miniatura|Figura de Bafomet iflustrat al llibre Dogme et Rituel de la Haute Magie, d'Eliphas Lévi.Locultisme és l'estudi del saber ocult, per als seus iniciats lautèntic coneixement i per als crítics una pseudociència o conjunt de pràctiques esotèriques sense base científica. Pot incloure màgia, experiències paranormals, astrologia, endevinació i lectures al·legòriques de textos considerats sagrats. Sovint es barreja amb cultes com el gnosticisme o l'adoració al dimoni. Les grans religions tenen en el seu si corrents ocultistes, com la càbala jueva o la teosofia hinduista.
Els seus orígens es troben a la costa oriental del Mediterrani, als corrents del neoplatonisme. Durant l'edat mitjana va associar-se al mal o al coneixement prohibit. Va ressorgir l'interès per l'ocultisme durant el renaixement, amb la troballa de nous manuscrits de l'alquímia, però l'avanç de la ciència empírica dels segles posteriors el va relegar a un segon pla. El romanticisme, amb el seu gust per l'exotisme i la irracionalitat va veure el sorgiment de cercles ocultistes, sovint barrejats amb l'espiritisme. El , això no obstant, va lluitar contra aquests corrents, considerats una simple superstició.
El terme ciències ocultes es va utilitzar a l'Europa del per referir-se a l'astrologia, l'alquímia i la màgia natural. El terme ocultisme va sorgir a la França del , entre figures com Antoine Court de Gébelin. Va arribar a ser associat amb diversos grups esotèrics francesos relacionats amb Eliphas Lévi i Papus, i el 1875 va ser introduït a la llengua anglesa per l'esoterista Helena Blavatsky.
Al llarg del segle XX, el terme «ocultisme» va ser utilitzat idiosincràticament per una sèrie d'autors diferents. Al , el terme «ocultisme» s'utilitzava habitualment, fins i tot per estudiosos acadèmics en el camp dels estudis d'esoterisme occidental, per referir-se a una sèrie de corrents esotèrics que es van desenvolupar a mitjans del i els seus descendents. Per tant, l'ocultisme s'utilitza sovint per categoritzar tradicions esotèriques com la Càbala, l'Espiritualisme, la Teosofia, l'Antroposofia, la Wicca, l'Orde Hermètic de l'Alba Daurada, la New-age, Thelema i el Camí de la Mà Esquerra i Camí de la Mà Dreta.
Tot i que el rosicrucianisme no és directament ocult, diverses societats rosicrucianes cristianes també s'han dedicat a l'estudi esotèric i són històricament adjacents; per exemple, la Societas Rosicruciana a Anglia i els seus membres van influir en la fundació de l'Ordre Hermètica de l'Alba Daurada.
L'ús del terme com a adjectiu nominalitzat ('l'ocult') s'ha desenvolupat especialment des de finals del segle XX. En aquest mateix període, ocultisme i cultura es van combinar per formar el neologisme ocultisme.
Etimologia L'ocult (de la paraula llatina ; 'clandestí', 'amagat' o 'secret') és el coneixement de l'ocult. En l'ús comú, ocultisme es refereix al coneixement del paranormal, en contraposició al coneixement del mesurable, que normalment es coneix com a ciència. Els termes esotèric i arcà també es poden utilitzar per descriure l'ocultisme, a més dels seus significats no relacionats amb el sobrenatural. El terme ciències ocultes es va utilitzar al per referir-se a l'astrologia, l'alquímia i la màgia natural.
El primer ús conegut del terme ocultisme és en francès, com a . En aquesta forma apareix a l'article d'Aymon de Lestrange que es va publicar al (Diccionari de paraules noves) de Jean-Baptiste Richard de Radonvilliers el 1842. Tanmateix, en aquest punt no estava relacionat amb la noció d’, com ha afirmat Hanegraaff, sinó per descriure un sistema d'ocultisme polític dirigit contra sacerdots i aristòcrates.
