Jaume Amigó (Ulldemolins, Priorat, - Barcelona, entre els anys 1594 i 1605) era un tracista català que compaginava aquesta tasca juntament amb la de visurador d'obres, conseller de projectes i la seva obligació eclesiàstica. L'any 1547 va ser nomenat rector de Tivissa a la comarca deRibera d'Ebre, càrrec de gran consideració pel bisbat de Tortosa, on hi va romandre gairebé uns cinquanta anys fins a la seva mort.
De la seva formació teòrica se'n sap gaire. El més evident –i on la historiografia està més d'acord– és sobretot que és autodidacte que va estudiar molt bé els tractats de Vignola, Vitruvi, Sebastiano Serlio i Labacco. Sense oblidar altres possibles tractats rellevants d'arquitectura de l'època i la influència dels dos viatges que va fer a Roma als anys 1549 i 1559, que el van ajudar per trobar solucions aplicades en els seus dissenys.
Jaume Amigó, juntament amb Pere Blai, formaran part de la denominació que donarà Josep Francesc Ràfols i FontanalsCarbonell, Marià. L'escola del Camp de Tarragona en l'Arquitectura del s.XVI a Catalunya, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Excma. Diputació de Tarragona, 1986, p.8 Fou J.F. Ràfols qui l'any 1934, en el llibre Pere Blay i l'arquitectura del Renaixement a Catalunya, divulgà amb aquest nom l'existència d'un grup d'obres, la majoria d'elles localitzades al Camp de Tarragona, que palesaven un intent d'assimilació de les fórmules italianes i del llenguatge clàssic. com a l'escola del Camp de Tarragona. Personatges que en les seves obres manifestaran l'assimilació de les fórmules del renaixement italià juntament amb el llenguatge clàssic, mantenint algunes solucions arquitectòniques tradicionals que tindran continuïtat al llarg del temps. La importància d'aquest personatge es deu sobretot per haver servit d'inspiració i exemple a altres eclesiàstics que es volguessin dedicar a l'activitat arquitectònica.
Biografia i obra Inicis, context i formació teòrica Tot i poder anomenar i conèixer el lloc de naixement de Jaume Amigó -Ulldemolins- no se'n coneix l'any; de fet, tota la historiografia està d'acord en les escasses notícies de Jaume Amigó durant la seva vida i, sobretot, abans dels anys anteriors del seu nomenament com a rector de Tivissa l'any 1547.
Per aquest motiu tampoc es coneix o no ha quedat documentació que conclogui amb precisió quina va ser la seva formació. El més acceptat és que va començar sobretot de forma autodidacta; a diferència de Pere Blai, Jaume Amigó no tenia cap familiar que el lligués i pogués guiar-lo directament amb la pràctica arquitectònica.
Les possibles influències que devia rebre s'han de considerar posteriors a la formació en la teoria artística i arquitectònica a través de persones del seu entorn. Majoritàriament s'abstindrà d'intervenir a les obres com a arquitecte, ja que més aviat en dissenyava únicament la traça, tot i així, se li encomanarà la tasca de dirigir alguna construcció de forma puntual com, per exemple, amb la capella del Santíssim i la capella de Sant Francesc de la Catedral de Tarragona.
No és estrany que Jaume Amigó tingués tals coneixements tot i ser un eclesiàstic. No es pot oblidar que a part de la seva autoformació teòrica a través dels tractats d'arquitectura –de Vitruvi, Sagredo, Alberti, Serlio, Palladio, Labacco, Rusconi i Philibert de l'Orme, com a principals–, la historiografia concorda en què la figura de l'arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí i Albanell va tenir-hi un paper imprescindible. Antoni Agustín va ser qui va promoure i unir al que anomenarem com a grup de l'escola del Camp de Tarragona, on l'arquebisbe va ser-ne un gran mecenes. També se li atorga el paper de ser una figura que va ajudar a formar a Pere Blai i Jaume Amigó com a mestres de cases a través de tots els seus coneixements.
