350px||miniatura|Pirró d'Elis impassible a la tempesta. El corrent escèptic o escepticisme fou un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis (360 aC-270 aC). La primera forma d'escepticisme tradicionalment admesa fou el pirronisme. Els primers escèptics, a part d'escèptics o pirrònics, també rebien el nom menys habitual de zètics; aquest darrer terme significa buscadors que busquen sense trobar res.
Encara que hi ha postures escèptiques en molts períodes de la història (des de la primera sofística fins a la postura radicalment crítica de Nietzsche, i encara més endavant), el moviment conegut popularment com a escepticisme està format principalment pel seu fundador Pirró, pel seu deixeble Timó, pels platònics Arcesilau i Carnèades i, segles després, per Enesidem i per Sext Empíric (i altres membres secundaris de l'escola).
Els escèptics desconfiaven de la capacitat de la raó per a descobrir la veritat, ja que les sensacions per les quals es percep la realitat només mostren l'aparença de les coses.
Les idees centrals de l'escepticisme són: No es poden saber com són les coses en si mateixes (com a màxim, se'n poden conèixer les aparences que se'n veuen), i el més prudent és abstenir-se de formular-hi cap judici, ja que res és fals ni vertader. Hom no pot fiar-se de la raó, ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions. Voler arribar a coneixements absoluts és una font d'intranquil·litat. L'epokhé (abstenció de judici, és a dir, d'opinió i de crítica) és el pas previ a la felicitat i a l'ataràxia. L'única cosa que interessa en la vida, com hem dit, és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia. En aquest punt, l'escepticisme té punts de contacte amb l'epicureisme i, encara que en menor mesura, amb l'estoïcisme. Tot l'extern a l'ésser humà és indiferent. Atès que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se pel més probable. (En aquest punt, l'escèptic Carnèades va fer una taula de coneixements probables, en què volia donar la seva opinió sobre quins fets tenen una major probabilitat, i quins una probabilitat menor.)
Cal dir, però, que l'escepticisme dels primers escèptics té poc o molt poc a veure amb l'anomenat escepticisme modern, o amb l'escepticisme que prediquen alguns pensadors individuals (com ara David Hume). També hi ha pensadors que practiquen un escepticisme moderat, o fins a un escepticisme que serveix de portal a altres coneixements dogmàtics, per exemple, Descartes o Kant.
Breu esquema històric de l'escepticisme Encara que fer un esquema històric d'un moviment tant plural com l'escepticisme és força complicat, un esquema-resum en podria ser el següent: Primers pensadors de tarannà escèptic i relativista: alguns sofistes, els megàrics, Demòcrit. Primers pensadors oficialment descrits com a escèptics: Pirró i el pirronisme, Timó. L'escepticisme original mostra bastantes similituds amb l'epicureisme i, tot i que en menor grau, amb l'estoïcisme. Acadèmia nova, que adopta bastants aspectes de l'escepticisme: Arcelislau, Carnèades. Darrers pensadors escèptics antics: Enesidem i Sext Empíric. Pensadors moderns que adopten l'escepticisme com a mètode i com a teoria, almenys parcialment: David Hume i Nietzsche, entre d'altres. Pensadors moderns que adopten l'escepticisme com un camí per a arribar a una postura dogmàtica: Descartes i Kant, entre d'altres.
Tipus A la literatura acadèmica s'han discutit diversos tipus d'escepticisme. L'escepticisme normalment es limita a afirmacions de coneixement sobre un tema en particular, motiu pel qual se'n poden distingir les diferents formes en funció del tema. Per exemple, els escèptics religiosos desconfien de les doctrines religioses i els escèptics morals plantegen dubtes sobre l'acceptació de diversos requisits i costums morals. L'escepticisme també es pot aplicar al coneixement en general. Tanmateix, aquesta actitud només es troba normalment en algunes formes d'escepticisme filosòfic. Una classificació estretament relacionada distingeix segons la font de coneixement, com ara l'escepticisme sobre la percepció, la memòria o la intuïció. Una altra distinció es basa en el grau d'actitud escèptica. Les formes més fortes afirmen que no hi ha coneixement en absolut o que el coneixement és impossible. Les formes més febles simplement indiquen que mai no es pot estar absolutament segur.
Alguns teòrics distingeixen entre una forma bona o saludable d'escepticisme moderat en contrast amb una forma dolenta o poc saludable d'escepticisme radical. Segons aquest punt de vista, el bon escèptic és una persona amb mentalitat crítica que busca proves sòlides abans d'acceptar una posició. L'escèptic malvat, en canvi, vol suspendre el judici indefinidament... fins i tot davant d'una veritat demostrable. Una altra categorització se centra en la motivació de l'actitud escèptica. Alguns escèptics tenen motius ideològics: volen substituir les creences inferiors per altres de millors. D'altres tenen una perspectiva més pràctica, ja que veuen les creences problemàtiques com la causa dels costums nocius que volen aturar. Alguns escèptics tenen objectius molt concrets, com ara enderrocar una determinada institució associada amb la propagació d'afirmacions que rebutgen.
L'escepticisme filosòfic és una forma prominent d'escepticisme i es pot contrastar amb l'escepticisme no filosòfic o ordinari. L'escepticisme ordinari implica una actitud dubtosa envers les afirmacions de coneixement que molts rebutgen. Gairebé tothom mostra alguna forma d'escepticisme ordinari, per exemple, dubtant de les afirmacions sobre el coneixement fetes pels terraplanistes o els astròlegs. L'escepticisme filosòfic, en canvi, és una posició molt més radical i poc freqüent. Inclou el rebuig d'afirmacions de coneixement que semblen certes des de la perspectiva del sentit comú. Algunes formes fins i tot neguen que se sàpiga que tinc dues mans o que el sol sortirà demà. No obstant això, en filosofia es pren seriosament perquè ha demostrat ser molt difícil refutar de manera concloent l'escepticisme filosòfic.
