El Baikal (també Dalai Nor o Dalai Nur; en rus Байкал) és un llac que es troba en el territori de Rússia, a la regió de la Sibèria oriental. L'etimologia popular fa derivar el seu nom de Bai kül (Llac ric). esquerra|miniatura|El llac Baikal vist des del sud-est. Situat a una altitud sobre el nivell del mar de 455,5 m., té una extensió de 31.500 km², uns 636 km de llargària, una amplada d'entre 15 i 79 km, i uns 1.637 m de profunditat màxima, que el fan el llac de més fondària del món. Constitueix el llac amb la reserva d'aigua dolça més important del món, també és el llac amb les aigües més transparents i amb més de 25 milions d'anys d'existència és el més antic del planeta.
El Baikal és un llac d'origen tectònic, es va formar com un antic rift. A la zona hi viuen més de 1.700 espècies de plantes i animals, dos terços dels quals no es poden trobar en cap altra part del món, el 1996 la UNESCO el va incloure a la llista de béns naturals Patrimoni de la Humanitat. A la banda est del Baikal habiten tribus buriats que viuen de la cria de cabres, camells, vaques i ovelles, la temperatura de la zona varia des d'un mínim de −19 °C a l'hivern fins a un màxim de 14 °C a l'estiu, el Baikal es glaça durant la meitat de l'any a causa de la latitud.
Té un total de 336 rius que hi aboquen les seves aigües, entre ells el Selengà, el Barguzín, l'Angarà Superior, i només un riu que hi neix, l'Angarà, afluent del Ienissei. Durant el període geològic del Paleolític s'hi va desenvolupar una cultura al voltant que s'estenia des de l'Ural fins a l'Amèrica del Nord.
En el període mongol s'anomenava a la regió Barkudjin i als seus pobladors Barkut (nom conservat pel riu Barguzín). A la primera meitat del fou conegut pels russos i poc després pels europeus en general.
Geografia El llac Baikal era conegut com el Mar del Nord a l'antiga Xina, llavors era al que es coneixia com a territori xiongnu. A Europa no es va conèixer gran cosa del llac fins que es va produir l'expansió de Rússia a Sibèria al . El primer explorador rus que va arribar al Baikal va ser Kurbat Ivanov l'any 1643.
La línia fèrria del Baikal és una branca del Transsiberià amb 307 km i 40 túnels, i es va acabar el 1904. Abans, els vagons eren transportats en transbordadors des de Port Baikal fins a Bàbuixkin. Mentre el tren s'anava construint, una gran expedició hidrogeogràfica encapçalada per Fedor Kiríl·lovitx Drijenko va dibuixar el primer atles detallat del Baikal. L'antiguitat i l'aïllament d'aquest llac han produït una de les faunes d'aigua dolça més riques i inusuals del món.
El llac Baikal és un rift on l'escorça terrestre s'està separant. Amb els seus 636 km de llargària i 79 d'amplada és la major superfície d'aigua dolça d'Àsia (31.722 km²) a més de ser el llac de més fondària del món amb els seus 1642 metres. El fons del llac és a 1186,5 metres sota del nivell del mar, però per sota d'aquest hi ha uns 7 km de sediments, el que situa els fons del rift a una 8 o 11 km per sota de la superfície, això fa que sigui en rift continental més profund. En termes geològics aquest rift és jove i actiu, s'eixampla uns dos centímetres per any. La zona de la falla també és sísmicament activa, hi ha aigües termals i terratrèmols notables cada pocs anys. L'únic riu emissari és l'Angarà, un afluent del Ienissei.
S'estima que té entre 25 i 30 milions d'anys, un dels llacs més antics en la història geològica. És un cas únic entre els grans llacs situats a latituds altes perquè els seus sediments no han estat afectats per les glaceres continentals. Els estudis que van fer nord-americans i russos a la dècada del 1990 proporcionen un registre detallat de les variacions climàtiques durant els últims 250.000 anys. En un futur pròxim s'espera poder accedir a capes de sediments més profundes. El Baikal és, a més, l'únic llac d'aigua dolça on s'han trobat proves directes i indirectes de l'existència de l'hidrat de gas.Kuzmin, M.I., et al., 1998. First find of gas hydrates in sediments of Lake Baikal. Doklady Adademii Nauk, 362: 541–543 (en Rus).