Per altra banda, també és important mencionar la formació bàsica i indispensable que tenien els mestres d'obres, que rebien tota la influència de la tradició gòtica. Aquest coneixement és el que van absorbir i integrar tant Jaume Amigó com Pere Blai amb més soltesa i creativitat. És aquest un dels principals factors pels quals es considera que l'escola del Camp de Tarragona va fer un pas decisiu que va marcar l'arquitectura del país i la va deixar oberta per a possibles expansions futures. A part, també va ser gràcies a ells que van impulsar de forma definitiva la nova concepció de l'arquitecte a Catalunya.
Rector de Tivissa (1547 – 1594) En aquesta etapa Jaume Amigó crearà totes les seves obres. Per aquest motiu quedarà constància de quins eren els seus coneixements teòrics i de quina forma els aplicava. D'aquesta manera es pot recórrer la seva evolució estilística que marcarà l'arquitectura.
En aquest mateix període hi trobem la renovació renaixentista de l'arquitectura catalana, que es portarà a terme juntament amb Pere Blai. Es caracteritzarà per tenir un estil entenedor, precís i consistent de les fórmules del renaixement italià amb les normes del llenguatge clàssic sense oblidar l'arquitectura tradicional i local. Ambdós aconseguiran crear una forma que influenciarà en els arquitectes futurs.
La primera obra del tracista del qual es té constància és la seva intervenció amb l'orgue de la seu de Tarragona. Aquest projecte va començar el 1558 quan el capítol va escriure al canonge Vila de Barcelona per obtenir organum modernum. Quatre anys més tard, Jaume Amigó va ajustar el projecte i el 1563 hi va acabar de construir una cel·la sobre la volta de l'església per les manxes de l'orgue.
Tot i que aquesta és la primera obra coneguda de la seva autoria, Marià Carbonell fa referència a una creu de termeCarbonell, Marià. L'escola del Camp de Tarragona en l'Arquitectura del s.XVI a Catalunya, Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Excma. Diputació de Tarragona, 1986, p.50 Volem fer notar, però, que existia prop de Tivissa, al camí de Mora d'Ebre, una creu de terme datada l'any 1549. Segons M. Bru: “Es conserva (1920 i 1954) només la columna, que és d'ordre compost i, segons sembla, fou construïda per posar-la en algun edifici abans d'utilitzar-la com a creu”. No ens atrevim a adjudicar-la a Amigó però és un detall a considerar de l'any 1549 al qual atribueix una possible autoria d'Amigó, tot i això sense proves documentals. Quan era rector, va ser protegit el duc de Cardona i l'arquebisbe Antoni Agustí; així mateix, el Capítol de la seu de Tarragona també li encomanarà diferents encàrrecs motivat sobretot per l'habilitat, enginy i prestigi del rector.
Aquests factors van determinar que les últimes tres dècades se li encomanessin diferents projectes de gran importància.
Capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona miniatura|alt=Capella del Santíssim Catedral de Tarragona|Capella del Santíssim Catedral de Tarragona La primera obra major va ser l'encàrrec cabdal de Jaume Amigó en el terreny arquitectònic; li encarregarà l'arquebisbe Antoni Agustí per fer-ne l'adaptació de l'antic refetor de la Seu de Tarragona com a capella del Santíssim. El projecte es va començar el 1580, quan el capítol va concedir la llicència a l'arquebisbe per a construir-hi la capella. Finalment, les obres van començar el 1582 i es van acabar el 1592. Tot i que l'autoria de la traça és de Jaume Amigó, no es conserven les traces ni les capitulacions de les obres encarregades degut a l'incendi que va afectar l'antic palau arquebisbal l'any 1813.
A part de la traça de la capella, també va ser el responsable de dirigir-ne la construcció; tot i així, acabarà sent un projecte tant de Jaume Amigó com de Pere Blai -ja que en un futur Blai hi intervindrà de forma directa en la construcció sense modificar-ne el projecte original-. Aquesta separació temporal d'ambdós a l'hora d'intervenir, acabarà fent més interessant la capella, ja que es prendran solucions que trobarem repetides de forma general a la resta d'obres arquitectòniques. És important tenir en compte que aquesta col·laboració només es repetirà en aquest cas i en l'Església parroquial de Sant Andreu de La Selva.
