El pont de Londres és un pont sobre el riu Tàmesi, a Southwark, Londres. Està entre el pont de ferrocarril del carrer Cannon i el Tower Bridge. Aquest era l'emplaçament del Pont de Londres original i és un dels emplaçaments més famosos del món per a un pont. Al costat sud del pont hi ha la catedral de Southwark i l'estació de ferrocarril del Pont de Londres. Al nord hi ha el Monument al Gran Foc de Londres i les estacions de metro Bank i Monument.
Història En aquest punt (o en un punt molt proper) hi ha hagut un pont durant els darrers dos mil·lennis. El primer pont a través del Tàmesi el van construir els romans en aquest punt al voltant de l'any 50 dC i era de fusta. El punt es va escollir de manera que l'aigua encara era prou profunda per a arribar al mar navegant. El pont es va deixar mig abandonat quan els romans se'n van anar, però en un moment donat o bé es va reparar o bé se'n va fer un altre. El 1014 el rei Etelred II d'Anglaterra el va cremar (o destruir) en un intent de dividir les forces invasores dels danesos de Svend Barbaforcada.
Antic pont de Londres El pont reconstruït va ser destruït per una tempesta el 1091 i tornat a destruir, aquest cop pel foc, el 1136. Un pont de pedra es va iniciar el 1176, però no es va completar fins al 1209. Sobre el pont aviat es van construir cases, botigues i fins i tot una capella en el centre del pont. Dibuixos de l'època mostren que estava atapeït d'edificis de fins a set pisos. Tenia 19 petits arcs i un pont llevadís amb una caserna al sud. L'estretor dels arcs causava corrents ferotges al riu; només els barquers més valents o els més inconscients intentaven passar per sota el pont, i molts s'ofegaven en l'intent.
La caserna sud era l'escena d'un dels espectacles més macabres Londres de l'època: s'hi exposaven els caps dels traïdors, empalats a piques i sucats en quitrà per a millorar la seva conservació. El cap de William Wallace va ser el primer a aparèixer al pont, iniciant una tradició que continuaria durant una 355 anys. Un visitant a Londres el 1598 va comptar uns trenta caps al pont.
Els edificis del Pont de Londres suposaven un cert risc d'incendi i suposaven un increment del pes als arcs, de manera que no és sorprenent que existissin desastres. El 1212 o 1213 un incendi important va tenir lloc en els dos extrems del pont al mateix temps, atrapant unes 3000 persones i duent-les a la mort. El 1633 es va produir un altre foc que va destruir la meitat del pont. El 1722 la congestió era tan considerable que l'alcalde va decretar «Tots els carros i carruatges que arribin de Southwark a aquesta ciutat es mantindran al costat oest del pont: tots els que surtin de la Ciutat cap al sud es mantindran a l'est». Aquest és l'origen, probablement, de què a Anglaterra es condueixi a l'esquerra. Finalment, el 1758-1762, les cases es van enderrocar juntament amb els dos arcs centrals, i es van substituir per un arc central més gran per a millorar la navegació fluvial.
Pont nou de Londres miniatura|esquerra|450px|Nou pont de Londres A començaments del el vell pont de Londres - en aquell moment amb 600 anys d'història - s'havia de refer. Era estret, decrèpit i un perill al trànsit fluvial. El 1799 es va fer un concurs per a substituir el vell pont. L'enginyer Thomas Telford va proposar un pont amb un sol arc de ferro de vora 180 m. Es va lloar el seu disseny revolucionari, però mai no es va dur a terme.
Finalment, el pont es va substituir per una elegant estructura de cinc arcs de pedres, a uns 30 m a l'oest (aigües amunt del riu). El va dissenyar l'enginyer John Rennie i el va completar el seu fill (que tenia el mateix nom), des de 1824 a 1831. miniatura|Foto aèria del London Bridge reconstruït com a reclam turístic de la futura Ciutat del Llac Havasu. (any 1971) Era de granit, amb una longitud de 283 m i una amplada de 15 m. Es va eixamplar el 1902-1904 en un intent de combatre el trànsit caòtic de Londres. Desafortunadament, això va ser massa pels fonaments del pont; es va descobrir que el pont s'enfonsava uns 3cm cada deu anys.
El 1968 el pont dels Rennie es va vendre a l'empresari americà Robert P. McCulloch per 2.460.000 $ (hi ha qui diu que creia que estava comprant el Tower Bridge). El pont es va enviar per mar peça a peça a Lake Havasu City, Arizona, on es va reconstruir i acabar el 1971. Avui, forma part d'un parc temàtic sobre Anglaterra. De manera sorprenent, el pont de Londres de Rennie ha esdevingut la segona atracció turística d'Arizona després del Gran Canyó.
Pont de Londres modern El pont de Londres modern es va construir en 1967-1972 i es va obrir el 1973. És una mica anodí i està format per tres vanos arquejats de formigó pretesat.
Ubicació Els contraforts del modern pont de Londres descansen diversos metres sobre terraplens naturals de grava, sorra i argila. Des del final del Neolític, el terraplè sud va formar una calçada natural sobre el pantà i el pantà circumdants de l'estuari del riu; el nord va ascendir a terrenys més alts a l'actual lloc de Cornhill. Entre els terraplens, el riu Tàmesi podria haver estat creuat per gual quan la marea era baixa, o ferri quan era alta. Tots dos terraplens, especialment el nord, haurien ofert caps de platja estables per al trànsit de vaixells amunt i avall: el Tàmesi i el seu estuari eren una important ruta comercial interior i continental des d'almenys el .Merrifield, Ralph, London, City of the Romans, University of California Press, 1983, p. 1–4. Les terrasses es van formar per sediments glacials cap al final de la darrera edat de gel.