En diversos camps L'escepticisme ha estat responsable d'importants desenvolupaments en uns quants camps, com la ciència, la medicina i la filosofia. En ciència, l'actitud escèptica envers les opinions tradicionals va ser un factor clau en el desenvolupament del mètode científic. Emfatitza la necessitat d'examinar les afirmacions de coneixement provant-les mitjançant l'experimentació i mesures precises. En el camp de la medicina, l'escepticisme ha ajudat a establir formes de tractament més avançades posant en dubte les formes tradicionals que es basaven en la intuïció en lloc de l'evidència empírica. En la història de la filosofia, l'escepticisme sovint ha jugat un paper productiu no només per als escèptics sinó també per als filòsofs no escèptics. Això es deu a la seva actitud crítica que qüestiona els fonaments epistemològics de les teories filosòfiques. Això pot ajudar a controlar l'especulació i pot provocar respostes creatives, transformant la teoria en qüestió per tal de superar els problemes plantejats per l'escepticisme. Segons Richard H. Popkin, «la història de la filosofia es pot veure, en part, com una lluita contra l'escepticisme». Aquesta lluita ha portat molts filòsofs contemporanis a abandonar la recerca de principis filosòfics absolutament certs o indubtables, que encara prevalia en molts períodes anteriors. L'escepticisme ha estat un tema important al llarg de la història de la filosofia i encara es debat àmpliament avui dia.
Filosofia A Grècia, filòsofs com Xenòfanes (c. 570) van expressar opinions escèptiques, igual que Demòcrit i diversos sofistes. Gòrgies, per exemple, va argumentar que no existeix res, que fins i tot si hi hagués alguna cosa no la podríem conèixer, i que fins i tot si poguéssim conèixer-la no la podríem comunicar. El filòsof heracliteu Cràtil es negava a discutir res i simplement movia el dit, afirmant que la comunicació és impossible, ja que els significats canvien constantment. Sòcrates també tenia tendències escèptiques, afirmant que no sabia res de valor.
miniatura| Pirró d'Elis va ser el fundador de l'escola d'escepticisme coneguda com a pirronisme. Hi havia dues grans escoles d'escepticisme al món grec i romà antic. El primer va ser el pirronisme, fundat per Pirró d'Elis (c. 360–270 aC). El segon va ser l'escepticisme acadèmic, anomenat així perquè els seus dos principals defensors, Arcesilau (c. 315–240 aC) que va iniciar la filosofia, i Carnèades (c. 217–128 aC), el defensor més famós de la filosofia, van ser els caps de l'Acadèmia de Plató. Els objectius del pirronisme són psicològics. Insta a suspendre el judici () per aconseguir tranquil·litat mental (). Els escèptics acadèmics negaven que el coneixement fos possible (). Els escèptics acadèmics afirmaven que algunes creences són més raonables o probables que d'altres, mentre que els escèptics pirronians argumenten que es poden donar arguments igualment convincents a favor o en contra de qualsevol punt de vista controvertit. Gairebé tots els escrits dels antics escèptics s'han perdut. La major part del que sabem sobre l'escepticisme antic prové de Sext Empíric, un escèptic pirrònic que va viure al segle II o III dC. Les seves obres contenen un resum lúcid d'arguments escèptics populars.
L'escepticisme antic es va esvair durant el final de l'Imperi Romà, particularment després d'Agustí (354–430 CE) va atacar els escèptics a la seva obra Contra els acadèmics (386 CE). Hi havia poc coneixement o interès per l'escepticisme antic a l'Europa cristiana durant l'Edat Mitjana. L'interès va reviscolar durant el Renaixement i la Reforma, sobretot després que els escrits complets de Sext Empíric fossin traduïts al llatí el 1569 i després de l'escepticisme de Martí Luter envers les ordres sagrades. Diversos escriptors catòlics, entre ells Francisco Sánchez (c. 1550–1623), Michel de Montaigne (1533–1592), Pierre Gassendi (1592–1655) i Marin Mersenne (1588–1648) van desplegar antics arguments escèptics per defensar formes moderades d'escepticisme i argumentar que la fe, més que la raó, ha de ser la guia principal cap a la veritat. Arguments similars van ser oferts més tard (potser irònicament) pel pensador protestant Pierre Bayle en el seu influent Diccionari històric i crític (1697–1702).
La creixent popularitat dels punts de vista escèptics va crear una crisi intel·lectual a l'Europa del . El filòsof i matemàtic francès René Descartes (1596–1650) va oferir una resposta influent. En la seva obra clàssica, Meditacions de filosofia primera (1641), Descartes va intentar refutar l'escepticisme, però només després d'haver formulat els arguments a favor de l'escepticisme de la manera més poderosa possible. Descartes argumentava que, independentment de les possibilitats escèptiques radicals que imaginem, hi ha certes veritats (per exemple, que el pensament s'està produint o que existeixo) que són absolutament certes. Així doncs, els antics escèptics s'equivocaven en afirmar que el coneixement és impossible. Descartes també va intentar refutar els dubtes escèptics sobre la fiabilitat dels nostres sentits, la nostra memòria i altres facultats cognitives. Per fer això, Descartes va intentar demostrar que Déu existeix i que no permetria que ens enganyessin sistemàticament sobre la naturalesa de la realitat. Molts filòsofs contemporanis qüestionen si aquesta segona etapa de la crítica de l'escepticisme de Descartes té èxit.