El és un sistema de romanització per transcriure el japonès a l'alfabet llatí. Es diu que aquest sistema de transliteració s'adapta millor al sistema d'escriptura kana, però com que no segueix patrons familiars en llengües occidentals escrites amb alfabet llatí (com sí que ocorre en el sistema Hepburn), als usuaris nadius d'aquestes llengües la seva escriptura els és poc intuïtiva.
Història El Nihon-shiki va ser inventat pel físic Aikitu Tanakadate el 1885, amb la intenció de substituir el sistema de romanització de Hepburn. La intenció de Tanakadate era substituir completament el sistema tradicional d'escriptura japonesa kanji i kana per un sistema romanitzat, que considerava que facilitaria la competència del Japó amb els països occidentals. Com que el sistema va ser creat per un parlant nadiu de japonès i estava pensat perquè els japonesos l'utilitzessin per escriure la seva pròpia llengua, és molt més regular que la romanització Hepburn i, a diferència del sistema Hepburn, no fa cap esforç per facilitar-ne la pronunciació als angloparlants.
El Nihon-shiki va ser seguit pel Kunrei-shiki, que va ser adoptat el 1937, després d'un debat polític sobre si el govern japonès havia d'utilitzar la romanització Nihon-shiki o Hepburn. La diferència entre Nihon-shiki i Kunreisiki és la diferència entre el sil·labari kana i la pronunciació actual. En el japonès estàndard modern, els sons dels parells di/zi ぢ/じ, du/zu づ/ず, dya/zya ぢゃ/じゃ, dyu/zyu ぢゅ/じゅ, dyo/zyo ぢょ/じょ, wi/i ゐ/い, we/e ゑ/え, kwa/ka くゎ/か, gwa/ga ぐゎ/が són actualment idèntics. Per exemple, la paraula kanadukai (Nihon-shiki) かなづかい es pronuncia kanazukai en el japonès modern. El Nihon-shiki ha estat reconegut com la forma estricta d'ISO 3602. El sistema JSL, que és dirigit a estudiants estrangers de japonès, està basat en Nihon-shiki.
El Nihon-shiki es considera que és la romanització més regular, ja que manté una correspondència estricta d'un kana, dues lletres. Com que disposa d'escriptures diferents dels parells ja esmentats, és l'únic sistema de romanització que permet una correspondència sense pèrdues entre el kana i l'alfabet llatí.
Taula de romanització gozyûonyôon(ya)(yu)(yo) * *sons sonors (dakuten) * *
Notes A la taula anterior, els caràcters marcats amb un asterisc (*) són obsolets en japonès modern. A diferència del Kunrei-shiki i el Hepburn: Quan he (へ) es fa servir com a partícula s'escriu he, no e. Quan ha (は) es fa servir com a partícula s'escriu ha, no wa. Quan wo (を) es fa servir com a partícula s'escriu wo, no o. La n sil·làbica (ん) s'escriu n abans de consonant i n' abans de vocal o y. Igual que el Kunrei-shiki: Les vocals llargues s'indiquen amb un accent circumflex, per exemple: la o llarga s'escriu ô. De la mateixa manera, Hepburn utilitza un màcron: ō. Les consonants geminades s'emmarquen doblant la consonant que segueix al sokuon (っ), sense excepció.
Referències
Categoria:Escriptura japonesa Categoria:Romanització
Bibliografia