El japonès o japonés (日本語 nihongo o nippongo, en japonès) és una llengua parlada per uns 130 milions de persones. Al Japó, a les comunitats d'emigrants japonesos, especialment al Perú i al Brasil, i a l'illa d'Angaur a la República de Palau. Un tret característic del japonès és el seu complex sistema honorífic de cortesia (keigo, 敬語 literalment "llengua de respecte") que reflecteix la naturalesa de la societat japonesa, i que té formes verbals i un vocabulari particular per indicar l'estatus relatiu del parlant, de l'interlocutor, i de les persones esmentades a la conversa.
El japonès és un idioma de difícil filiació, forma part de les llengües japòniques, però la seva relació amb altres llengües és discutida. Se n'han proposat algunes classificacions però cap no ha estat acceptada unànimement.Shibatani, Masayoshi. (1990). The languages of Japan. Cambridge: Cambridge University Press. p 94. Per a alguns lingüistes el japonès està relacionat amb el coreà (aquesta hipòtesi està àmpliament reconeguda) i el manxú. Uns altres lingüistes relacionen el japonès amb les llengües altaiques. I alguns pocs la consideren emparentada amb les llengües austronèsies. Actualment acostuma a ser classificada com a llengua aïllada. És una llengua aglutinant amb un nombre relativament petit de sons, i un sistema d'accent tonal amb significat lèxic. El japonès té una estructura basada en mores.
Història miniatura|Els kanji que formen la paraula japonès. Japonès antic La datació del japonès antic és una mica controvertida però la seva fi se sol datar el 794 quan la capital Heijō-kyō es trasllada a Heian-kyō.Shibatani (1990:119) La datació de l'inici encara és una mica més controvertida. S'han trobat restes de tauletes i d'altres objectes amb fragments de textos en excavacions arqueològiques. Això no obstant, el primer text de certa extensió amb què es compta és el Kojiki, del 712. Altres fonts literàries antigues són: Fudoki (720), Nihonshoki (720) i Man'yōshū (771). Per raons pràctiques aquesta es considera la data inicial del període. Per tant, el període que s'anomena "japonès antic" en història de la llengua japonesa coincideix amb el que els historiadors denominen Període Nara (710-794). Una altra opció seria determinar només una data final (794) no especificant cap punt en el temps per a l'inici. Se sap que el japonès prové del xinès antic arribat a través d'immigrants del continent asiàtic durant el , però la seva filiació genètica es manté incerta. Se la sol considerar una llengua aïllada. No té cap relació amb el xinès ni amb la llengua ainu. És un fet provat l'existència de correlacions sistemàtiques entre els fonemes de les llengües coreanes primitives i del japonès antic.Whitman, John. "The Phonological basis for the comparison of Japanese and Korean", Ph. D. diss., Harvard University, 1985Bjarke Frellesvig i John Whitman. "The Japanese/Korean Vowel Correspondences" a ling.cornell.eduBarbara E. Riley. "Aspects of the Genetic Relationship of the Korean and Japanese Languages". a kimsoft.comFrellesvig, Bjarke; Whitman, John (Eds.). Proto-Japanese, John Benjamins, 2008
Tot i així, encara no és clar si aquestes correlacions serien degudes a un vincle genealògic o a préstecs lèxics massius al llarg dels segles.Alexander Vovin. North East Asian historical-comparative linguistics on the threshold of the third millenium. Diachronica, 2001 Una teoria alternativa adscriu aquest idioma a la macrofamília de les llengües austronèsies. Segons aquesta hipòtesi el japonès s'entendria com la llengua que forma l'extrem nord d'un grup del qual formen part les llengües aborígens de Taiwan, el tagal i altres idiomes de les Filipines i el malai-indonesi en totes les seves variants. En general la investigació contemporània bascula entre ambdues hipòtesis,Alexander Vovin. North East Asian historical-comparative linguistics on the threshold of the third millenium, Diachronica, 2001 reconeixent un fort influx continental i, alhora, la seriosa possibilitat de l'existència d'un substrat austronèsic difuminat per l'influx de les llengües coreanes primitives. Gran part dels investigadors consideren les llengües coreanes part de la família altaica, si bé la categoria d'"altaica" és, en si, controvertida.
