Deinonychus és un gènere de dinosaure dromeosàurid carnívor. Se n'ha descrit una única espècie, D. antirrhopus. Aquest dinosaure de 3,4 metres de longitud visqué a principis del Cretaci, entre fa 121 i fa 98,9 milions d'anys. Se n'han trobat restes fòssils a Montana, Wyoming i Oklahoma, tot i que també s'han trobat dents que podrien pertànyer a Deinonychus tan a l'est com Maryland.
El seu nom genèric vol dir 'urpa terrible' i es refereix a l'urpa particularment gran i falciforme que l'animal tenia al segon dit de les potes posteriors, que probablement quedava alçada del terra mentre el dinosaure caminava sobre el tercer i quart dits. S'ha pensat tradicionalment que Deinonychus donava puntades de peu amb aquesta urpa a les seves preses per estripar-les, però proves recents amb reconstruccions de les urpes del dinosaure semblant Velociraptor suggereixen que l'urpa servia per clavar, no per estripar. El seu nom específic, antirrhopus, significa 'contrapès' i es refereix a la visió de John Ostrom sobre la funció de la cua del dinosaure. Com en altres dromeosàurids, les vèrtebres de la cua tenen una sèrie de tendons ossificats i processos ossis sobreallargats. Aquestes característiques semblaven convertir la cua en un rígid contrapès, però un fòssil de l'espècie Velociraptor mongoliensis (IGM 100/986), molt propera, té un esquelet de la cua articulat que queda corbat lateralment amb forma de essa llarga. Això indica que, en vida, l'animal podia moure lateralment la cua amb un alt grau de flexibilitat Tant a la formació de Cloverly com a la d'Antlers, les restes de Deinonychus han estat descobertes en una associació estreta amb les de l'ornitòpode Tenontosaurus. Les dents descobertes a prop de les restes de Tenontosaurus indiquen que aquest dinosaure era caçat, o com a mínim consumit com a carronya, per Deinonychus.
La investigació del paleontòleg John Ostrom sobre Deinonychus a finals de la dècada del 1960 revolucionà el pensament dels científics sobre els dinosaures, engegant el debat sobre si eren de sang calenta o no. Anteriorment, el concepte popular dels dinosaures havia estat el de lents gegants reptilians. Ostrom descrigué ossos lleugers i urpes de caça a les potes, cosa que indicava que es tractava d'un predador actiu i àgil.
Morfologia miniatura|esquerra|Comparació de la mida de Deinonychus amb un humà. Basant-se en els exemplars més grans coneguts, Deinonychus podia arribar a una longitud de 3,4 metres, amb una longitud cranial màxima de 410 mm, una alçada al maluc de 0,87 metres, i un pes màxim de 73 kg El seu crani estava dotat d'una mandíbula potent amb unes seixanta dents corbades i afilades. Estudis del crani han progressat considerablement al llarg dels anys. Ostrom reconstruí els cranis parcials i imperfectament preservats que tenia com a triangulars i amples, bastant similars al de l'al·losaure. La descoberta de material cranial addicional de Deinonychus i espècies estretament relacionades amb una bona preservació tridimensional mostren que el paladar era més còncau del que pensava Ostrom, fent que el musell fos molt més estret, mentre que els jugals eren bastant amples, oferint una millor visió estereoscòpica. Tanmateix, el crani de Deinonychus diferia del de Velociraptor en què tenia un sostre cranial com el del dromeosaure, i no tenia els nasals baixos de Velociraptor.Witmer, Lawrence M., Maxwell, William D. (1996). " The skull of Deinonychus (Dinosauria:Theropoda): New insights and implications". Journal of Vertebrate Paleontology,16(3): 73A Tant el crani com el maxil·lar inferior tenien finestres (obertures al crani) que reduïen el pes del crani. En el cas de Deinonychus, la finestra antorbitària, situada entre l'ull i el nariu, era especialment gran.