Aquesta capella es caracteritza per estar situada a l'antic refectori medieval (datat de la meitat del ), just a l'extrem nord del creuer de la Catedral de Tarragona. Així doncs, la traça d'Amigó ja aprofita l'espai existent i d'aquesta manera les obres tenen un nivell arquitectònic en comptes d'estructural. Per la forma, es pot afirmar que Amigó va dissenyar la capella del Santíssim inspirant-se en el tractat d'arquitectura de Vignola. Tot i que s'aprecien molts exemples d'aquesta influència, Jaume Amigó no aplicava de forma severa totes les solucions i proporcions que acompanyaven els ordres clàssics i els tractats d'arquitectura de l'època cinccentista. És per aquest motiu que aquesta petita llibertat que es permetia implica dues formes oposades d'observar la seva tècnica i estil. Es pot interpretar com una assimilació limitada del llenguatge arquitectònic de l'època o, en canvi, veure a l'arquitecte amb una gran tècnica capaç de buscar originalitat i solucions de diferents arquitectes amb la capacitat de saber-les alterar al seu gust. Si es tractés d'aquest últim, s'hauria de veure a Jaume Amigó més aviat dins el grup de la pràctica manierista en comptes del vessant més clàssic que se li acostuma a reconèixer.
Els principals elements que criden l'atenció de la capella són les dues portes d'accés a aquesta, ja existents però reformades juntament amb tota l'obra i la cúpula sobre tambor que farà la funció de coberta i de font d'il·luminació. La cúpula és un dels elements que impulsaran el grup de l'Escola del Camp. En aquest cas, però, la solució d'una cúpula sobre tambor situada sobre la mateixa volta del refetor és una solució més atrevida que la cúpula de l'església de La Selva.
Té una decoració desproporcionada, les parets laterals són força sòbries en comparació el retaule opulent i tots els elements arquitectònics de la capella presenten motllures de més o menys gruix. Ajudarà a enriquir la capella els diferents materials emprats com el jaspi per les pilastres, columnetes i entaulaments; el marbre alabastrí per capitells, sòcols i estàtues; i els panys d'or pels baixos relleus del sagrari i les inscripcions i decoracions dels frisos.
Capella de Sant Francesc de la Catedral de Tarragona A la mateixa catedral i durant el mateix inici que la capella del Santíssim es creu que va començar també la construcció de la capella de Sant Francesc. Hi va treballar Jaume Amigó, controlant-ne les obres fins al 1584, aprofitant que també visurava la capella del Santíssim. A diferència d'aquesta, no es pot atribuir l'autoria de la traça a Jaume Amigó -tot i que no es pot descartar certa intervenció a l'hora de dirigir-. El que si es coneix que no és seu és la coberta que presenta un estil molt oposat al de tota la resta, com també les voltes, que tenen un estil molt diferent i no es repetiran en cap altra obra que dissenyarà.
Es caracteritza per ser molt poc ambiciosa i s'ha catalogat com una obra poc o gens innovadora; això és degut a la seva senzillesa, ja que presenta les parets llises i les motllures de les impostes molt simples. Precisament és aquest últim element que, en tenir un caràcter fortament renaixentista, fa qüestionar la intervenció de Jaume Amigó en la capella, juntament amb la pobresa de la decoració, que es troba de forma tant característica amb la resta de les seves construccions.
Església parroquial de Sant Andreu de la Selva del Camp miniatura|alt=Església parroquial de Sant Andreu|Església parroquial de Sant Andreu En aquest període -l'any 1582- se li va encarregar un projecte que no es va desenvolupar: el sepulcre de l'ardiaca de Sant Llorenç. Al mateix any, juntament amb Pere Blai, s'inicia la traça de l'església de Sant Andreu de la Selva del Camp i, un any més tard, Jaume Amigó començarà, pel seu compte, la traça de l'església de Sant Jaume d'Ulldemolins.