miniatura|Esquema de la fondària dels llacs Baikal, Tanganika i la mar Càspia. El llac està totalment envoltat de muntanyes elevades i escarpades. Les muntanyes Baikal, a la costa nord, i la taigà són tècnicament protegides com a parc nacional. El llac conté 27 illes, la més gran, Olkhon, fa 72 km de longitud i és la tercera illa més gran de les illes lacustres. El llac s'alimenta amb el cabal de tres-cents trenta-sis afluents.Baikal. Frequently Asked Question, Irkutsk State University Els principals tributaris del Baikal són el Selengà, el Barguzín, l'Alt Angarà, el Turka, el Sarma i el Snéjnaia. El Baikal és drenat a través d'un únic emissari, el riu Angarà.
Les aigües estan ben barrejades i ben oxigenades al llarg de tota la columna d'aigua malgrat la gran fondària, i en contrast amb l'estratificació que es produeix en grans masses d'aigua com el llac Tanganyika o la mar Negra. Entre maig i juny i entre octubre i novembre, quan la temperatura del llac és d'aproximadament 4 °C (temperatura a la qual la densitat de l'aigua és màxima), es produeixen grans moviments de convecció que mesclen l'aigua de manera natural. Aquesta barreja permet l'oxigenació de l'aigua fins a 200 o 300 m de profunditat, el que afavoreix la fauna i la flora del llac.Collectif, Dictionnaire illustré des merveilles naturelles du monde pàg. 66 (1982) Reader's Digest
A més de ser el llac més profund del món amb els seus 1.637 m de profunditat màxima, el Baikal és una de les depressions de més fondària de la Terra: la superfície del llac es troba a 455,5 metres sobre el nivell del mar i el punt més baix es troba a 1.185,5 metres sota el nivell del mar. La fondària mitjana del llac també és molt gran, −744,4 metres i depassa la de la majoria dels llacs més profunds.
Clima miniatura|Un cercle de gel prim (de color més fosc) amb un diàmetre d'uns 4,4 quilòmetres; un punt on el gel es comença a trencar a l'extrem sud del llac.
Al voltant del llac hi ha un clima continental de tipus subàrtic de relativament suau que es correspon amb la taigà. Hi ha al voltant de 2.000 hores de sol a l'any, es desembre el mes menys assolellat amb 77 hores i juny el més assolellat amb 275 hores de sol. Hi ha al voltant de 450 mm de precipitació anual, amb els extrems situats al mes de febrer, amb tan sols 9 mm de precipitació, i el juliol amb 120 mm.
L'hivern, de novembre a març, és sec i fred amb unes temperatures mitjanes d'uns −20 °C. A les muntanyes que hi ha al voltant del llac la neu és present des de mitjan setembre fins a final de juny, mentre les valls són cobertes per la neu entre mitjan novembre fins a principis d'abril. Les temperatures poden arribar a baixar fins aproximadament els −50 °C.
La primavera d'abril a maig, i la tardor, de setembre a octubre, són estacions curtes amb només dos mesos cadascuna. Les gelades es poden donar fins al juny i recomencen novament des de final d'agost.
L'estiu, de juny a l'agost, és relativament càlid amb una temperatura mitjana durant el dia al voltant de 15 °C, però sovint se superen els 20 °C. L'estiu és l'estació a la que es produeix la major part de la pluja.
El llac exerceix una forta acció de mitigació sobre les temperatures extremes amb la seva enorme massa d'aigua, i el resultat és que la zona circumdant té uns hiverns menys freds i uns estius més frescos i humits que les zones més allunyades. A l'hivern el llac es veu afectat per la congelació prolongada de les aigües superficials, aquest gel tendeix a formar-se tard (al desembre) i a fondre's totalment vers el maig, a causa de la inèrcia tèrmica de la gran massa d'aigua. A l'hivern, el gruix del gel varia entre els 50 i els 70 cm permetent la circulació de persones i vehicles per la seva superfície.