Com tots els dromeosaures, Deinonychus tenia grans mans, amb tres urpes a cada pota posterior. El primer dit era el més curt, i el segon era el més llarg. Cada pota posterior tenia una urpa falciforme al dit central, que probablement es feia servir per caçar.
Classificació Deinonychus és un dels dromeosàurids més ben coneguts i un parent proper de Velociraptor, un gènere més petit que s'ha trobat en formacions més recents, del Cretaci superior, al centre d'Àsia. El clade que formen rep el nom de Velociraptorinae. El nom d'aquesta subfamília fou encunyat per Rinchen Barsbold el 1983, i originàriament només contenia el gènere Velociraptor. Posteriorment, Phil Currie hi inclogué la majoria de dromeosàurids. (resum ) Dos gèneres del Cretaci superior, Tsaagan de Mongòlia, i Saurornitholestes de Nord-amèrica, podrien ser parents propers, però aquest últim no és ben conegut i és difícil de classificar. Es considera que Velociraptor i les espècies properes usaven més les urpes que el crani a l'hora de matar, a diferència de dromeosàurids com el dromeosaure, amb cranis més robusts. Juntament amb els troodòntids, els dromeosàurids formen el clade Deinonychosauria, que és un tàxon germà d'Aves. Filogenèticament, els dinonicosaures representen el grup de dinosaures no aviaris més propers a les aus.
Descoberta i anomenament miniatura|Esquelet de Deinonychus antirrhopus S'han descobert restes fòssils de Deinonychus a la formació de Cloverly de Montana i Wyoming. i la formació d'Antlers d'Oklahoma, a Nord-amèrica. A més, algunes dents trobades als Feixos d'Arundel Clay (Aptià) de la formació del Potomac a la plana costanera atlàntica de Maryland podrien pertànyer a aquest gènere.
Les primeres restes foren descobertes el 1931 al sud de Montana, a prop del municipi de Bridger. El líder de l'equip, el paleontòleg Barnum Brown, tenia com a objectiu principal excavar i preparar les restes de l'ornitòpode Tenontosaurus, però en el seu informe de camp del jaciment per al Museu Americà d'Història Natural, deixava constància del descobriment d'un petit dinosaure carnívor a prop d'un esquelet de tenontosaure, "però encaixat en llims difícils de preparar." Informalment, li donà el nom de Daptosaurus, i en preparà la descripció i el muntatge de l'esquelet per exhibir-lo, però mai no acabà la seva obra. Brown portà de la formació de Cloverly l'esquelet d'un teròpode més petit amb dents aparentment sobredimensionades, al qual donà informalment el nom de Megadontosaurus. John Ostrom, revisant aquest material dècades més tard, descobrí que les dents pertanyien a Deinonychus, però l'esquelet pertanyia a un animal completament diferent, el qual anomenà Microvenator.
Una mica més de trenta anys més tard, a l'agost del 1964, el paleontòleg John Ostrom encapçalà una expedició del Museu Peabody d'Història Natural de la Universitat Yale que descobrí més restes d'esquelets. Les expedicions durant els dos estius següents descobriren més de mil ossos, entre els quals hi havia com a mínim tres individus. Com que l'associació entre els diversos ossos trobats era incerta, fent que el nombre exacte d'animals individuals representats fos impossible de determinar amb precisió, l'exemplar tipus (YPM 5205) de Deinonychus quedà limitat a la pota esquerra completa i la pota dreta parcial que sense cap dubte pertanyien al mateix individu. Els exemplars restants foren catalogats en cinquanta entrades diferents al Museu Peabody d'Història Natural de Yale.
En estudis posteriors, Ostrom i Grant E. Meyen analitzaren el seu propi material, així com el Daptosaurus de Brown, en detall i descobriren que pertanyien a la mateixa espècie. Ostrom publicà les seves troballes el 1969, donant a totes les restes referides el nou nom de Deinonychus antirrhopus." El nom específic antirrhopus" significa "contrapès" i es refereix a la probable funció d'una cua rígida.