Des que el 2500 aC pobles mongols que arribaren del continent van començar a poblar les illes del Japó, es va iniciar el desenvolupament d'una llengua arcaica amb mots patrimonials (Yamato kotoba) d'estructura polisil·làbica, així com una cultura pròpia. No seria fins al quan es va introduir la cultura xinesa de savis coreans a les illes. Aquesta invasió cultural va durar aproximadament quatre segles, durant els quals es van introduir ciències, arts, religió i, naturalment, el sistema d'escriptura xinès.
Els japonesos van utilitzar els caràcters xinesos per expressar les seves idees i conceptes, tant conservant les lectures xineses com afegint les seves pròpies lectures d'aquests símbols.Material de las classes de la assignatura de Japonès antic de Bjarke Frellesvig (Universitat d'Oxford) (en anglès) Per això avui dia, en estudiar el sistema de kanji, els japonesos han d'aprendre les dues formes de lectura. A més, van crear posteriorment dos sil·labaris per representar tots els seus sons basant-se en simplificacions de caràcters ideogràfics xinesos. Aquests sil·labaris es diuen hiragana i katakana. Aquest darrer s'utilitza en l'actualitat per representar totes les paraules estrangeres.
A causa de la peculiar història del Japó, entre les característiques de la llengua es troba un sistema d'honorífics que resulta en formes verbals i construccions gramaticals específiques per indicar l'estatus relatiu entre l'emissor i el receptor, així com el respecte (o absència de respecte) cap a la persona adreçada.
Distribució geogràfica i dialectes miniatura|Distribució del japonès El japonès és parlat al Japó per uns 130 milions de persones, principalment a les illes del Japó (Kyushu, Honshū, Hokkaido, Shikoku i altres illes menors, com Okinawa); a altres llocs hi ha col·lectius importants de parlants, com a les illes Hawaii (més de 250.000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300.000) i al Brasil (150.000).
Té una gran varietat dialectal, a causa del terreny muntanyós i a una llarga història d'aïllaments tant interns com externs. Els dialectes difereixen principalment en l'entonació, inflexió morfològica, vocabulari, ús de partícules i pronúncia. Alguns dialectes difereixen en la quantitat de fonemes de què disposen, tot i que aquest tipus de diferències no són comuns.
El japonès estàndard (標準語, hyōjungo) es considera l'idioma oficial i està freqüentment basat en la variant de Kanto (関東, kantō. Tòquio i rodalia), el qual és anomenat informalment "NHK語" (NHK-go, llengua NHK, per la cadena nacional de televisió NHK).
Tanmateix, els dialectes no varien per qüestions geogràfiques. Per exemple, dialectes geogràficament separats com el 東北弁 (Tōhoku-ben, dialecte de Tohoku) o 対島弁 (tsushima-ben, dialecte de Tsushima) són fàcilment compresos per nadius d'altres dialectes, mentre que el dialecte de Kagoshima (鹿児島) al sud de Kyūshū (九州) és conegut per ser incomprensible no només per a persones que parlen japonès estàndard, sinó també per als dialectes propers de l'àrea de Kyūshū.
A les illes Ryūkyū s'hi parlen les llengües ryukyuenques, per exemple a l'illa d'Okinawa,What Leaves a Mark Should no longer Stain: Progressive erasure and reversing language shift activities in the Ryukyu Islands , 2005, citing Hattori, Shiro (1954) 'Gengo nendaigaku sunawachi goi tokeigaku no hoho ni tsuite' [‘Concerning the Method of Glottochronology and Lexicostatistics'], Gengo kenkyu [Journal of the Linguistic Society of Japan] v26/27 i es consideren sovint un dialecte del japonès a causa de les seves semblances lèxiques i gramaticals. Tanmateix, ambdues llengües resulten mútuament incomprensibles i lingüistes moderns els consideren idiomes diferents dins la mateixa família.