Hi ha proves arqueològiques d'assentaments dispersos del Neolític, l'Edat del bronze i l'edat del ferro a prop, però fins que s'hi va construir un pont, Londres no existia.D. Riley, in Burland, J.B., Standing, J.R., Jardine, F.M., Building Response to Tunnelling: Case Studies from Construction of the Jubilee line Extension, London, Volume 1, Thomas Telford, 2001, p. 103 – 104. Uns quants quilòmetres riu amunt, més enllà de l'abast de la marea superior del riu, es feien servir dos antics guals. Aparentment, aquests estaven alineats amb el curs del carrer Watling, que conduïa al cor dels catuvel·launs, la tribu més poderosa de Gran Bretanya en el moment de la invasió de Cèsar del 54 aC. Temps abans de la conquesta per Claudi el 43, el poder es va traslladar als trinovants, que tenien la regió al nord-est de l'estuari del Tàmesi des d'una capital a Camulodunum, avui Colchester a Essex. Claudi va imposar una colònia important a Camulodunum, i la va convertir en la capital de la nova província romana de Britànnia. El primer pont de Londres va ser construït pels romans com a part del seu programa de construcció de carreteres, per ajudar a consolidar la seva conquesta.El lloc del nou pont va determinar la ubicació de Londres mateix. L'alineació de Watling Street amb el gual de Westminster (travessat per Thorney Island) és la base d'un "Londres" romà anterior plantejat, situat als voltants de Park Lane. Vegeu Margary, Ivan D., Roman Roads in Britain, Vol. 1, South of the Foss Way – Bristol Channel, Phoenix House Lts, London, 1955, p. 46 – 47.
Ponts romans És possible que els enginyers militars romans construïssin un pont de barques al lloc durant el període de la conquesta. Un pont de qualsevol tipus hauria donat una ràpida drecera terrestre a Camulodunum des dels ports del sud i de Kent, al llarg de les vies romanes de Stane Street i Watling Street (ara A2). Les vies romanes que conduïen a i des de Londres probablement es van construir al voltant del 50 aC, i el pas del riu possiblement estava servit per un pont de fusta permanent. Al terreny relativament alt i sec de l'extrem nord del pont, un petit i oportunista assentament comercial i marítim va arrelar i es va convertir en la ciutat de Londínium.Margary, Ivan D., Roman Roads in Britain, Vol. 1, South of the Foss Way – Bristol Channel, Phoenix House Lts, London, 1955, p. 46–48. Un assentament més petit es va desenvolupar a l'extrem sud del pont, a la zona que ara es coneix com a Southwark. El pont podria haver estat destruït juntament amb la ciutat durant la revolta de Boudica (60 aC), però Londínium va ser reconstruït i, finalment, es va convertir en la capital administrativa i mercantil de la Gran Bretanya romana. El pont oferia un moviment massiu ininterromput de trànsit a peu, cavalls i rodes a través del Tàmesi, enllaçant quatre sistemes de carreteres principals al nord del Tàmesi amb quatre al sud. Just aigües avall del pont hi havia molls i dipòsits importants, convenients per al comerç marítim entre Gran Bretanya i la resta de l'Imperi Romà.Jones, B., and Mattingly, D., An Atlas of Roman Britain, Blackwell, 1990, p. 168–172.Merrifield, Ralph, London, City of the Romans, University of California Press, 1983, p. 31.
Ponts altmedievals Amb el final del domini romà a Gran Bretanya a principis del , Londínium va ser abandonat gradualment i el pont va caure en mal estat. En l'Anglaterra anglosaxona, el riu es va convertir en un límit entre els regnes emergents i mútuament hostils de Mèrcia i Wessex. A finals del , les invasions daneses van provocar almenys una reocupació parcial del lloc pels saxons. El pont podria haver estat reconstruït per Alfred el Gran poc després de la batalla d'Ethandun com a part de la remodelació de la zona per part d'Alfred en el seu sistema de burhs,Jeremy Haslam, 'The Development of London by King Alfred: A Reassessment'; Transactions of the London and Middlesex Archaeological Society, 61 (2010), 109–44. Retrieved 2 agost 2014 o podria haver estat reconstruït cap a l'any 990 sota el rei saxó Etelred el No preparat per accelerar-se. els seus moviments de tropes contra Sweyn Forkbeard, pare de Cnut el Gran. Una tradició escaldica descriu la destrucció del pont l'any 1014 per l'aliat d'Etelred Olaf, per dividir les forces daneses que controlaven tant la ciutat emmurallada de Londres com Southwark. La primera referència escrita contemporània a un pont saxó és c. 1016 quan els cronistes esmenten com els vaixells de Cnut van passar per alt el pas, durant la seva guerra per recuperar el tron d'Edmund Ironside.
Després de la conquesta normanda el 1066, el rei Guillem I va reconstruir el pont. Va ser reparat o substituït pel rei Guillem II, destruït per un incendi el 1136, i reconstruït durant el regnat d'Esteve. Enric II va crear un gremi monàstic, els germans del pont, per supervisar tots els treballs al pont de Londres. El 1163, Peter of Colechurch, capellà i alcaide del pont i els seus germans, va supervisar l'última reconstrucció del pont en fusta.Thornbury, Walter, Old and New London, 1872, vol.2, p.10
Old London Bridge (1209–1831) miniatura|320x320px| Un gravat de Claes Visscher que mostra l'antic pont de Londres l'any 1616, amb el que ara és la catedral de Southwark en primer pla. Els caps punxeguts dels criminals executats es poden veure a sobre de la porta de Southwark.