El 1853, l'autor francmaçònic Jean-Marie Ragon ja havia utilitzat l'ocultisme a la seva popular obra , relacionant-lo amb pràctiques anteriors que, des del Renaixement, havien estat anomenades ciències ocultes o filosofia oculta, però també amb els recents ensenyaments socialistes de Charles Fourier. L'esoterista francès Eliphas Lévi va utilitzar el terme en el seu influent llibre sobre màgia ritual Dogme et rituel de la haute magie, publicat per primera vegada el 1856. Lévi coneixia aquesta obra i podria haver-ne manllevat el terme. En qualsevol cas, Lévi també afirmava ser un representant d'una tradició més antiga de ciència oculta o filosofia oculta. Va ser a partir del seu ús del terme occultisme que va guanyar un ús més ampli; segons Faivre, Lévi era el principal exponent de l'esoterisme a Europa i els Estats Units en aquell moment. El terme ocultisme va sorgir a la França del , on es va associar amb diversos grups esotèrics francesos relacionats amb Eliphas Lévi i Papus.
El primer ús del terme ocultisme en anglès sembla ser a A Few Questions to 'Hiraf, un article de 1875 d'Helena Blavatsky, una emigrada russa que vivia als Estats Units i que va fundar la religió de la teosofia. L'article va ser publicat a la revista American Spiritualist Spiritual Scientist.
Diversos escriptors del segle XX sobre el tema van utilitzar el terme ocultisme de diferents maneres. Alguns escriptors, com el filòsof alemany Theodor W. Adorno a les seves Tesis contra l'ocultisme, van emprar el terme com a sinònim ampli d'irracionalitat. Al seu llibre L'occultisme de 1950, Robert Amadou va utilitzar el terme com a sinònim d'esoterisme, [ 18 ] un enfocament que l'estudiós posterior de l'esoterisme Marco Pasi va suggerir que deixava el terme superflu. A diferència d'Amadou, altres escriptors veien l'ocultisme i l'esoterisme com a fenòmens diferents, tot i que relacionats. A la dècada del 1970, el sociòleg Edward A. Tiryakian va distingir entre ocultisme, que utilitzava en referència a pràctiques, tècniques i procediments, i esoterisme, que definia com els sistemes de creences religioses o filosòfiques en què es basen aquestes pràctiques. [ 18 ] Aquesta divisió va ser adoptada inicialment pel primer estudiós acadèmic de l'esoterisme, Antoine Faivre, tot i que més tard la va abandonar; ha estat rebutjada per la majoria dels estudiosos que estudien l'esoterisme.
Al , el terme s'utilitzava habitualment —fins i tot per estudiosos acadèmics de l'esoterisme— per referir-se a una sèrie de corrents esotèrics que es van desenvolupar a mitjans del i els seus descendents. Per tant, l'ocultisme s'utilitza sovint per categoritzar tradicions esotèriques com l'espiritualisme, la teosofia, l'antroposofia, l'Ordre Hermètic de l'Alba Daurada i el moviment de la New-age.
L'autor tradicionalista René Guénon va utilitzar una divisió diferent, que utilitzava l'esoterisme per descriure el que creia que era l'ensenyament interior tradicionalista al cor de la majoria de les religions, mentre que l'ocultisme s'utilitzava pejorativament per descriure noves religions i moviments que desaprovava, com l'espiritualisme, la teosofia i diverses societats secretes. L'ús d'aquesta terminologia per part de Guénon va ser adoptat per escriptors posteriors com Serge Hutin i Luc Benoist. Com va assenyalar Hanegraaff, l'ús d'aquests termes per part de Guénon està arrelat en les seves creences tradicionalistes i no es pot acceptar com a vàlid acadèmic.
El terme ocultisme deriva del terme més antic ocult, de la mateixa manera que el terme esoterisme deriva del terme més antic esotèric. Tanmateix, l'historiador de l'esoterisme Wouter Hanegraaff va afirmar que era important distingir entre els significats del terme ocult i ocultisme. L'ocultisme no és un moviment homogeni i és molt divers.