Variants històriques La història de la llengua japonesa s'acostuma a dividir en tres períodes diferenciats. Japonès antic, que va des del fins a l'XI. Japonès mitjà, que va dels segles XII al XVI, i mostra certs canvis fonètics respecte al període anterior, com el canvi fonètic / p /> / h, f /. Japonès modern, del en endavant, que es caracteritza per l'existència de nombroses palatalitzacions de les consonants coronals: /*si, *zi /> // (shi, ji) /*sya, *syo, *syu; *zya, *zyo, *zyu /> // (sha, sho, shu; ja, jo, ju). /*ti, *di /> // (chi, ji), /*tya, *tyo, *tyu; *dya, *dyo, *dyu /> // (cha, cho, chu; ja, jo, ju).
Aquests canvis van tenir el resultat secundari de simplificar els atacs sil·làbics complexos, que en japonès modern només són possibles en préstecs i síl·labes de paraules natives que comencen per sonorants //.
Influències Algunes de les similituds lèxiques entre les llengües austronèsies i el japonès podrien haver-se produït per la influència adstrat d'algunes d'aquestes llengües, tot i que l'evidència a favor d'aquesta influència prehistòrica no és concloent. A partir del sí que és notòria la influència de la cultura xinesa al Japó i l'adopció en aquesta llengua de nombrosos préstecs lèxics procedents del xinès per a designar conceptes tècnics i culturals associats a la influència xinesa. El xinès clàssic és al japonès, una cosa similar al que les arrels d'origen grec són a les llengües europees: una font d'elements lèxics per formar neologismes. El mateix sistema d'escriptura japonesa és en si mateix una mostra de la influència cultural xinesa al japonès.
A partir del el japonès adoptà alguns termes procedents del portuguès i altres llengües de colonització europea, i a partir del la influència de l'anglès com a font de nous préstecs al japonès és hegemònica.
Fonologia Vocals
El japonès té poques vocals i consonants i la majoria de les síl·labes són obertes. L'accent és musical i té dos tons diferents: alt i baix.
El sistema fonològic japonès consta de cinc vocals, que escrites en caràcters llatins són: a, i, u, e, o, segons l'ordre tradicional. Les vocals es pronuncien com les tancades en català excepte la u, que es pronuncia amb els llavis estesos /ɯ/, és a dir, es tracta d'una vocal no arrodonida. Les vocals poden ser normals o llargues, en aquest cas tenen una durada doble de la normal i es consideren com a síl·labes separades.
Té els següents 20 fonemes consonàntics:
punt d'articulaciómode d'articulació Labial Dental Alveolar Postalveolar Palatal Velar Glotal UvularOclusives Líquides Fricatives Africades Nasals Aproximants
L'estructura sil·làbica del japonès pot adquirir alguna de les següents maneres:
Vocal (Ex.: a, i) Consonant més vocal (Ex.: ka, pi) Consonant més semivocal (Ex.: kya, pya) més vocal N
Això vol dir que l'idioma japonès no admet síl·labes formades per combinacions més complexes com a doble consonant més vocal o vocal més consonant. A part d'això hi ha també un so anomenat sokuon que consisteix en la geminació, és a dir repetició, de la consonant següent.
Un fenomen fonètic comú en el japonès és l'ensordiment de les vocals /ɯ/ i /i/ (alteració de la vocal sonora en vocal murmurava a causa del context) quan es troben en posició no accentuada entre consonats sordes. És el cas de moltes terminacions desu i masu en conjugacions verbals, que se senten com dess i mass respectivament.
Un altre fenomen particular, freqüent i molt complex és el rendaku, que consisteix en la sonorització d'una consonant sorda en paraules compostes:
国 /kuni/ més 々 (repetició de l'element anterior)
La /k/ sorda del segon kuni es converteix en la seva contrapart sonora /g/. Per tant, no es pronuncia */kunikuni/, com podria esperar, sinó /kuniguni/
Escriptura