Tot i que el 1969 ja hi havia una míriade d'ossos disponibles, molts dels més importants no hi eren o eren difícils d'interpretar. Hi havia pocs elements cranials postorbitals, cap fèmur, cap sacre, cap fúrcula o estèrnum, faltaven vèrtebres i (segons pensava Ostrom) només hi havia un minúscul fragment de coracoide. La reconstrucció de l'esquelet de Deinonychus d'Ostrom incloïa un os pelvià molt inusual - un pubis trapezoïdal i pla, a diferència del d'altres teròpodes, però que era de la mateixa mida que l'isqui trobat just al costat.
Descobriments posteriors El 1974 Ostrom publicà un nou monogràfic sobre l'espatlla de Deinonychus, en el qual descobrí que el pubis que havia descrit era en realitat un coracoide - una part de l'espatlla.Ostrom, John H.,. (1974). " The Pectoral Girdle and Forelimb Function of Deinonychus (Reptilia: Saurischia): A Correction". Postilla, Peabody Museum of Natural History Bulletin , 165:1-11. Aquell mateix any, una expedició de la Universitat Harvard encapçalada per Farish Jenkins excavà un nou exemplar de Deinonychus. Aquest descobriment afegí diversos elements nous; fèmurs ben preservats, pubis, un sacre i ilis més ben conservats, així com part de la pota i del metatars. Ostrom descrigué aquest exemplar i revisà la seva reconstrucció de l'esquelet de Deinonychus. Aquesta vegada presentava un pubis molt llarg, i Ostrom començà a sospitar que fins i tot podria haver estat un xic retrovertit com en el cas de les aus.
Es pot veure un esquelet de Deinonychus, que inclou ossos de l'exemplar original (i més complet), al Museu Americà d'Història Natural, i hi ha un altre exemplar exposat al Museum of Comparative Zoology de la Universitat Harvard. Els exemplars del Museu Americà i de Harvard provenen d'un jaciment diferent als de Yale. Aquests dos esquelets també manquen d'elements com l'estèrnum, les costelles de l'estèrnum, la fúrcula i els gastralis.
Fins i tot després de tota la feina d'Ostrom, al Museu Americà encara hi romanien diversos petits blocs de material encaixat en llims i sense preparar. Es tractava principalment d'ossos aïllats i fragments d'ossos, que incloïen la matriu original o la roca que envoltava els ossos. Una examinació d'aquests blocs no preparats feta per Gerald Grellet-Tinner i Peter Makovicky el 2000 revelà un tret característic que s'havia passat per alt. Diversos ossos llargs i prims, identificats als blocs com a tendons ossificats (estructures que haurien contribuït a fer rígida la cua de Deinonychus, es revelaren com a gastralis (costelles abdominals). Encara més significativament, un gran nombre de closques d'ou fossilitzades que havien estat passades per alt foren descobertes a la matriu de roca que havia envoltat l'exemplar original de Deinonychus.
En un informe posterior, més detallat, sobre les closques d'ous, Grellet-Tinner i Makovicky arribaren a la conclusió que els ous pertanyien a Deinonychus amb gairebé tota certesa, essent la primera vegada que s'identificava un ou de dromeosàurid. A més, la superfície externa d'una de les closques fou descoberta en contacte amb els gastralis, suggerint que Deinonychyus podria haver covat els seus ous. Això implicaria una endotèrmia similar a la de les aus actuals. Estudis posteriors de Gregory Erickson i col·legues descobriren que aquest individu tenia uns tretze o catorze anys quan morí, i el seu creixement ja s'havia acabat. A diferència d'altres teròpodes trobats associats amb ous o nius que havien estat investigant Erickson i el seu equip, aquest exemplar ja havia completat el seu creixement a l'hora de la seva mort.
Implicacions miniatura|La semblança de les potes anteriors de Deinonychus (esquerra) i Archaeopteryx (dreta) portaren John Ostrom a ressuscitar el vincle entre dinosaures i aus.