La lingüística és la ciència que estudia la llengua natural. Estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en els vessants escrit i oral. En un sentit ampli, la lingüística és l'estudi de les llengües humanes, i analitza el que tenen en comú i el que les diferencia. Un lingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües. En un sentit més estricte, la lingüística s'oposa a la gramàtica tradicional perquè aquesta última és normativa (o prescriptiva) mentre que l'altra és descriptiva. Mentre que la gramàtica jutja els enunciats en termes de l'adequació a una norma donada, la lingüística només descriu. El treball descriptiu es pot fer segons tres eixos principals: estudis en sincronia i diacronia: l'estudi sincrònic d'una llengua s'interessa només en aquesta llengua en un moment donat de la seva història, i en un sol estat. Per contra, estudiar una llengua —o una família de llengües o una àrea lingüística— en la seva evolució històrica i els canvis estructurals que ha experimentat és un estudi de tipus diacrònic; estudis teòrics i aplicats: la lingüística teòrica estudia la creació de les estructures que permeten la descripció individual de les llengües així com les teories que cerquen delimitar llurs constants universals; estudis contextuals i independents: encara que els termes que defineixen aquesta dicotomia no s'hagin fixat amb claredat, es pot definir de la manera següent: l'estudi contextual s'enfoca en les interaccions entre la llengua i el món, mentre que l'estudi independent considera la llengua per si mateixa, independentment de les seves condicions exteriors.
Dins del camp científic, un lingüista és un terme que s'utilitza per a descriure algú que investiga sobre el terreny o empra metodologies pròpies de la lingüística per a estudiar grups lingüístics o llengües en particular. En un sentit més popular, aquest terme també s'utilitza per a referir-se a persones que parlen diversos idiomes amb fluïdesa.
Definició miniatura|Ferdinand de Saussure, lingüista suís. Etimologia i significat Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la lingüística és la ciència que estudia el llenguatge humà, d'una manera absoluta o tal com apareix de fet, cristal·litzat a les llengües concretes.
La lingüística és una branca de l'antropologia que es va desprendre progressivament per formar una ciència a banda. En tant que branca antropològica, és matèria d'estudiar l'ésser humà des del punt de vista del seu llenguatge. Per tant, és una disciplina a banda que es forma al i que s'independitza de l'antropologia a partir del .
Encara que el terme lingüista, en el sentit d'un estudiant de la llengua, es remunta en anglès a l'any 1641,Online Etymological Dictionary: linguist el terme lingüística es troba documentat per primera vegada en anglès el 1847. Efectivament, l'interès pel fenomen del llenguatge humà és força antic. A l'Edat moderna diverses monarquies miren d'imposar una codificació concreta per les llengües de la Cort.
A l'Edat antiga tot de pobles i cultures han mostrat preocupació per les llengües, així com demostra la mateixa Bíblia jueva on s'hi pot llegir el cèlebre esment sobre la Torre de Babel. De forma general tothom veu el llenguatge humà com una donació o regal diví a la humanitat. A la Xina antiga s'hi duen a terme, abans que en cap altre imperi europeu, les primeres polítiques lingüístiques. Però, tanmateix, no és fins al que l'aproximació al llenguatge humà esdevé científic.
Ara lingüística és el terme habitual emprat entre els especialistes per a designar l'estudi científic del llenguatge.
Filologia i lingüística Amb anterioritat al , el terme filologia, que apareix referenciat en anglès l'any 1716,Online Etymological Dictionary: philology s'usava comunament per referir-se a la ciència del llenguatge, que llavors tenia predominantment un enfocament històric. A partir de les aportacions de Ferdinand de Saussure, en què feia èmfasi en la importància de l'anàlisi sincrònica, aquest ús del terme es va transformar, i el terme filologia actualment s'utilitza per descriure l'estudi "de la gramàtica d'una llengua, la història i la tradició literària", especialment als Estats Units,A. Morpurgo Davies Hist. Linguistics (1998) 4 I. 22. on no va ser mai tan popular com ho va ser en altres llocs en el sentit de considerar-la com la "ciència del llenguatge".
Finalitat de la lingüística L'objectiu de la lingüística teòrica és la construcció d'una teoria general de l'estructura de les llengües naturals i del sistema cognitiu que les fa possible, és a dir, les representacions mentals abstractes que produïx un parlant i que li permeten utilitzar el llenguatge. L'objectiu és doncs de descriure les llengües, caracteritzant el coneixement tàcit dels parlants, així com determinar la manera d'adquirir-les.
Per a aquest segon objectiu, el de l'adquisició, la lingüística aplicada té com a objectiu l'estudi científic de cada llengua per tal de millorar l'ensenyança d'idiomes. Això comporta igualment el procés d'aprenentatge, és a dir, d'adquisició, i se'n deriven vàries conclusions:
la llengua és inherent la llengua és apresa
Tota llengua ens és inherent perquè si podem parlar, és perquè tenim la capacitat per fer-ho. Però, tanmateix, les llengües s'adquirixen normalment durant la infància, en un procés que va de l'audició constant dels pares fins a l'articulació de les primeres paraules, les primeres frases, etc. Hi tenim la qüestió de si anava primer l'ou o la gallina.
En aquest aspecte és quan sorgix la qüestió de la utilitat de la lingüística. L'estudi de les llengües interessa perquè a l'edat adulta l'ésser humà perd la capacitat d'aprendre com ho feia quan era menudet i, per tant, la lingüística aplicada hauria de facilitar l'aprenentatge de llengües noves. A més a més, la llengua és part essencial de la humanitat de tot ésser humà i, per tant, ens parla sobre la societat, la persona i l'ésser humà mateix.