Al llarg de la seva història, el terme ocultisme s'ha utilitzat de diverses maneres. Tanmateix, en usos contemporanis, l'ocultisme es refereix habitualment a formes d’esoterisme que es van desenvolupar al i les seves derivacions del segle XX. En un sentit descriptiu, s'ha utilitzat per descriure formes d'esoterisme que es van desenvolupar a la França del , especialment en l'entorn neomartinista. Segons l'historiador de l'esoterisme Antoine Faivre, és amb l'esoterista Eliphas Lévi que apareix per primera vegada el corrent ocultista pròpiament dit. Altres esoteristes francesos destacats implicats en el desenvolupament de l'ocultisme van ser Papus, Stanislas de Guaita, Joséphin Péladan, Georges-Albert Puyou de Pouvourville i Jean Bricaud.
Ciències ocultes La idea de les ciències ocultes es va desenvolupar al . El terme normalment abastava tres pràctiques: l'astrologia, l'alquímia i la màgia natural, tot i que de vegades també s'incloïen diverses formes d'endevinació en lloc de ser subsumides sota la màgia natural. Aquestes es van agrupar perquè, segons l'erudit neerlandès de l'hermetisme Wouter Hanegraaff, «cadascuna d'elles es dedicava a una investigació sistemàtica de la natura i els processos naturals, en el context de marcs teòrics que es basaven en gran manera en la creença en qualitats, virtuts o forces ocultes». Tot i que hi ha àrees de superposició entre aquestes diferents ciències ocultes, són separades i, en alguns casos, els practicants d'una rebutjarien les altres per ser il·legítimes.
Durant l'era de les llums, l'ocultisme va començar a ser vist cada cop més com a intrínsecament incompatible amb el concepte de ciència. A partir d'aquell moment, l'ús de ciència(s) oculta(es) implicava una polèmica conscient contra la ciència dominant. No obstant això, el filòsof i historiador de jocs de cartes Michael Dummett, l'anàlisi del qual de l'evidència històrica suggeria que l'endevinació i les interpretacions ocultes mitjançant cartes eren desconegudes abans del , va dir que el terme ciència oculta no estava fora de lloc perquè «les persones que creuen en la possibilitat de revelar el futur o d'exercir poders sobrenaturals ho fan perquè l'eficàcia dels mètodes que utilitzen és coherent amb alguna concepció sistemàtica que tenen de la manera com funciona l'univers... per feble que sigui la seva base empírica».
En el seu llibre Primitive Culture de 1871, l'antropòleg Edward Tylor va utilitzar el terme «ciència oculta» com a sinònim de màgia.
Qualitats ocultes Les qualitats ocultes són propietats que no tenen cap explicació racional coneguda; a l'Edat mitjana, per exemple, el magnetisme es considerava una qualitat oculta. L'èter és un altre element d'aquest tipus. Els contemporanis de Newton van criticar severament la seva teoria que la gravetat s'efectuava mitjançant l'acció a distància, com a oculta.
Ocultisme esquerra|miniatura|L'esoterista francès Eliphas Lévi va popularitzar el terme ocultisme a la dècada del 1850. La seva reinterpretació de les idees esotèriques tradicionals ha portat a ser anomenat l'origen del corrent ocultista pròpiament dit. En el món angloparlant, entre les figures notables en el desenvolupament de l'ocultisme hi havia Helena Blavatsky i altres figures associades amb la seva Societat Teosòfica, figures importants de l'Ordre Hermètica de l'Alba Daurada com William Wynn Westcott i Samuel Liddell MacGregor Mathers, així com altres individus com Paschal Beverly Randolph, Emma Hardinge Britten, Arthur Edward Waite i... a principis del segle XX Aleister Crowley, Dion Fortune i Israel Regardie. A finals del , les idees ocultistes també s'havien estès a altres parts d'Europa, com ara l'Imperi Alemany, Àustria-Hongria i el Regne d'Itàlia.