocasió de l'annexió de les parròquies de Saint-Maurice i Saint-Sauveur; el 1670, durant la construcció de la ciutadella i el reforçament del sistema de defensa de la vila per l'enginyer Vauban, la qual es va acompanyar de l'annexió dels districtes de Saint-André i de la Madeleine; el 1858, seguidament a l'annexió de les viles de Wazemmes, Moulins, Esquermes, Fives i del districte de Saint-Maurice, al terme de la qual les tres primeres comunes es troben àmpliament incloses dins el nou perímetre fortificat. La primera extensió definí un perímetre d'urbanització densa d'origen medieval sota influència flamenca; la segona un afegiment d'estil clàssic francès i una infraestructura militar particularment imposada; la tercera la inscripció d'una veritable vila moderna, ja marcada per la industrialització naixent, i una influència cada cop més considerable de les fortificacions. Obsoletes el 1919, aquestes fortificaciones i els terrenys militars que les envoltaven han suposat una oportunitat per a la implantació d'infraestructures modernes des del període d'entreguerres fins als anys 90 (nova facultat de dret, ciutat administrativa, habitatges socials, vies ràpides, espais verds, ciutat hospitalària, Lille Grand Palais i Euralille, etc.). Aquest contrast entre la part intramurs del nucli antic i els barris fora de les muralles resta conseqüentment encara molt sensible avui dia.
Setges militars