Una característica de la zona són els vents canviants amb un sistema complex de vents que té un reflex en la gran varietat de noms locals. Un exemple és el sarma, un vent particularment fort que pot arribar als 40 m/s (144 km/h) i aixecar onades de 2 a 3 metres (arribant a més de 5m al centre del llac). El cop de vent més fort enregistrat ha estat de 50 m/s (180 km/h) a la vall del riu Sarma.Winds and Waves of Baikal
Biòtop Són pocs els llacs que poden competir amb el llac Baikal en termes de biodiversitat i en endemismes, més de 1.500 espècies només es troben en aquesta zona.Lake Baikal , lloc web de Greenpeace Hi són comptabilitzats 2.595 animals i més de 1.000 plantes.Lake Baikal (East Siberia) – an ancient ecosystem under change, Oleg A. Timoshkin, Limnological Institute, Irkutsk (PDF) Entre els animals el 56% de les espècies són endèmiques, com el cas de la cèlebre foca de BaikalPeter Saundry. 2010. Baikal seal. Encyclopedia of Earth. Topic ed. C. Michael Hogan, Ed. in chief C. NCSE, Washington DC (Phoca sibirica), l'únic mamífer que viu al llac, o el crustaci Epischura baikalensis que a més és el zooplàncton dominant representant entre el 80 i el 90% de la biomassa total del llac.
La foca del Baikal és una de les tres úniques poblacions de foca d'aigua dolça del món, les altres dues són subespècies de foca marbrada. Possiblement l'espècie local més important és Coregonus migratorius, un petit salmònid endèmic que és aprofitat per mitjà de la pesca i venut fumat als mercats de la zona i als viatgers del tren transsiberià.
De particular interès són les dues espècies del gènere Comephorus (Comephorus baicalensis i Comephorus dybowskii) del Baikal. Aquests peixos translúcids d'aletes llargues normalment viuen a profunditats de 200 a 500 metres, representen la major biomassa de peixos al llac i són la presa principal de la foca del Baikal.
Thymallus baicalensis, un salmònid de natació molt ràpida i l'esturió del Baikal (Acipenser baerri baicalensis) són altres dues espècies endèmiques amb valor comercial. Al llac també s'hi troba una rica fauna d'invertebrats, com per exemple els cucs de la classe dels turbel·laris dels platihelmints, caragols i crustacis de l'ordre dels amfípodes.
A la conca del llac Baikal hi ha representades nombroses espècies de flora, com per exemple la cardigassa palustre (Cirsium palustre), que té a la zona la població més oriental de la seva àrea de distribució geogràfica.
Jardí Botànic de la Universitat d'Irkutsk miniatura|El jardí botànic d'Irkutsk El Jardí Botànic de la Universitat d'Irkutsk és un jardí botànic de 27 hectàrees d'extensió dins de la ciutat d'Irkutsk, a uns 70 quilòmetres a l'oest del llac Baikal. Depèn administrativament de la Universitat d'Irkutsk. És membre del Botanic Gardens Conservation International (BGCI), i el seu codi de reconeixement internacional és BAIKL.
Va ser creat l'any 1941 amb el propòsit de protegir i enriquir la flora de l'àrea del llac Baikal i del món mitjançant l'educació pública, la col·lecció, la propagació, la investigació, i la conservació de les plantes.
Aquest és l'únic jardí botànic a la regió d'Irkutsk que està inclòs en el directori internacional de jardins botànics. Està categoritzat per llei com un territori natural terminantment protegit dins de la capital de l'óblast d'Irkutsk.
Aquest jardí botànic alberga unes 3.000 tàxons de plantes en cultiu, agrupades en les:
Exhibicions educatives amb col·leccions a l'aire lliure i hivernacles amb unes 600 espècies de plantes ornamentals i tropicals. Manté unes 300 espècies de plantes herbàcies i conté un herbari, un banc de llavors, i tres col·leccions vives: Col·lecció sistemàtica de plantes, herbes medicinals, i plantes rares i en perill d'extinció de Sibèria central. Dendrologia: Manté prop de 300 espècies d'arbres i d'arbusts de la Sibèria central i de l'extrem orient rus. Biotecnologia per a la propagació de plantes. Manté unes 200 espècies i varietats de plantes fruiters per a la propagació i la venda adreçada als jardins públics i els jardins particulars dels siberians. Departament de Manteniment.