En efecte, cada idioma és la forma en com cada individu es construïx com a "jo". És a dir, no és merament un instrument de comunicació, sinó que va més enllà. Parla de l'expressió mateixa de cada individu i de tota una col·lectivitat. Forma part del procés de socialització de cada individu i, a més a més, és la forma en com cada col·lectivitat ordena el món. Cada llengua és doncs la forma d'expressió d'un poble i ens n'explica les cosmovisions, els parers, etc.
Dit això, la utilitat sembla òbvia. L'estudi de les llengües ens permet no només comunicar-nos millor a través d'un aprenentatge millorat, sinó també conèixer com són els altres, com són les cultures alienes a la nostra, etc. Finalment, tota llengua és evolutiva, és a dir, la mena en com parlem actualment no és la mateixa en com parlaven els nostres rebesavis i, per tant, la llengua també indica com ha evolucionat una comunitat concreta. No parla únicament de com és un poble actual, sinó que també n'explica com era, quins canvis es va produir al si de la seua societat i com canvia, com és el seu present amb relació a com era abans.
Política i lingüística miniatura|Fotografia de Manuel Valls i Galfetti, antic primer ministre francès. És un exemple evident de pràctica imperial lingüística. L'any 2020 és entrevistat per TV5 Monde on hi respon amb mentides a la periodista, tot argumentant que a Catalunya s'hi feia "sectarisme" lingüístic amb el català en contra del castellà. Una fal·làcia que a més de poder-se provar la falsedat sobre el terreny i amb estadístiques a la mà, s'evidencia a Andorra mateix on s'hi practica el mateix model lingüístic que a Catalunya. Però, el ministre, país del qual ostenta el coprincipat, no hi diu res al respecte. A l'hora de l'entrevista, ja havia passat per la dreta, l'esquerra i l'extrema dreta.
És amb la construcció d'estats moderns a partir del segle XVII que la política mira d'introduir-se en la manera en com parla la població. A primer cop d'ull hi ha una clara voluntat de practicitat. Per exemple, establir unes normes ortogràfiques, gramaticals i un codi comú permet a la comunitat comunicar-se fàcilment, per escrit i oralment. Però, ultra aquest fet, també hi ha hagut i seguix havent-hi voluntat d'orientar el parlar en direccions ideològiques.
El continent europeu bat el rècord d'extermini lingüístic al món. Els europeus són els primers responsables d'haver practicat el genocidi lingüístic a tot el planeta. I això partix d'Europa mateix. Estats com el francès, l'hispànic, el britànic o el rus han mirat temps ençà d'exterminar les llengües que no són de la cort. És el cas del lituà, el letó, l'ucraïnès, el tàtar o el txetxè per a Rússia, el català, el portuguès o el basc per a Espanya, el bretó, el cors, el català o l'occità per a França, l'escocès o l'irlandès per al Regne Unit, etc. De retruc, els europeus varen provar d'exterminar la varietat lingüística d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Tot això porta un rerefons ideològic, que és el de la implantació de l'imperi corresponent, per tant, hi dilucidem una dinàmica totalitària, pròpia a qualsevol dictadura.
Dir això és dir l'abast que pot arribar a tenir la fusió entre lingüística i política de manera que l'aplicació dels estudis de les llengües pot derivar en males praxis. En efecte, com s'ha esmentat a l'apartat anterior, una llengua no és únicament un mitjà de comunicació, sinó que parla sobre un poble i és a més d'això una manera de tornar l'ésser humà en allò que és, humà. És a dir, les llengües formen part del procés de socialització de cada ésser humà i per aquest motiu constituïxen el seu nucli fonamental, de forma que genocidar qualsevol llengua és, deshumanitzar, treure-li l'essència, porta l'individu a l'esclavatge. És portar-lo a l'objecte, tenir-lo com a res de molt important, amb dret de violar-lo físicament.
Diversos exemples demostren clarament tot plegat. En efecte, un cop som adults, l'adquisició de noves llengües és complicada. Mai arribarem a integrar-les del tot i malgrat tots els estudis que hi ha al voltant, encara hui no sabem per quina raó i si això es pot millorar. En tot cas deixa en evidència que la llengua ens torna humans perquè en tornar-nos adults, encara que aprenguem una altra llengua, ens costarà somiar, pensar i fer-ho tot com un nadiu. Endemés, cada llengua posseïx les seues estructures, les seues maneres de fer i els seus mots. El català, per exemple, és força imaginatiu a l'hora d'insultar o parlar de sexe perquè ha estat reprimit durant anys i panys per l'Imperi hispànic. El francès, per la seua banda, no s'esparvera cridant a Déu quan insulta o s'escandalitza. És a dir, el francès ens parla de com la Revolució Francesa ha fet salat entre el poble francès, i el català ens explica com l'Imperi hispànic ha maltractat i maltracta la nació catalana. Cada llengua posseïx informació sobre com són els pobles, l'ús de la lingüística per a finalitats ideològics posa a la safata tota una reflexió sobre ètica i moral.
En efecte, la Xina és la primera que fa ús del codi escrit per tal de genocidar la varietat lingüística del seu imperi. Territori divers, s'hi parla uigur, cantonès, tibetà, mongol, etc. La ideació de l'alfabet xinès està pensat ideològicament i, en tant que tal, s'ha estès a altres cultures, com és el cas del Japó que fa ús de dos alfabets en un per al japonès. Altres cop, no serien pocs els qui hi veurien una actitud no ètica i gens moral.
Llenguatge articulat i comunicació animal Parlen, els animals?